Avui dia ningú gosa ni tan sols imaginar que no eduquem emocionalment els joves. Es venen un munt de tallers i cursos –per a nens, per a adolescents, per a adults o per a ancians– que ajuden a aconseguir l’equilibri. I costen una picossada. Si Nietzsche aixequés el cap, se’n faria creus. Es preguntaria: voleu ensenyar a tenir el control, tal i com havien predicat Plató o Descartes, aquells carrinclons?
L‘educació emocional ens ajuda a conèixer i reconèixer sentiments i emocions, els propis i els dels altres, i fer-los servir adequadament: la interacció amb el món hauria de ser satisfactòria. Als Instituts hi apliquem els criteris de la neurociència, de les competències socials, de l’autoestima o de la psicologia positiva.
Això té ja una tradició centenària, però l’home clau va ser Daniel Golemann (Emotional Intelligence, un best seller del 1995), que actualitzava les propostes de Thorndike (1920), Wechsler (1940) o la impactant referència de Goleman (Frames of Mind, 1983) sobre les múltiples intel·ligències, entre les quals esmentava la interpersonal i la intrapersonal.
Fa poc em tuïtejaven: “no callis, no et reprimeixis: plora, riu, estima, enrabia’t, tremola. Totes les teves emocions són teves i volen el millor per a tu”. No sé si és encertat. Philosophie Magazine ha dedicat un exemplar a les emocions: “la cara oculta de l’ànima”.
Cal provocar-les o bé esmorteir-les?: Epictet (s. I dC) proposava la impassibilitat; Aristòtil (s. IV aC), en canvi, gestionar-les i purificar-nos amb elles. Força filòsofs han dit la seva.
Els sentiments “ens arriben”: un home feliçment casat es pot enamorar de la veïna tot i evitar fixar-s’hi massa; o ens esbravem contra algú per un copet al cotxe, encara que sigui innocent; o la mandra ens du al fracàs vital. No som els amos: ens han educat prou bé?
Tinc una convicció sòlida: l’única esperança per al futur és una adequada educació. Les famílies n’estan certes: per això volen per als fills una formació global, integradora, flexible, competencial. I emocional.
Ekman (1972) havia identificat sis emocions de base: por, ira, fàstic, tristesa, alegria i… sorpresa! (l’única que no van saber dibuixar els d’Inside Out, 2015), i Russell (1980) en va proposar moltes més segons dos eixos: actiu/ passiu o agradable/desagradable. La teoria és completa i creix cada dia, però… qui és el maco que s’embarca a educar en les emocions?
Només amb la fredor de l’ànima racional (Plató), que hauria de gestionar les altres dues expressions del jo (aquella coratjosa i la tercera, més sensual), no anem gaire lluny. Volem educar en la creativitat i en el pensament divergent. Ara bé, tampoc ens acaba de convèncer allò d’en Freud i dels intemperants de tota la vida: “mai reprimir els instints més bàsics”: qui voldria viure així?
En el fons, a les escoles ho fem prou bé: a) ajudem a entendre’ns i a identificar el que se sent: saber què ens pertorba i com; i b) facilitem com interioritzar-ho i com decidir. Els humans no som només instint o inconscient – ho sento, psicoanalistes! – però sí som “animals racioemocionals” – ho sento Descartes! -, per la qual cosa sabem que, amb les emocions, ens informem, experimentem i comuniquem: són les finestres al món real.
