El crossplay és l’acte de jugar a un videojoc amb un personatge del gènere contrari al nostre. El periodista especialitzat en videojocs, Marc Bellmunt, escriu a la revista Zena que el crossplay presenta tant riscos com oportunitats pel que fa a la representació del gènere a la cultura de masses. Per una banda, en una indústria on, com a totes, abunda la sexualització dels personatges femenins i l’assetjament a les jugadores, el crossplay, quan és exercit per un home heterosexual, té el risc d’aprofundir en l’objectivació femenina, si redueix els cossos de les avatars a objectes de desig per ser controlats. Per altra banda, Bellmunt apunta que el crossplay pot resultar una bona manera per a jugadores, jugadors i jugadoris (persones de gènere no binari) d’explorar en un espai segur expressions alternatives de gènere, sexualitat i corporalitat.
Un exemple d’això és el primer capítol de la cinquena temporada de la sèrie de ciència-ficció Black Mirror, “Striking Vipers”. L’episodi tracta de dos amics afroamericans que juguen a un joc de lluites d’arts marcials que empra una sofisticada versió de la realitat virtual que a més de situar el jugador a escena li permet experimentar les sensacions que viu el seu avatar. El millor amic del protagonista, el qual desenvolupa a la vida real una versió de la masculinitat més clàssica, tria un personatge femení. Dins del joc, els dos mantenen una relació sexual i afectiva, i això fa que es plantegin una sèrie de dubtes. La relació es pot considerar una infidelitat envers les seves xicotes a la vida real? L’atracció virtual es pot traslladar al físic? Són bisexuals?
A sagues com la Guerra de les Galàxies o el cicle de als curts d’animació Love, Death+Robots, les convencions sobre el gènere limitaven el potencial fantàstic dels móns que s’hi representaven. En canvi, “Striking Vipers” forma part de la ciència-ficció que empra l’element fantàstic per desestabilitzar les fronteres marcades pel gènere obrint el camí a noves maneres d’expressar-nos amb els cossos.
Un altre exemple és Qui és l’onzè passatger?, el manga que Moto Hagio va publicar fa quaranta anys. Ambientat en una nau espacial, Hagio aprofita el gènere neutre de dos dels protagonistes per pensar fins a quin punt la neutralitat s’identifica amb la masculinitat, i l’alteritat, amb la feminitat. Marc Bellmunt apunta que Hagio es va inspirar en l’escriptora Ursula K. Le Guin. A la seva obra, Le Guin explora sistemes alternatius al capitalisme (Els desposseïts), així com societats que escapen del dualisme de gènere. En aquest últim punt destaca La mà esquerra de la foscor, que tracta sobre una societat de persones intersexuals, que tan sols defineixen el sexe a l’hora d’aparellar- se.
Malgrat la fantasia que emana del llibre, la mateixa Le Guin va reconèixer, a l’assaig És el gènere necessari?, que la novel·la no havia aconseguit trencar del tot la idea del masculí com a gènere neutre, en mostrar la majoria de personatges, que identificava amb el pronom ell, en rols típicament associats als homes, i no en aquells vinculats a les dones, com ara la cura de la llar o la maternitat.
En altres casos, la ciència-ficció ha girat la truita a les convencions al voltant de la noció de raça. En són exemples les escriptores Octavia Butler i Nnedi Orokafor, situades dins de la corrent artística de l’Afrofuturisme. Aquest gènere permet imaginar mons amb personatges negres apoderats i, sobretot, on participen d’un relat sobre el progrés i l’avenç tecnològic que qüestiona la seva pàtina blanca i eurocèntrica, en rescatar referents de cultures africanes mil·lenàries. En crear un relat que connecta el passat, el present i el futur de cultures que han vist com la seva memòria ha estat destruïda pel colonialisme, expertes com Ytasha L. Womack veuen l’Afrofuturisme com una eina de reparació històrica.
