Biòleg i psicòleg és un dels principals experts en ecologia urbana actuals i creador d’un model pioner de ciutat sostenible que suposa un salt en relació al què s’havia treballat fins al moment. Des de la seva oficina de la capital catalana treballa per diverses ciutats del món.
Sortim de l’oficina que l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona té a la zona marítima de la capital catalana per fer les fotografies que il·lustraran aquesta entrevista i Salvador Rueda de seguida, de forma natural i sense fer cap comentari, s’ajup per collir una cigarreta que una persona ha llençat al terra. No és estrany que es relacioni el color verd amb l’esperança; mentre dins l’agència cinquanta persones organitzen les ciutats sostenibles del futur, a fora algú encara no ha descobert que hi ha papereres. Comenta que viatja sovint, però actualment delega-cions de ciutat d’arreu del món també visiten aquest organisme independent per demanar-li assessorament.
Què hauríem d’entendre per una ciutat sostenible? Quin seria l’ideal?
Jo treballo en aquest tema des de finals dels anys vuitanta. Aleshores dirigia els servei de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. Ja en aquell moment vaig adonar-me que tota l’energia que esmerçàvem per resoldre les disfuncions de la ciutat eren pràcticament inútils perquè hi havia altres departaments que es dedicaven just al contrari.
Uns feien i els altres desfeien, vaja.
Això mateix. De fet, et trobaves sempre que aquells que proposaven l’organització de la ciutat tractaven sempre els temes ambientals de la ciutat com una cosa totalment secundària. Aleshores, vaig creure necessari començar a pensar amb les noves funcions de la ciutat i com fer que les disfuncions es poguessin reduir. I, tenint en compte això, vaig dissenyar un model ecosistèmic –perquè la ciutat és un ecosistema des del punt de vista ecològic– en què totes les variables hi estiguessin relacionades i, al mateix temps, es reduïssin els impactes.
Quin són els trets característics d’aquest model sostenible de ciutat?
El model prototípic per les nostres latituds seria el d’una ciutat compacta en la seva estructura i morfologia, complexa des del punt de vista de l’organització –que hi haguessin moltes organitzacions diverses interrelacionades en un mateix espai–; eficients des del punt de vista metabòlic
–que cerquin l’autosuficiència en qualsevol dels vectors metabòlics: energia, aigua, materials, etc– i que, al mateix temps, sigui un sistema cohesionat socialment. Per tant, en aquest model tenim en compte els tres àmbits en què s’hauria de sustentar la sostenibilitat: ambiental, econòmic i social. A més, cal dir que en aquests moments ja tenim eines per mesurar el grau de sostenibilitat d’una ciutat. Podem saber quant complexa, quant compacta, quant eficient i quant cohesionada és una ciutat, un barri o una àrea territorial.
Fa uns anys era impensable definir una ciutat com un “ecosistema”. Avui la batalla de la sostenibilitat es juga a les ciutats?
Sí, de fet, la batalla sempre ha estat a les ciutats, però no va ser identificada com a tal fins a la primera cimera mundial per la sostenibilitat celebrada a Río de Janeiro. Allà es va plantejar de manera directe que la batalla de la sostenibilitat es guanyaria o es perdria segons com s’organitzessin les ciutats en el futur.
Deia que el seu model està plantejat per una ciutat de la nostra latitud. No seria aplicable arreu?
La ciutat mediterrània és un model magnífic. Aquesta té uns vímets fantàstics per a poder incorporar tot allò de nou que necessitem segons el context que vivim o davant les incerteses que s’albiren a l’horitzó. És a dir, el model de ciutat mediterrània té una base que representa un gran exemple, però al mateix temps permet canvis. És cert que altres pobles s’han organitzat d’una forma una mica diferent, però al final, la idea de la compacitat, de complexitat i de cohesió social continuen sent universals.
En aquests moments però, la majoria de ciutats del planeta, encara que en diferents mesures, comparteixen uns problemes similars?
Sí, són similars. Viatjo molt pel món i és evident que les ciutats que han sortit d’aquest motlle tenen disfuncions d’una magnitud descomunal. Són ciutats amb por, marginalitat, diferència entre grups socials… ciutats amb grans disfuncions.
Aquest model podria ser aplicat a qualsevol població de Catalunya?
L’objectiu del model és casar totes les peces de la complexitat d’un sistema urbà. I això es pot fer independentment de les dimensions d’aquest sistema. Només cal tenir en compte que si la ciutat és gran la relació entre els elements serà més complexa. El model, però, sempre serà molt similar. Al final, l’objectiu sempre és buscar solucions ecosistèmiques i que cada metre quadrat estigui pensat en aquests termes; això vol dir com es repensa des del punt de vista de la morfologia, de l’organització, l’eficiència i la cohesió social.
