Una brúixola que ens orienta

Som una societat madura? La resposta a la pregunta canvia segons què entenem per maduresa, si com a plenitud o com a sensatesa. En la primera accepció, una maduresa com a plenitud, estaríem davant de la fi de la història i el súmmum del narcisisme, en creure que després d’aquesta societat res més pot venir perquè hem arribat al millor i tot el que cal fer és conservar-lo. La vida, però és novetat. Creure, com s’ha cregut per part d’alguns, que l’estat de benestar és allò òptim i que ja no cal madurar més, em sembla, a part d’un perill, una manca de consideració a les deficiències d’aquesta manera de concebre la plenitud que no és de tots.

Tanmateix, no és igual la plenitud d’una persona que la d’una societat. Cal un pelegrinatge per arribar a la millor possibilitat. La maduresa, en tant que procés, no fa estiu: es podreix si no es regenera, regeneració que es fa en clau individual. Cada persona no té més que una única oportunitat sobre la Terra, però uns deixen més rastre que altres i d’aquest depèn la regeneració social. 

Tampoc la plenitud és qüestió d’edat. En la infància també hi pot haver certa plenitud; com en la vellesa encara hom es pot alliberar d’heteronomies o prejudicis dels quals no n’era conscient. Per tot plegat preferim la idea de maduresa com a sensatesa, prudència i bon judici, perquè és necessària per a la vida bona i la seva recerca.

Podem entendre la societat genèricament, com l’agrupació de persones organitzades per cooperar i aconseguir les mateixes finalitats; o, de forma més concreta, acotant les persones i les finalitats. En efecte, la resposta a la nostra pregunta també canvia si parlem de la societat catalana, l’espanyola, l’europea o de la humanitat. No obstant això, podríem dir que una societat madura ho és per la seva estructura bàsica, és a dir, el nivell de desenvolupament de les seves lleis i institucions enfocades a què els seus ciutadans ampliïn els graus de maduresa i, de retruc, fer evolucionar a l’alçada dels temps les lleis i institucions. No és una societat madura aquella on les institucions i les lleis infantilitzen la població i la mantenen en un estat acrític. La pregunta per la maduresa d’una societat va més enllà de la d’algunes persones. Apunta, en l’aldea global que al segle XXI ens trobem, a pensar en clau d’estructures mundials. Les raons per viure, al cap i a la fi, no són tan variades. Saber viure comporta pensar per a què vivim i estimar la vida. 

La pregunta sobre la maduresa d’una societat ja demostra cert grau d’aquesta en les persones que s’ho qüestionen, perquè es distancien de la seva situació i pensen críticament si podria ser d’una altra manera. Preguntar-se per la maduresa posa en qüestió l’establishment i obre una esquerda de dubte. A vegades aquesta esquerda és òbvia davant el sofriment evitable que pateixen determinades persones. Entre les finalitats comunes que persegueixen totes les societats està el fet de resoldre per elles mateixes la cobertura de les necessitats bàsiques i fonamentals que permeten a les persones reflexionar sobre el sentit de ser-hi. Gastar les energies per a menjar i sobreviure (malviure) no dona per a més (poca) maduresa que la d’adaptar-se. La maduresa com a sensatesa i prudència té a veure amb una reflexió més transcendental que la de la mera supervivència; es tracta de la recerca del sentit entès com a orientació i significat de la vida. Els humans no mengem per menjar, no ens adaptem per a sobreviure, volem anar més enllà. La pregunta que intenta respondre el per a què de tot plegat exigeix superar els nivells de la mera satisfacció material, allò bàsic orgànic. 

Es pot madurar sense patir? Molt ens temem que no del tot. Madurar significa exposar-se, posar-se i proposar-se tasques i reptes.

I aquí, en la qüestió material, ja tenim un punt d’inflexió. Si com a societat hem satisfet les necessitats fonamentals, però no hem aprofundit en la raó de per a què, la maduresa no apareix. Si treballàvem “com burros” per a resistir i després treballem “com burros” per a tenir més del que podem gaudir, el treball sempre serà trepalium (sacrifici) i sense sentit. L’onada de buidor i avorriment que porta qualsevol forma compulsiva de gastar el temps (amb evasions que confonen valor i preu) delata la manca d’estima de la vida i de pensament per a fer-la existencialment més valuosa. Potser les societats benestants han arribat a nivells de maduresa econòmica que permeten recerca de sentit. Aquesta maduresa és una condició necessària, però no és suficient (quan no som tots i ferim de mort al planeta), per ser una societat madura. Una societat madura és aquella que facilita a les persones desenvolupar les seves millors possibilitats. Això ho diu cadascuna de les persones (perquè si no caiem en una imposició en les formes de vida) i la capacitat d’anar resolent les noves problemàtiques amb les quals una societat es troba. Mentre l’emancipació dels estereotips i prejudicis continuï, la maduresa està preservada.

