Anem cecs per la vida?

El passat mes de setembre vaig estar al Festival Internacional de Fotoperiodisme de Perpinyà: el Visa pour l’Image. L’anècdota que vaig viure tan tols arribar, i que ara us explicaré, és, en certa manera, un reflex del que voldria compartir-vos després d’haver vist les exposicions.

Just al mur del carrer situat a l’entrada del recinte principal del festival, hi havia una pintura mural, força extensa, que em va captivar. Eren figures femenines que expressaven patiment, desesperació, intent d’alliberament… Vaig fer algunes fotos i, en entrar al recinte, em vaig dirigir a la noia que hi havia al primer estant d’informació que vaig trobar. Li vaig preguntar si em sabria dir qui era l’autor de la pintura mural que hi havia a la paret del carrer i amb cara de sorpresa em va dir: “Passo per aquí cada dia i no m’he adonat que hi hagi cap mural”. Li vaig ensenyar les imatges i va quedar atònita. “És preciós”, va dir.

Deixem aquí l’anècdota, de moment. El que vaig poder contemplar jo en els diferents recintes del festival també em va deixar atònita… tot i que per altres motius. Vaig ser testimoni d’una bellesa esfereïdora. Imatges impactants de la barbàrie humana, que et perforaven l’ànima, almenys a mi. No pas perquè fossin imatges desagradables que envaïssin o frivolitzessin la intimitat i el dolor aliè, sinó perquè en comptades d’elles es podia percebre cap bri d’esperança. Eren radiografia d’un món desolador, abocat a la més absolta catàstrofe.

El dia radiant que feia a fora, es va anar convertint en una absoluta penombra en el marc de les exposicions. I el pitjor era que, certament, tots aquells extraordinaris reportatges eren part significativa de la realitat més cruel del nostre món. Un món bàrbar que hem acabat normalitzant i banalitzant en excés, com ja deia Hannah Arendt, generant dues actituds que ens aboquen encara més a un pou sense sortida: l’absoluta indiferència que cerca únicament el benestar i plaer personal fugint de qualsevol amenaça de patiment o compromís, o bé el desencís, la manca de sentit i la desesperança que bloquegen qualsevol possibilitat de construir alternatives més humanitzadores.

No faig cap crítica al festival, únicament reivindico també un espai que pugui contrarestar la cruesa de la realitat més visible i pugui també visibilitzar el rostre amable, solidari i bondadós de la humanitat, que també hi és, però queda sempre en l’ocultament i l’anonimat. Per què veiem únicament el roc del mig del camí i no la bellesa de les flors que neixen als marges, capaç de salvar el món, com deia Dostoievski?

I torno a l’anècdota del principi. On i què mirem quan anem per la vida? Estem farts de la barbàrie humana. No podem negar-la, ni defugir-la, però encarar-la i travessar-la tan sols es pot fer des d’una radical esperança i ara, més que mai, la necessitem. Necessitem, també, que algú ens visibilitzi que aquest món pot ser d’una altra manera, que val la pena, fins i tot, donar-hi la vida per causes nobles, com els testimonis de Pere Casaldàliga o del pare Manel que recentment ens han deixat.

Necessitem que se’ns visibilitzi que quan Chalendo MacDonald, la cap d’estat de Malawi, va assumir el poder, va il·legalitzar els matrimonis infantils alliberant milers de nenes, o que hi ha diverses cooperatives d’immigrants a Barcelona que han ajudat a regularitzar i generar ocupació a centenars de persones que han pogut sortir de la pobresa i l’exclusió, o que un dels principals proxenetes del nostre estat, després d’haver explotat i violentat a milers de dones i d’haver passat anys a la presó, s’ha convertit en un dels principals activistes contra el tràfic de persones. Per posar tan sols uns exemples. Necessitem urgentment sortir de la nostra ceguesa, la que no vol mirar el mal o el normalitza, però també la que és incapaç de percebre la bellesa de la bondat, la justícia i la creativitat constructiva que s’amaga, fidel, al nostre voltant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.