Després de la invasió del Capitoli per part dels seguidors de Donald Trump, a Brasília, els seguidors de Bolsonaro han decidit copiar l’estratègia i envair els centres de poder del país. El temps dirà si ens haurem d’acostumar a aquests actes vandàlics, quan els diferents seguidors dels partits no acceptin, pels motius que sigui, un resultat electoral. A primera vista, podria semblar una rebequeria de nens petits quan els prenen la joguina del poder, però amb actituds com aquestes ens hi juguem massa, ja que posen en perill la mateixa democràcia.
Com bé diu el doctor David Álvarez, els riscos de la democràcia en el present se situen en dues direccions: 1) Una mena de cansament de molts pobles per la democràcia, fruit de la corrupció pública i l’increment de la desigualtat econòmica i social. 2) La polarització extrema dels discursos polítics per mobilitzar les emocions dels votants sobre la base de consignes que no representen veritables necessitats dels pobles. Al voltant d’aquests dos factors s’articulen arguments amb etiquetes com: populisme, neofeixisme, extrema dreta o socialisme del segle XXI, entre d’altres, davant de la manca de sentit dels tradicionals termes de dreta, esquerra, socialisme o democràcia i totes les seves combinacions.
I és que molts dels nous lideratges amb discursos radicals centren les seves propostes en arguments xenòfobs, racistes, misògins amb forts tints agorafòbics i, en alguns casos, en arguments nacionalistes buits de contingut social. Es busca inventar “un enemic” que permeti consolidar el suport d’electors cap a un lideratge amb matisos de redemptor, davant d’un perill imaginat. En alguns casos, la mateixa democràcia és presentada com l’obstacle que cal vèncer. La democràcia i els seus valors es difuminen davant d’apel·lacions a la pàtria, la llibertat, el poble, la raça, la llengua o la religió.
Durant segles, hem assistit a un relat de blancs-negres, bons-dolents, rics- pobres, dones-homes, polítics-apolítics, esquerres-dretes… i al final, ens hem cregut aquestes dualitats. Hem permès que aquest sigui el gran relat del món polític. Però el món no és blanc o negre, sinó tot el contrari: és blanc i negre i de tots els colors i les ombres i, fins i tot, els buits. Som tot això junt: bons i dolents, rics i pobres, feliços i infeliços, negres i blancs i mestissos, creients i ateus, i totes les anteriors. És més! Res d’això no és tan important com ésser.
Els relats dualistes i polaritzats ja no ens serveixen i ens aboquen a guerres i a la destrucció, ens manipulen i, malgrat que ho sabem, hi caiem sense adonar-nos-en, perquè és el que hem après a fer. Fins i tot, quan ens proposem fer una queixa o una protesta, repetim una vegada i una altra el mateix relat de dos pols (bons-dolents, víctimes-botxins, pobres-rics, conservadors-progressistes…).
Per això, cal buscar l’equilibri, retirar-se, deixar espai per asserenar-se i buscar la virtut, que acostuma a ser al centre. Hem de canviar el relat polític i això és una tasca lenta, que implica prendre consciència i atrevir-se a deixar algunes seguretats, alguns comportaments, tenir la paciència per desaprendre el que ens fa malbé i divideix.
Vivim un moment crucial i molt delicat, en què és hora de donar més protagonisme al paradigma sistèmic i no al polar. Hem de generar relacions que ens comprometin en la construcció, teixint relats i generant sentit. Si volem edificar i reconstruir la democràcia, cal respondre des de la mateixa democràcia als seus detractors. Cal promoure i enfortir la democràcia com a mitjà i fi, com a mecanisme i objectiu, per a una vida decent i plena de tots els membres de la comunitat. Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia, amb més reconeixement dels drets i deures de tots els éssers humans i amb un exercici lúcid de la política.
