Pacte: del llatí pactum, participi de pacisci “fer un tracte”, derivat de pax “pau”. Convenció formal entre dues persones o més.
Queda clar? Potser no. A partir d’ara ens haurem d’acostumar a parlar de pacte en la política de Catalunya i d’Espanya. Tant els resultats del 27 de setembre com els del 20 de desembre han posat de manifest que els nostres polítics hauran de dialogar, debatre, acordar i pactar. Tenint en compte que la crispació ha envaït la política catalana i espanyola en els darrers temps, i que el pacte ha estat més una excepció que no pas una norma, el futur no es presenta senzill per als dirigents. A Catalunya tenim experiència de governs multicolor, però les dretes política i mediàtica van aconseguir que s’instal·lés en l’imaginari col·lectiu que els executius d’entesa a la Generalitat van ser una olla de grills. La manca de cultura de pacte i les majories absolutes i pràcticament absolutistes pujolistes tenen molt a veure en el fet que aquesta visió interessada calés. El futur, però, no s’entendrà sense els pactes. De fet, en les darreres legislatures ERC ha donat suport a les polítiques convergents sense demanar pràcticament res a canvi. A partir d’ara, però, la necessitat de pactar serà encara més evident i necessària. L’interminable i teatralitzat (permeti’m la paraula) procés de negociació entre Junts pel Sí i la CUP ho ha posat de manifest. I a Espanya, tres quarts del mateix: la fi del bipartidisme és un fet i sembla que Podem i Ciutadans han arribat per quedar-se al Congrés dels Diputats.
El pacte és quelcom positiu. Les societats són plurals i la nostra ho és especialment, i que la meitat d’un parlament governi contra l’altra meitat no és l’escenari òptim. Celebro que els parlaments siguin (també) una mica més plurals i més diversos. I celebro que els pactes s’imposin als corrons de les majories.
Arriba la cultura del pacte
