No és país per a vells

L’edatisme és la discriminació per raó d’edat; la tercera causa de desigualtat al món després del racisme i el masclisme, segons l’OMS, que s’oblida, curiosament, de la desigualtat socioeconòmica. L’edatisme pot afectar qualsevol individu, però habitualment es refereix a la discriminació de la gent gran “per ser gran”, ja que valora o infereix que “l’edat avançada” és un motiu suficient per no tractar la persona amb la mateixa consideració i respecte que la resta.

De les diferents formes d’edatisme, en ressaltaré aquí una que recentment ha sobresaltat la població: la discriminació a l’hora d’accedir als recursos limitats de la sanitat, sobretot arran de la pandèmia, i, més concretament, dels protocols de la majoria de les societats científiques de cures intensives per racionar l’accés als llits de les UCI. 

“La vellesa és el final desitjable de qualsevol vida. I viure-la de manera saludable, honrosa i en igualtat de condicions hauria de formar part de la millor comprensió de la moral”

Aquests protocols han aplicat el criteri de l’edat, de vegades sense dissimular gens, per negar a la gent gran que pugui accedir al recurs sanitari. Qui defensa aquests criteris addueix que no és l’edat per si mateixa, sinó que és la desgraciada combinació d’edat avançada amb un pronòstic pitjor el que condemna la gent gran en la persecució de l’eficiència sanitària (la producció de la màxima quantitat possible de salut agregada a la població). 

El problema és que aquest criteri perjudica sistemàticament les persones grans, perquè aquestes sempre tindran menys anys de vida disponibles precisament per l’edat que tenen. Si hi afegim que la malaltia de la COVID-19 s’ha acarnissat en els cossos més vulnerables d’aquestes persones, l’eficiència sanitària que persegueixen aquests protocols els imposa una pena doble, tant per la seva edat avançada com perquè aquesta comporta estadísticament pronòstics pitjors.

Això és injust? Potser hi ha raons morals per prioritzar els més joves en temps d’escassetat, raons lligades a la igualtat d’oportunitats perquè tots puguem arribar a una edat avançada, però també és veritat que aquestes raons poden derivar en una clara discriminació envers les persones grans si refermen en la nostra imaginació la idea que les persones “velles” han de ser les sacrificades quan hi ha pocs recursos. 

Aquesta impregnació cognitiva que l’ancianitat sobra en temps d’escassetat pot actuar com un obstacle per exigir-nos com a societat el deure de planificar escenaris futurs –de futures pandèmies, per exemple– on puguem estar més ben preparats per no haver d’arribar a “sacrificar” els grans. 

Aquest deure de planificar o anticipar els pitjors escenaris s’hauria de traduir, per exemple, en el fet de dissenyar i implementar, des d’ara, residències que no es converteixin en trampes mortals; d’adaptar els recursos hospitalaris per augmentar amb rapidesa els llits i els respiradors a les UCI, si cal, i d’assegurar la creació de xarxes de suport a la gent gran a fi d’evitar la desprotecció social i material i la solitud no desitjada que tant els afligeix, encara més en temps de confinament i de final de vida. 

La vellesa és el final desitjable de qualsevol vida perquè vol dir que aquesta s’ha estès tant com permet la biologia. Per tant, viure una vellesa saludable i honrosa, en condicions d’igualtat amb la resta de la població, hauria de formar part de la millor comprensió de la moral. Sacrificar les persones grans hauria de ser contemplat no com un mal menor de les nostres obligacions ètiques amb la societat, sinó sobretot com una inacceptable manca d’imaginació moral. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *