La passada marató de Barcelona va deixar una anècdota respecte el seu vencedor, l’atleta kenià Jonah Kipkemoi Chesum. Kipkemoi, poc conegut fins aleshores, va ser l’estrella que ningú havia previst ja que des de ben petit té una deformació greu en una mà. Kipkemoi va patir cremades a la part dreta del cos fruit d’un incendi, de les quals només se’n va recuperar parcialment. El corredor, per tant, mai s’hauria imaginat creuant la meta de l’avinguda de Maria Cristina.
Ni ell ni els organitzadors, que van veure com a la foto més esperada del dia hi apareixia un atleta sense nom (al seu pitrall hi lluïa la paraula anglesa pacer, reservada a les llebres de la competició). És a dir, d’ell només s’esperava que corrés trenta quilòmetres a un ritme alt per aixoplugar els favorits i garantir que arribessin amb un temps prometedor. Kipkemoi va començar el dia com a obrer i el va acabar com a rei. Després, responent als periodistes, expressava amb claredat les seves intencions: “Amb els diners que he guanyat vull comprar vaques per a la meva família”. Una declaració d’intencions, si més no, inhabitual a dia d’avui per un esportista d’elit.
Malgrat la raresa d’aquesta gesta, l’esportista africà no és l’únic en reivindicar que l’esport d’alt rendiment pot conjugar amb malalties i discapacitats greus. Curiosament molts d’aquests casos provenen de l’Àfrica, gran pedrera de l’atletisme mundial i on l’esport treu moltes famílies de la misèria. En els darrers jocs paralímpics, per exemple, la sorpresa va esclatar quan quatre atletes amb discapacitat visual van superar el temps de l’or olímpic en els 1.500 metres llisos. Un altre africà, l’ara proscrit Oscar Pistorius, ja va deixar clar en el seu moment que la diferència pot ser molt fina. Una preparació òptima i el factor humà, sempre decisiu, poden ensorrar vanitats i entronar aquells a qui menys esperàvem.
