Els efectes de l’estupidesa o per què ens atrau el mal

Hi ha una dita que diu que l’Infern és empedrat de bones intencions. La interpretació habitual diu que per a fer el Bé no n’hi ha prou de posar-hi ganes; a més s’ha d’actuar, com si la sola inacció ens fes mereixedors de l’Infern. Connecta amb aquell aforisme de John Stuart Mill –habitualment atribuït a Edmund Burke– que diu que “l’únic que necessiten els homes malvats per assolir els seus objectius és que els homes bons s’ho mirin sense fer res”. 

He de confessar que aquesta interpretació l’he descoberta mentre em documentava per escriure aquest article. Jo sempre l’havia entès d’una altra manera, en el sentit que l’execució de moltes bones intencions han estat causa de grans mals. Si la dita popular i l’aforisme d’Stuart Mill atribueixen el triomf del Mal a la deixadesa i la negligència, la meva interpretació sempre ho havia atribuït a l’estupidesa. En això coincideixo amb Diderot quan va escriure: “condemnar un home pel seu mal raonament és oblidar que és un imbècil i tractar-lo com a un malvat”. La seva fórmula postmoderna més habitual, també anomenada Principi de Hanlon, diu: “mai atribueixis a la maldat allò que puguis explicar per simple estupidesa”. 

El potencial de la estupidesa

Hi haurà qui argumenti que la deixadesa, la negligència i l’estupidesa són família molt propera; hi estic d’acord, però a mi m’interessa més l’estupidesa activa, perquè la passiva, l’estupidesa de sofà, també ens ha estalviat molts problemes. Per a ser un autèntic estúpid no n’hi ha prou amb el laissez faire, és necessària una acció conscient, perquè un estúpid no és un inconscient, és algú que creu que sap el que fa. I ara pensem en el poder d’un estúpid ple de bones intencions.

Tots els lectors empedreïts tenim un llibre que potser no ens ha canviat la vida però ha contribuït a conformar la nostra comprensió del món. Un dels més importants per a mi és Allegro ma non troppo, de Carlo (M.) Cipolla. És una obra tan menor com immortal, una gran broma intel·lectual de l’economista italià, que conté dos breus assajos. El primer, amb el títol El papel de las especias (y de la pimienta en particular) en el desarrollo económico de la Edad Media el va escriure el 1973 i barreja mite i realitat amb enginy, d’una manera que sovint costa d’escatir. És un exemple de postveritat avant la lettre, en el benentès que Cipolla volia divertir els seus col·legues, capaços tots ells d’entendre els acudits que s’hi amaguen.

El segon, Las leyes fundamentales de la estupidez humana, és de 1976. A diferència de l’anterior, que barreja veritat i mite, aquí Cipolla exposa una teoria de l’estupidesa –que sembla seriosa– embolicada amb una absurda metodologia sociològica, blanc de la seva ironia. En aquest sentit és un interessant precedent, molt més blanc, de les Imposturas intelectuales d’Adam Sokal i Jean Bricmont, publicades per Paidós el 1999. 

Rere el que sembla una teoria esbojarrada sobre l’estupidesa humana s’hi amaga una gran veritat: el potencial destructiu de l’estupidesa és més devastador que el de la maldat, perquè així com el malvat té un pla al qual ens podem oposar, l’estúpid mostra un comportament erràtic impossible de predir.

Quatre tipus d’home

Cipolla divideix el món en quatre menes d’individus: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids. La Tercera Llei Fonamental diu que “una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra persona o grup de persones sense obtenir cap profit per a si mateix, o fins i tot obtenint un perjudici”. El més interessant de la teoria de l’economista italià és que tots podem ser una de les quatre menes d’individus. Tard o d’hora tots ens comportem com a estúpids. És inevitable.

La conseqüència lògica és que l’estúpid ho és perquè és el tret dominant de la seva personalitat i el més significatiu al llarg de la seva vida. Una qüestió important és que Cipolla no atorga intencions malvades a l’estúpid, ans al contrari, el defineix només pels efectes nefastos que causa en la comunitat. No és un malvat, ni tan sols un idiota clínic. D’aquí que pugui causar el mal amb tota la bona intenció del món i en plenitud de les seves facultats mentals.

Per què ens atrau el Mal?

És precisament per això que el Mal genuí ens fascina i ens atrau, perquè el Mal de veritat necessita intel·ligència, cosa que descarta l’estúpid cipollià. El malvat té un pla, i com més retorçat més admirable és. Parlo de malvats de l’alçada de l’organització SPECTRE de James Bond, amb molts recursos, un sofisticat intel·lecte i la capacitat d’operar a l’ombra durant molt de temps. També hi ha “dolents de pel·lícula” a la realitat o, si més no, molta gent els ha atorgat aquest estatus: des del Club Bilderberg o l’Agència Central d’Intel·ligència fins a Qanon, passant per Jeff Bezos, Mark Zuckerberg o Elon Musk —els malvats nord-americans semblen més malvats— hi ha un bon grapat de candidats a malvat perfecte que ha inspirat i encara inspira teories de la conspiració cada cop més delirants.

No suportem que el Mal del món sigui fruit de l’estupidesa de pobres diables amb més o menys poder i més aviat poques llums capaços d’amargar la vida a molta gent sense un pla al darrera. No ho suportem perquè sabem, o potser només intuïm, que contra aquesta mena d’agent del Mal, un agent mancat d’una estratègia real, és molt més difícil lluitar. Som captius d’una narrativa que simplifica la Història de la humanitat i que ho atribueix tot als grans homes –i cada cop més a les grans dones– que sempre, des de temps immemorials, a la literatura, al cinema, i ara a la ficció audiovisual de plataforma, són un prodigi infal·lible de la política, el crim, la diplomàcia o una barreja de tot plegat.

Perill i fascinació

Que Eichmann fos poca cosa més que un buròcrata sense imaginació ens mostra alguna cosa més que la banalitat del Mal: ens posa al davant una figura patètica i menuda que ens avisa del perill de fiar-ho tot a grans homes que no són més que ninots amb uniforme amb el poder que altres ninots amb uniforme els han concedit. El mateix menyspreu que sentim cap el Mal de fireta, el Mal que sorgeix de l’estupidesa, de la grisor, és la fascinació que ens inspira el Mal de veritat, una fascinació que neix de l’admiració per l’espectacle de la intel·ligència aplicada fins a les últimes conseqüències del narcisisme. El Mal absolut, el Mal seductor, és això, el poder pur.

Res és més lluny de l’estupidesa que el poder més absolut. Tal com Lord Acton va escriure a l’Arquebisbe Mandell Creighton el 5 d’abril del 1887, fent referència al poder absolut: […] El poder tendeix a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament. Els grans homes són gairebé sempre homes malvats, fins i tot quan només exerceixen influència i no autoritat: més encara quan s’hi afegeix la tendència o la certesa de corrupció a causa de l’autoritat. No hi ha heretgia pitjor que la que diu que l’ofici santifica a qui l’ocupa”. 

Bernat Ruiz Domènech és director de l’editorial independent Apostroph.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.