I les cèl·lules, què n’opinen?

Vaig començar a estudiar kinesiologia fa poc més de quatre anys. Va ser arran del meu interès d’endinsar-me en un camp de coneixement amb una aproximació a la persona més natural i menys intel·lectual o acadèmic. Quan vaig finalitzar el meu grau en Psicologia tenia més preguntes que abans de començar-lo. Preguntes que es multiplicaven: Què és la persona? Com definim el comportament? Què suposa un procés de canvi? Què és el dolor? El dolor mental i físic són diferents o la mateixa cosa? I si no hi ha percepció de dolor, segueix existint?

A poc a poc, em vaig anar interessant per la persona com un tot, un ésser complet, també enmig de tot –però d’això en parlarem un altre dia–. Sempre des de la psique, integrant el cos en el procés terapèutic: per què només conversar o només meditar, quan el cos té tantes coses a dir? Per què no fer-lo parlar? La psicosomàtica, les malalties o alteracions nervioses i somàtiques sense diagnòstic mèdic, tenen per mi un interès rellevant. També les que són “només” nervis o estrès.

Un pacient amb migranyes va al neuròleg, li fan les proves pertinents i li diuen que “no té res”. Tampoc el deriven a cap altre especialista, però aquest senyor pateix en silenci un dolor recurrent que no es veu, però sí que sent i li genera una mala qualitat de vida. Una noia, després d’haver-se sotmès a una operació quirúrgica per extirpar-li un quist ovàric, diu que sent la cicatriu a l’àrea púbica com si li estiressin la pell i després de visitar-la, el metge li diu que la cicatriu està perfectament cosida i cicatritzada. Tanmateix, la noia se sent incòmode i percep la zona amb una sensació desagradable. “Cap a casa, que tu no tens res!”. Quanta frustració!

Si tot està bé, per què no em sento bé? Aha! De la mateixa manera que podem tenir aquest pensament a la nostra vida quotidiana —“tinc parella, fills, una feina fixa, salut, amics… però estic trista!”— també ens passa el mateix quan és el cos qui ha après a expressar qualsevol malestar: les proves surten bé, però jo no percebo el cos bé.

Per començar, hauríem de deixar de parlar del cos en tercera persona, com si no fos nostre. Nosaltres som el cos, nosaltres som biologia, cada una de les nostres cèl·lules som nosaltres. Encara no sé si tens el poder de transformar-les, però el que sí tinc clar és que sense cada una de les teves cèl·lules tu no series tu i que tenen molt a dir. Potser no parlen a través de la boca, però sí pel color de la pell, l’olor corporal, a través de la postura, les punxades a l’estómac, els mals de cap, el cansament, la falta o excés de gana, i altres símptomes.

A vegades la causa del nostre malestar físic —sense resposta mèdica— no es troba a la psique, però a vegades sí. Cal molt estudi i honestedat per saber-ho veure. Per exemple: una persona amb dolor lumbar pot tenir perfectament suturada la columna vertebral i pot trobar la solució amb unes plantilles i no amb una sessió de kinesiologia, simplement.

Ara bé, reprenent el cas del meu client amb migranyes recurrents, va millorar notablement quan li vaig demanar que fes sessions de fisioteràpia. D’una banda, hi havia emocions no expressades, molta rigidesa —aspecte psicològic de la meva competència— i, de l’altra, una gran falta d’afecte que va veure’s compensada en ser tocat.

El tacte cura, el tacte té valor i estar en contacte amb els altres és una de les premisses que qualsevol amant de l’assistència humana hauria de tenir present.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.