El periodista, Jordi Cervera, escriu en el seu bloc: “La banalitat ens porta,
la profunditat ens espanta”. Aquest és un dels grans drames de la
nostra societat: viure en la banalitat -sense criteri, sense sentit- ens
resulta més fàcil que no pas viure amb consciència; no ens genera complicacions,
no ens planteja noves preguntes ni ens apressa a buscar resposta
a aquelles que ja ens hem formulat. La banalitat, com una taca d’oli, ha anat
impregnant la societat: és present als mitjans, a la política, a la literatura…
Fins i tot aquells temes de gran transcendència com la mort, el patiment, les
injustícies o la violència es tracten sovint sense respecte i amb frivolitat.
Resulta evident que aprofundir -especialment pel que fa a nosaltres- ens
espanta. Assimilem prendre’s seriosament la vida a avorriment i creiem que si
ens parem a reflexionar massa sobre l’existència aquesta passarà de llarg i no
arribarem a gaudir-ne. És justament el contrari: cal aprofundir, viure amb
criteri, pensar la vida… per poder gaudir de la pròpia existència. Viure amb
profunditat, amb consciència, no significa exhibir en tot moment una posició
hieràtica sinó encarar el dia a dia intentant comprendre com de valuosa n’és
la vida i actuant en conseqüència, gaudint de cada moment.
La gresca, la broma, l’humor.. són necessaris, però amb límits i com a instruments
per viure una vida amb sentit, recordant allò de què hi ha un temps
per a cada cosa. La disbauxa no pot ser permanent, perquè la rauxa sense el seny
no té cap sentit. El repte no és fàcil però només intentar-ho ja valdrà la pena. Ja ho
deia el poema que “no hi ha camí sinó que es fa camí en caminar”.