Una pregunta de difícil resposta

No som una societat madura i sí que ho som. No ho som perquè la maduresa com a sensatesa i bon judici faria anul·lar les guerres i la fam, per dir dos grans mals avui evitables. I són mals perquè impedeixen la maduresa en el pensar i l’estimar. L’odi i l’acció defensiva acampen entre nosaltres. Però tampoc és una societat madura aquella en excés estable que busca evadir-se de l’excessiva lleugeresa de l’ésser.

Els estoics sabien que el coneixement d’un mateix provenia del que s’és capaç de suportar. Reconciliar-se amb la condició finita, humana, mortal, en la constitutiva receptivitat i ferida que som, obliga a no donar per suposat que ho tenim tot controlat. Les institucions humanes requereixen de temps, deliberació i confiança en els seus límits. Hi ha coses que encara no sabem, però les podrem saber. Altres no les sabrà mai ningú. La vida posa límits, reconciliar-s’hi és símptoma de maduresa, que sempre s’acompanya d’humilitat, gratitud i generositat. La vida humana és força indisponible. Algunes coses les posem a la nostra disposició i control; però les que no, no només ens recorden la nostra impotència sinó que també ens permeten la ressonància de connectar amb quelcom que ens supera i ens fa sentir comunicats amb allò més gran del que formem part. Aquesta ressonància també és signe de maduresa.

Si bé el coronavirus ens ha evidenciat la nostra interdependència, també ha posat en relleu com d’important era la casa i saber estar reconfortat amb la vida i la seva condició d’indisponibilitat. Amb el coronavirus se’ns ha descontrolat la vida quotidiana. Hem vist que tenim institucions prou madures per no deixar la gent morint-se sense assistència sanitària. Les societats madures tenen estructures bàsiques solidàries, públiques, d’accés universal. No donem per suposat que les tenim conquerides. Una societat madura sap que està exposada i per això no es tanca per tal que no l’ataquin des de fora. Els moviments migratoris, la lava d’un volcà, la corrosió de la democràcia, són senyals que la maduresa no és una ciutadella. 

Els infants, amb la pandèmia, han entès que pot venir un virus i trencar una quotidianitat que alguns consideraven controlada. Aquest aprenentatge és bo. Madurar és bo. Cal reflexionar si es pot fer sense patir. Molt ens temem que no del tot. Madurar significa exposar-se, posar-se i proposar-se tasques i reptes i no només en clau personal. Quan el talent personal s’ha desenvolupat i hom arriba a un nivell de sensatesa i a un grau de plenitud, en un cercle virtuós de generositat (rebre, donar, rebre) descobrim que els talents no valen en si mateixos sinó quan els donem a altres. El nivell de maduresa no és prou si un no troba quelcom més gran a un mateix. La rosa no gaudeix de la seva plenitud si no és perquè algú altre la contempla i aquest altre encara la gaudirà més si ho fa acompanyat. La contemplació, en tant que acte d’amor a la bellesa, és fruit de la maduració, un motiu per perseverar en ella. 

Mentre la societat global és immadura, algunes societats nacionals són més o menys madures. I d’aquestes depèn el progrés de la societat mundial cap a quotes més altes de sensatesa: no tothom té la mateixa responsabilitat. Per això hauríem de posar més atenció a les maneres d’infantilitzar: la demagògia n’és una i la negació de l’obsolescència d’algunes estructures esdevingudes burocràtiques, una altra. Els reptes d’avui són de salut pública i de clima. I la salut pública depèn de garantir que no hi ha gana ni morts evitables perquè les nostres institucions científiques i productives tenen suficient grau de coneixement i producció per donar respostes eficients.

Maduresa i institucions

Són les institucions les que promouen la maduresa (la familiar, l’educativa, la legal, la de mercat); aquestes alimenten les noves generacions que les fan anar més enllà. La institució científica és prou madura, però els científics han d’anar madurant en cada generació i repensar al servei de què i de qui posa el seu cervell i quina relació manté amb la política. Ens calen organitzacions mundials perquè tenim problemes i finalitats comunes. La humanitat del segle XXI té reptes dels quals les generacions anteriors no van ser-ne conscients. No negar el problema ens fa madurar. Amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) s’han concretat unes fites comunes. Va ser una adolescent, Greta Thunberg, qui amb molta sensatesa ens va recordar que ens havíem de posar tasques molt concretes. I un virus ha vingut a recordar-nos ara la importància de la interdependència i la nostra necessitat de polítiques, d’organitzacions científiques i d’una indústria que es posi al servei de la humanitat.

