Adornar-nos del que és essencial

Fa unes setmanes, encara en fase de confinament, passejant pels carrers de Vilassar, vaig veure un seguit de cartells i dibuixos infantils penjats d’una corda en el mur d’una casa. En un d’ells hi posava: “No oblidarem mai el que ara ens ha unit més”. La frase va despertar en mi un lleuger somriure de malfiança, però, més enllà de les meves sospites, aquesta ingènua afirmació, em fa l’efecte que volia ser també expressió de desitjos essencials en les nostres vides.

En primer lloc que restar units és un bé escàs d’un valor inimaginable. Tant, que desitgem gravar-ho per sempre més en la nostra memòria. Estar units els uns amb els altres, sentir-nos corresponsables dels bens col·lectius, tenir-nos cura mútuament. Saber-nos interdependents. En definitiva, estimar-nos com a iguals, més enllà de les nostres discrepàncies, diferències, prejudicis…

I és que, en definitiva, no podem viure sense estimar i ser estimats. I estimar vol dir tenir cura de l’altre, a cada moment, a cada respir, en cada petit gest. Perquè si alguna cosa ens ha mostrat també aquesta pandèmia és que al final de la vida… què ens queda? Un silenci dens. Carregat d’estima i de tendresa, malgrat sigui, fins i tot, per videoconferència. Al final del camí, ens queda únicament el saber-nos pensats per algú altre, com deia fa anys una dona que exercia prostitució, o saber-nos estimats i haver estimat en aquesta vida. Tan sols això ens permet travessar la pitjor desolació.

Aquesta és també l’experiència que relatava Viktor Frankl en el seu llibre El hombre en busca de sentido. Tan sols sobrevivien al pitjor anorreament del camp de concentració aquells que encara podien contemplar, des del seu interior, la imatge dels seus éssers estimats. Tan sols el record profund d’aquesta estima, podia mantenir el sentit que els aferrava encara a la vida.

El segon aspecte essencial és la capacitat d’admirar-nos davant la bellesa de la vida, malgrat el seu profund dolor o aparent lletjor que pugui envoltar-la. I és que l’amor, en les seves infinites manifestacions és profundament bell. Viktor Frankl ens relata com se li feia lluminosament bella la imatge de la seva esposa enmig de tanta atrocitat. I també nosaltres hem pogut experimentar enmig de la pandèmia com la vida i la creació explotaven de bellesa durant aquest temps en què s’ha vist disminuïda considerablement la nostra agressió vers ella. Hem assistit a imatges insòlites que havíem eliminat de la nostra quotidianitat, quan realment haurien de formar part del curs habitual d’una naturalesa sana: dofins i balenes passejant-se tranquil·lament pels nostres mars, animals gairebé en perill d’extinció que novament s’han deixat veure en els entorns que els havíem manllevat, cels i mars d’un blau intens com feia temps que no vèiem…

Tenir cura els uns dels altres i tenir cura de tot allò creat, ens permet gaudir de la bellesa de la vida. Perquè l’amor és bell i genera sempre bellesa al seu voltant. I la bellesa ens guareix també de les nostres ferides i malalties, les físiques i les de l’esperit. Per això aquests dies no ens ha deixat de commoure com alguns sanitaris treien als seus pacients de covid-19, encara enllitats, a veure el mar com a font de teràpia i guariment. Sí, contemplar la bellesa de la creació i la bellesa dels gestos d’estimació ens salva també de la desesperació i el sense sentit. Ens ho recordava també no fa gaire l’entrenador de futbol Juan Carlos Uzué quan informava públicament que pateix la malaltia de l’ELA: “La vida mereix la pena, inclús quan sembla que s’estigui ensorrant. N’hi ha prou en ser capaços de valorar allò essencial. I, des del meu punt de vista, l’essencial és tenir el privilegi d’haver-nos despertat, tots els que estem aquí”. L’experiència de la malaltia i la proximitat de la mort ens fa valorar la vida en si mateixa i el privilegi d’estar vius.

I aquest fet té a veure amb la segona expressió essencial que amaga la frase trobada al mur de la casa de Vilassar. Què és el que ens ha unit? Ens ha unit la vulnerabilitat, la pèrdua de la salut i de les nostres suposades seguretats, ens unit el dolor de les absències, ens ha unit el que, aparentment, podríem dir que ha estat una catàstrofe. Paradoxes de la vida…

L’essencial és invisible als ulls
Sí, ens ha unit la presa de consciència que som ésser necessitats, que no tot està a les nostres mans ni tot ho podem resoldre per nosaltres mateixos. Que la condició humana, com ens recorda el grup Txarango en el seu darrer disc, és tremendament fràgil. Som de vent i ales i esmercem esforços i energies en coses supèrflues que en qualsevol moment se’ns en poden anar en orris, quan, en el fons, al final del camí tant sols ens quedarà un t’estimo.

La vulnerabilitat ens retorna de nou a l’amor, a la cura de l’altre i de tot allò creat, totalment contrària a l’ego i a la supèrbia tan imperant de les nostres societats. Afirma Àfrica Sendino en el llibre de Pablo D’Ors Sendino se muere: “No he pogut marxar d’aquest món sense deixar-me ajudar pels altres. Deixar-se ajudar suposa un nivell espiritual molt superior al del simple ajudar (…). Sí, el més difícil d’aquest món és aprendre a ser necessitat”. I per aprendre a ser necessitat cal deixar-se estimar.

Ja ho deia el Petit Príncep: “l’essencial és invisible als ulls”. I d’essencial tan sols n’hi ha una cosa: l’Amor. L’amor que és sortir de nosaltres mateixos i anar a l’encontre dels altres i de tot el que ens envolta per a tenir-ne cura i cercar el seu bé. L’amor ineficaç que és tendresa i es vessa en allò de més fràgil, vulnerable, desestimable, marginal o inútil als ulls del món…. perquè es regeix per criteris de generositat, de gratuïtat i de compassió.

Al final, l’únic que ens cal en aquesta vida és la companyia silenciosa de l’estima. “No oblidarem mai el que ara ens ha unit més”. No ho oblidarem? Tant de bo!

Mar Galceran és doctora en Pedagogia per la URL i coordinadora de projectes a l’entitat Lloc de la Dona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.