Abans els països nòrdics eren admirats pels temes de sostenibilitat. Ara, Barcelona és model per altres ciutats d’arreu del món. Tant han canviat les coses?
Tot depèn de les característiques i del context. Per exemple, a Àustria, a part de Viena, la majoria de la població viu de forma dispersa. En aquest cas la densitat de població és baixa i no s’acostuma a sobrepassar la capacitat de càrrega, per tant, es poden admetre altres models. En canvi quan estem parlant de poblacions de molts milions de gent en territoris limitats, no hi ha més possibilitats. Per exemple, en un territori amb una alta densitat però amb població dispersa, com pot ser el cas de Galícia, què passarà d’aquí un temps si augmenta el preu del petroli? Com es mourà tota aquesta gent? És un problema greu. En canvi, en una ciutat compacta com Barcelona s’ha pogut dissenyar una xarxa d’autobusos que arribi a tot al territori i que sigui econòmicament assumible.
La realitat s’ha de fer més sostenible o la sostenibilitat hauria de modificar la realitat?
És un procés de retroalimentació constant. Nosaltres hem de poder incidir en la planificació de la realitat sinó per què planifiquem? I, en aquest sentit, hem d’insistir en aquells punts que són claus per tal que l’esforç pel canvi sigui mínim però el canvi sigui total. És a dir, per exemple, amb la nova xarxa d’autobusos de Barcelona nosaltres no hem posat ni un vehicle més, senzillament hem canviat la topologia: una xarxa que era radial ha passat a ser ortogonal i així ara s’arriba molt millor a la perifèria i també al centre.
Les apostes sostenibles que pugui fer un govern d’una ciutat poden modificar, ja sigui positivament o negativament, el creixement d’aquesta?
Poden. Pensa que, per exemple, el transport és una peça clau de canvi d’una ciutat o d’un territori. Per què la burgesia es va negar que passés una autopista pel costat de Cadaqués? Perquè en aquell moment haguessin desfet el “paradís”. Per exemple, si es busca crear una ciutat isomorfa però amb diferents centres s’han de garantir diferents accessos, sense deixar que es mori el nucli central. I així la ciutat adquireix musculatura. L’accessibilitat és clau.
Per tant, l’aposta per la sostenibilitat pot generar creixement, però també hi ha renúncia?
Quan parlem d’una ciutat sostenible estem parlant d’un altre tipus de creixement. Aquesta és la qüestió.
La sostenibilitat ajuda a crear marca?
No crec amb les marques. Aquestes haurien de venir només quan es fan coses realment importants. No es poden posar els carros davant dels bous. I això és el que sol passar.
Vol dir que la marca ciutat verda d’alguns ajuntaments és fum?
Si vols que t’expliqui què han fet per obtenir-la i com han distribuït els seus pressupostos veuràs que darrera de la marca no hi ha pràcticament res. És patètic i això crema les paraules. Ja estem farts dels verds i dels ecològics i ara parlem de smarts city (ciutats intel·ligents). Hauríem de donar valor al sentit de les paraules. I hem de ser conscients que, malauradament, la paraula sostenibilitat no es podrà esborrar perquè tenim el futur aquí al davant i l’estem fent insostenible. Amb això no podem fer màrqueting barat. No podem badar!
Per tant, hem cremat la paraula sostenibilitat quan encara no l’hem assumit…
Em vaig començar a interessar per aquests temes a meitat dels setanta; llavors parlàvem de Medi Ambient. I des d’aleshores ha plogut molt. En parlàvem perquè els impactes que teníem eren de gran envergadura. Quan vam entrar a la Unió Europea, però, –aquests eren més llestos- van imposar-nos les seves directives. Però ens varen donar diners per a les infraestructures. Ells tenien un interès relatiu en què Espanya estigués més neta, ens volien vendre, sobretot, la seva tecnologia. Des d’aleshores s’han fet inversions en aigües, residus, etc., algunes de les quals ni s’han mantingut. Ara hem aconseguit unes mínimes infraestructures per resoldre els vectors primaris, però encara que anem de moderns, som un desastre!
I serem capaços de resoldre els nous reptes que ens marqui la sostenibilitat?
