Per això encara estem aquí

El doctor Bernard Rieux, un dels personatges de la novel·la La pesta, escrita per Albert Camus l’any 1947, afirma que el bacil de la pesta no mort ni desapareix mai“. Invisible en mobles, roba, o papers, espera pacientment el moment oportú per manifestar-se i estendre de nou la mortal pandèmia a la ‘ciutat feliç’. De fet en la novel·la de Camus la pesta no és altra cosa que una metàfora sobre la guerra que mai desapareix del tot, alhora que esdevé una reflexió profunda sobre la condició humana i sobre el valor de la solidaritat. En una comunitat colpejada per la pandèmia on creix l’individualisme i la desconfiança, on es va desfent el teixit social, el doctor Rieux, l’antiheroi perfilat per Camus, ens diu que no tot està perdut.

Camus va escriure La pesta en un temps de canvi, en un món que després de dues grans guerres encarava el futur guarint les ferides, amb vencedors i vençuts, establint nou ordre polític i social i en conseqüència un nou model d’equilibris i relacions. Un món esgotat, desfet, que encarava necessàriament un canvi de paradigma. La pesta de Camus, a més de reveladora, esdevé una gran metàfora universal.

Ara que estem assumint el segon brot esperat, descontrolat, possiblement de majors proporcions, i ara també que som a punt d’encarar un Nadal que per moltes famílies serà trist i dolorós, resulta útil fer un inventari lleuger d’allò que hem après, individual i col·lectivament, en aquesta convivència pandèmica. La reflexió individual la deixo a cadascun dels lectors, perquè la cosa, com la fortuna, va per barris i ja sabem que no és el mateix viure en un habitatge confortable, tenir feina i patrimoni per suportar una crisi o un confinament, que viure en un minúscul pis de lloguer d’un barri perifèric i estar a l’atur. Però sí que m’atreveixo a fer una petita reflexió sobre allò que  col·lectivament hem après aquests mesos pandèmics del 2020.

La primera constatació és que el món, malgrat l’impacte i la rapida extensió del virus, no s’ha aturat. No parlo de les economies, frenades bruscament en favor de la salut i posteriorment reactivades en favor de l’economia -en un bucle on ningú no sembla haver entès que sense salut no hi pot haver economia-; parlo d’aquell món que ens abasteix i ens aporta les primeres i segones necessitats. Els serveis bàsics han estat garantits i la capacitat de resiliència d’allò que esdevé  imprescindible ha evitat el col·lapse.

La segona constatació és la pressa que hem tingut per tornar a la normalitat. Exactament la mateixa normalitat de fet que ens va portar a la situació present. Volem tornar a fer tot allò que fèiem abans de la pandèmia, sense visualitzar que han estat aquestes formes de vida les que han provocat el creixement i desenvolupament d’aquests nous virus emergents, el més i més i més, sense observar límits, ni contradiccions. El creixement demogràfic, la modificació d’ecosistemes, la globalització imparable, ha donat oportunitats al creixement i extensió de noves plagues. Però l’objectiu desitjat és tornar a fer el d’abans, al més aviat possible i a la mateixa velocitat. Una velocitat que supera la capacitat de reacció humana a l’hora d’enfrontar i combatre els nous reptes i els problemes derivats. El món sencer va entrar en crisi en només unes setmanes quan  inesperadament esclatava en un mercat d’abastiment xinès, la crisi de la covid-19, saltant imparable ciutats, països i continents.

Un món d’alta velocitat, interconnectat i depenen però desproveït d’un sistema efectiu de la governança global per fer front a reptes planetaris. Un món de velocitat ultraràpida amb uns mecanismes de govern i gestió encara del segle XX.

I finalment nosaltres, els occidentals: ciutadans saturats d’informació de baixa qualitat, temerosos, egoistes i desconfiats que davant dels desgoverns, desconcertats i populistes, responem amb els vells temors de sempre davant d’un futur dominat per una accelerada incertesa. Si una part de la realitat és virtual, gran part dels nostres cervells -i per tant de les nostres accions i respostes- continuen en mode analògic.

El passat ens ha ensenyat que són els temps convulsos els que acaben generant grans canvis, grans moviments que moltes vegades esdevenen tràgics o que amb intel·ligència i capacitat, poden esdevenir grans oportunitats. No esperem gran cosa del que està passant, més aviat al contrari. Només la vacuna -altre cop la ciència i el coneixement- servirà de tallafocs per guarir-nos d’aquesta guerra de baixa intensitat que estem vivint.

L’esperança arribarà per acumulació, quan futures generacions, potser encara llunyanes en el temps, descobreixin que no hi ha altra manera per a escriure el present que reinterpretant el conjunt de models que construeixen les societats i per tant el viure de les persones. Aleshores potser viurem un canvi de paradigma.

Com advertia Camus en la seva novel·la, el bacil no mor i no desapareix mai. La societat líquida i super ràpida del click instantani és també l’autopista per les noves criatures microscòpiques i altres paranys invisibles. De fet molts científics ens havien advertit dels riscos i les conseqüències. Després de tot, com defensava el Doctor Rieux, només la solidaritat i la cooperació siguin la manera efectiva de fer front als nous reptes i perills. Probablement, potser per això, encara estem aquí. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.