Vulnerabilitat i cura

Alguns autors parlen de l’era pandèmica com un temps axial, un abans i després de la humanitat, que transi-ta entre el paradigma de l’autosuficiència i el nou paradigma de la vulnerabilitat. I un ésser vulnerable és aquell que no és capaç de sobreviure al marge de l’atenció i la cura, de l’hospitalitat de l’altre, de la compassió. Som des de l’inici éssers necessitats d’acolliment, de relació, d’interdependència, perquè som finits, limitats i fràgils, perquè en qualsevol moment podem trencar-nos, perquè “estem exposats a les ferides del món”, com diu Joan-Carles Mèlich. Per això la vida només pot ser sostinguda des de la cura. Malauradament hem viscut d’esquena a aquesta vulnerabilitat. Les societats modernes s’han assentat sota un antropocentrisme autònom, independent i desvinculat. Un model de persona autosuficient, amb un individualisme malaltís i despietat incapaç de reconèixer un “nosaltres”. 

Aquest oblit tan fonamental ha fet que a la vulnerabilitat del que és humà, hi hàgim de sumar la vulnerabilitat que pateixen molts humans; aquesta vulnerabilitat essencial, es desplega també en contextos socials i culturals on es desenvolupa la vida. Contextos que, en alguns casos, generen seguretats, protecció i benestar i, en d’altres, exclusió, desprotecció, abandonament, injustícies i desigualtats. Avui en dia contemplem amb cruesa com la ferida que som els éssers humans, la nostra vulnerabilitat, ens iguala a tots i totes, però aquesta ferida sagna de diferent manera depenent del nostre lloc en l’estructura social.

Aquesta injustícia genera desigualtats, exclusió, desapoderament, pèrdua d’autonomia, de capacitat de gestió, etc. Les entitats de tercer sector vivim amb especial preocupació l’intens creixement d’aquestes desigualtats, però alhora també amb esperança que la cura, inherent també a tot ésser humà, té ara, més que mai, l’oportunitat de desplegar-se en tota la seva intensitat per construir una societat més justa i plenament humana. Perquè no podem viure sense ser cuidats. La vida no pot ser ni romandre si no és des de la cura. La cura és el que ens salva de la desesperació. I la cura no és possessió de cap gènere. És l’essència i el nucli diví de cada ésser humà. És allò que permet generar i sostenir la vida, més enllà de qualsevol identitat.

La cura ens connecta amb l’origen de la nostra existència, amb la nostra vulnerabilitat essencial, amb la nostra interdependència, encara que freqüentment ho oblidem per considerar-nos autosuficients. Però la vida només pot ser viscuda des del compartir. En aquest sentit no és la nostra vulnerabilitat essencial un lloc d’experiència plenament humana, sinó la trobada amb l’Altre. És a dir, la cura, el sentir-se sostingut per algú davant d’aquesta vulnerabilitat, davant el sofriment o l’adversitat. I això reclama obertura de cor, reclama humilitat, atenció, tendresa, dedicació, solidaritat.

El món necessita, més que mai, fer de la cura el principi d’actuació fonamental de l’existència. Beneïda vulnerabilitat que ens exhortes a ser-nos i a viure’ns cura per a recuperar la nostra plena humanitat. Mentre hi hagi persones, col·lectius, entitats, que s’arremanguin i practiquin la cura… hi haurà esperança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.