L’any 1784, cinc anys després de la Revolució Francesa, Kant es preguntava “què és la Il·lustració?”. Dos-cents anys més tard, Foucault repetia la qüestió amb la mateixa formulació. Tots dos contestaven que no érem il·lustrats, però el camí de l’emancipació era el que la propiciava. Els prolífics discursos performatius distòpics, de no futur, que estem en societats infantils o de gent que es tanca a conrear el propi jardí perquè no hi ha res a fer, no ajuden a madurar. La maduresa també implica creure en les nostres possibilitats de sortir-nos-en. Però la maduresa entén de crítica, de complexitat i assumeix riscos. Madurar és conèixer les fronteres de la pròpia perspectiva, superar els límits personals, de l’època i voler anar més enllà, perquè només així cauen els prejudicis i es reforcen les conviccions posades a prova. Malgrat que no siguem mai una societat madura, perquè això significaria el final del continuar pensant i estimant i el dubte, el pensar i l’estimar es generen en activitat i en comunitat; pensar ja és un acte d’estimació i comença en la proximitat, en la quotidianitat. Cal obrir els ulls i les ments per a veure la diferència i compaginar la proximitat amb la globalitat. Madurar és superar les franquejables fronteres: local/global; jo/altres; privat/públic/tercer sector. 

Els criteris per a esbrinar si estem en procés de madurar són: pensar si podria ser d’una altra manera i també raonar per què l’opció triada és la més adequada. La ‘universalitzabilitat’ (i si tothom fes el mateix?); la publicitat (i si se sabés?); la vulnerabilitat (fa mal al més fràgil?); la sostenibilitat (fa mal al planeta i la continuïtat de la vida humana en ell?, és assumible econòmicament?); la reversibilitat (si es canviessin els torns, li donaríem suport?), etc. són alguns d’aquests criteris que guien el procés emancipador de la minoria d’edat i ens fa créixer. 

Una societat madura té clars els valors pels quals s’han de caracteritzar les seves estructures i accions; i que no s’exclogui ningú de la seva única oportunitat de desenvolupar-se és el primer d’ells. Igualment, una societat és més madura si complementa l’indicador del Producte Interior Brut per altres com l’Índex del Desenvolupament Humà de les capacitats (en particular i de les persones) que ens proposen Martha Nussbaum o Amartya Sen. Aquestes capacitats són: vida, salut, integritat corporal; sentit, imaginació i pensament; emocions, raó pràctica; afiliació, riure; altres espècies, control de l’entorn material i polític.

Les grans aportacions i progressos a la història de la humanitat s’han fet perquè els descendents gaudissin d’unes condicions millors que les qui els van precedir. Aquesta batalla diària per la millora és una batalla per la sensatesa: no donem per fet el que va costar tant de construir. No es tracta de meres tasques de renovació o restauració, cal garantir l’espontaneïtat i la creativitat; cal imaginació, que hi hagi novetat al món i valgui la pena l’única oportunitat sobre la terra. 

La vida troba el seu camí, és important que la humanitat també ho faci. No és qüestió de mera zoologia i lluita per la vida, sinó d’història, de biografia, d’identitats que lliguen passat, present i futur. La maduresa comporta un lligam amb allò donat, el passat que és la nostra condició de possibilitat. Però com que les ferides no ajuden a tornar a caminar segur, ens cal la capacitat de perdonar. Aquest transforma no els fets, però sí la seva vivència, el fet de digerir les males experiències i aprendre’n. A més, som qui som per aquestes experiències i a pesar d’ elles. També cal la capacitat de prometre, fruit del compromís perquè el futur sigui obert, amb incògnites a esclarir per cadascun de nosaltres. 

La maduresa de què parlem no és tant la de plenitud com la del judici crític, la sensatesa i el seny (la cordura castellana, que ve de cor). La maduresa exigeix un nivell de consciència postconvencional que només s’adquireix quan un s’atreveix a pensar per un mateix, més enllà de conveniències i convencions. I això requereix dels ritus d’iniciació, d’atrevir-se a viure. Les crítiques a l’adolescentització de la societat (amb el mal anomenat complex de Peter Pan) poden ser injustes; potser hom no vol créixer donat el trist món d’adults al qual se’l convida o al qual no se li permet entrar. La maduresa, en tant que valor, és una brúixola que ens orienta cap a quotes de millora. A nivell personal, el temps assignat a cadascú ens limita els graus de maduresa. A nivell col·lectiu, com a societat, ens impel·leix a no defallir en anar al seu darrere. Els passos enrere, o voler-se quedar com s’està, és símptoma d’involució. Allò pròpiament humà és sempre fer i anar obrint via.

Begoña Román és doctora en filosofia per la Universitat de Barcelona i professora d’aquest mateix centre. També és presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya i vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya.


Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.