En els últims mesos, la marca xinesa de roba Shein ha estat notícia per l’obertura de dues botigues pop-up –comerços temporals que només obren durant uns dies– a Madrid i a Barcelona. Els mitjans ens han mostrat clientes, majoritàriament joves, atretes per la promesa de trobar roba de tendència a preus més que econòmics, que feien cua des de la matinada per ser les primeres a entrar a la botiga, tal com passava antigament el primer dia de rebaixes. Ara bé, la realitat és que el públic de Shein és molt més variat. Segons dades de la companyia d’anàlisis Smartme Analytics, el comerç xinès arriba a una quota d’usuaris del 62 per cent; aquesta dada indica que seu target s’estén per diferents edats.
Una de les claus de l’èxit d’aquesta marca de fast fashion és que ha incorporat a les seves col·leccions i amb gran naturalitat les talles grans. Fins ara, les persones amb una talla superior a la 42, amb sobrepès o obesitat no es veien representades en botigues majoritàries com ara Zara o similars. Mango va llençar una marca específica de talles grans, però poca cosa més. Ara, una marca de fast fashion com Shein ofereix talles que van de la XS a la 4XL i a uns preus més que assequibles.
Però allò que d’entrada pot semblar una bona notícia, també pot arribar a ser un problema, de la mateixa manera que fins ara els cànons de bellesa han promogut la imatge de noies extremadament primes.
I és que a l’hora de mostrar noies amb talles grans, més que ensenyar cossos amb un lleuger sobrepès o representatius de la mitjana, el que està passant és que sovint s’està apostant per models obeses. I aquí és on es disparen les alarmes, especialment des de la comunitat mèdica, que ens recorda que l’obesitat no és un problema estètic sinó una malaltia greu que pot aguditzar problemes cardíacs o cerebrals. Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), un de cada dos adults i un de cada sis nens al món pateixen sobrepès. Hi ha qui considera l’obesitat com una pandèmia del món occidental.
És interessant que la moda deixi enrere les models que promouen una imatge de la dona poc realista i fins i tot perillosa. Però en aquest procés, correm el risc de caure en l’altre extrem, i acabar normalitzant una estètica de l’obesitat que tampoc és desitjable en termes de salut. El terme mig que defensen models com Stefania Ferrario o Ashley Graham, partidàries de portar a les passarel·les models més reals, que estiguin dins un rang de pes saludable, pot ajudar a normalitzar la diversitat física de les dones.