Ara no tenim ni la capacitat, ni la mentalitat. Hem reduït els impactes sobre territoris més o menys pròxims, però actualment estem davant de reptes que tenen incidència sobre sistemes globals i això només es pot fer tractant les ciutats com a sistemes complexes. I per això necessitem una organització adequada que no tenim. En aquesta Agència hi treballen cinquanta persones: enginyers de cinc tipus, biòlegs, psicòlegs, etc. La sostenibilitat s’ha de treballar de forma integral. El model ha de ser transdisciplinar, perquè ja hem comprovat que la interdisciplinarietat no funciona. Malauradament, però, els nostres municipis encara no estan capacitats per pensar les ciutats de forma diferent.
Com podem canviar aquesta mentalitat? Els hàbits sostenibles es poden adquirir a través de sancions?
Avui de sostenibilitat en sabem prou per abordar la majoria de problemes que tenim sobre la taula, ja sigui a nivell tècnic o tecnològic, però no a nivell organitzatiu. Aquest, per a mi, és l’aspecte més dèbil de tots. Els ajuntaments gestionen el territori proper, però compten amb un percentatge del pressupost de l’Estat que està al voltant del 15 per cent quan en realitat tracten la majoria de problemes de la ciutadania. En primer lloc, això s’hauria de canviar. En segon lloc, cal tenir present que nosaltres hem canviat molt poc la nostra mentalitat des del segle XIX. Però el pensament centrat en el benestar ara està en crisi. La majoria de polítics continuen entestats en mantenir unes conquestes que ens van costar molt d’obtenir, però ara cal afegir-ne d’altres que marcaran les generacions futures. Hem de tenir clar que el context ha canviat.
Per tant…
Primer cal canviar les organitzacions que gestionen el canvi, però aquest, perquè aquest sigui factible, tampoc es pot fer sense la participació de la gent. Nosaltres també hem d’aprendre dels nostres estils de vida: què mengem, com ens movem, com ens relacionem, què gastem… Però si no hem estat capaços de traslladar aquesta idea de la complexitat als municipis com ho podem traspassar a la ciutadania? I, aquí, de nou, entra la possibilitat de començar a projectar la idea dels models. Els models sintetitzen la realitat perquè sigui més fàcil per a ser llegida. Hi ha instruments perquè els models funcionin. Respecte les multes, aquestes s’han d’aplicar al final del camí, mentre que al començament el projecte ha de ser il·lusionador i ha d’aconseguir la implicació de la ciutadania. S’ha de donar al ciutadà la possibilitat de repensar l’espai on viu, no solament dins a casa, sinó en el marc de tota la ciutat. Només un cop generat el model es quan es perfilen els marcs reguladors normatius: si podem anar en bicicleta, com ha de ser la recollida de residus… I només quan aquests no es compleixin s’haurien de posar sancions.
Per tant, corregeixi’m si m’equivoco, però la majoria d’Ajuntaments sense un model de futur i desorientats comencen pel final fent normatives i aplicant sancions.
Sí, sí. Aquest és el problema. Nosaltres ara a Barcelona hem presentat una proposta que es pot convertir en un model projectable a tot al món. Hem dissenyat “supermançanes”, en les quals alliberem un 70 per cent de l’espai que avui ocupa el cotxe i així donem nous espais a la ciutadania. A l’interior d’aquestes “supermançanes” es podrien fer petits pobles ecosistèmics en els quals es tindrà en compte la mobilitat, els usos de l’espai públic, el reciclatge, els processos de rehabilitació, l’energia, l’organització interna a nivell econòmic i social, la possibilitat de generar noves vies als emprenedors…
I això ja està aprovat?
Sí, sí. A la més petita de les “supermançanes” pilot a Barcelona, ubicada al Poble Nou, hi viuen 5.500 persones. Quants pobles hi ha a Catalunya de menys de cinc mil habitants? 737. Per tant, aquesta cèl·lula és replicable a molts llocs de Catalunya. Aquest model incorpora tots les variables que tenen a veure amb la sostenibilitat i el fet d’haver entrar en l’era de la informació i el coneixement, els dos nous reptes que tenim sobre la taula. Per tant, si políticament som capaços de canviar-la, canviarem la ciutat, perquè les idees hi són.
La crisi econòmica ens ha fet més conscients del valor de la sostenibilitat? Ens ha fet adonar que els recursos són limitats i que la via que portàvem no era correcte?
Si nosaltres de la crisi en poguéssim treure valors, segurament, però qui creus que realment està fent aquesta lectura? Per exemple, amb les seves decisions el govern de l’Estat s’ha carregat les energies renovables. Això no vol dir que alguns ajuntaments no hagin fet part dels seus deures, com per exemple el de Barcelona. Ara bé, d’entrada ens hem de creure el valor de la sostenibilitat i després hem de veure fins on arribem, perquè els interessos són molt grans i contraposats. Ara calen nous models urbans i organitzacions amb empenta per desenvolupar-los.
