L’escola com agent socialitzador; l’escola com espai d’aprenentatge i noves oportunitats; l’escola que acompanya en el creixement personal; l’escola com a xarxa protectora dels infants més vulnerables; l’escola on opinar, debatre i expressar lliurement el nostre punt de vista; l’escola viva; l’escola verda; l’escola que coopera; l’escola integradora; l’escola innovadora; l’escola digital; l’escola en valors; l’escola solidària; l’escola que denuncia injustícies; l’escola que educa; l’escola com agent de prevenció i detecció de malalties; l’escola que fomenta hàbits d’alimentació saludable; l’escola que facilita la conciliació laboral-familiar; l’escola com a constructora de cultura de pau; l’escola que parla d’emocions, de gènere i sexualitats…l’ESCOLA.
La llista podria seguir, i probablement els docents, educadors i personal hi trobarien, en l’escola, mil i un significats més, encara. La responsabilitat social de l’escola és avui dia tan extensa que quan ens arriba una pandèmia i ens veiem obligats a tancar-ne les portes durant sis setmanes ens fem conscients del pes que té i de les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries que se’n deriven. Només per citar-ne alguns exemples: després del confinament, les primeres visites per trastorns de conducta alimentària (TCA) van incrementar un 25%, segons dades de l’Hospital Sant Joan de Déu; s’han disparat els trastorns depressius i d’ansietat, sobretot entre joves i dones, segons un estudi de la revista The Lancet, publicat el 2021; i segons afirmen Xavier Bonal i Sheila González, membres del Grup de Recerca Globalisation, Education and Social Policies (GEPS), “el tancament de l’escola amplia la bretxa d’aprenentatge entre els infants vulnerables i els seus companys d’entorns més acomodats”.
Durant les darreres dècades l’escola ha anat assumint més responsabilitats de les que li pertoquen…i ho ha fet en solitud. La frustrant batalla per conciliar la vida familiar i laboral obliga moltes famílies a haver de deixar la canalla abans que comencin les classes i a recollir-los a l’activitat extraescolar que els toqui aquell dia. Hi ha jornades d’infants que comencen a les 8 del matí i acaben a les 19 hores de la tarda, o fins i tot més tard. Esmorzen, dinen, dormen (els que ho fan per edat) i berenen, a l’escola. “Els nens pugen a la roda del no parar amb agendes de ministre i exhibicions contínues per ser perfectes i triomfar, i els genera molta ansietat”, manifesta la periodista Eva Millet, autora de “Niños, adolescentes y ansiedad” en declaracions al programa “L’ofici d’educar”, de Catalunya Ràdio. I és que, una altra conseqüència de la pandèmia, segons l’OMS, ha estat l’increment dels quadres d’ansietat en un 25% entre els més joves.
Que molts infants passin més hores a l’entorn escolar i extraescolar que amb les seves famílies, ens hauria de posar en alerta sobre la societat de futur que volem i que estem construint. Fa més de deu anys que part de la meva dedicació laboral es destina a visitar centres educatius i explicar-ne alguns dels projectes singulars que porten a terme. En cap ocasió, cap, he trobat docents poc motivats i engrescats; si, cansats, i a voltes, desbordats. Si atorguem tantes, tantíssimes responsabilitats a l’escola, caldrà dotar-la d’eines i recursos perquè les pugui anar assumint de manera progressiva, i sobretot, acompanyar-la en el procés.
És imprescindible que escoles i famílies vagin agafats de la mà, i que es confiï en les decisions i processos que es porten a terme als centres educatius. No s’entén que s’hi deleguin tantes responsabilitats, però que després es qüestioni tot allò que s’hi fa. “Has de seguir el teu instint i no permetre que les famílies s’hi fiquin”, declara Miguel López, mestre i autor d’¡Escúchalos!, entrevistat pel diari ARA.
I és que els docents ho tenen realment complicat si a casa, cadascú de nosaltres, no hi posem el nostre granet de sorra, com a famílies educadores. Que els infants passin per situacions de frustració i avorriment; dotar-los d’eines per a gestionar els conflictes; acompanyar-los en aquells processos que requereixen temps i esforç; atendre la seva salut emocional; posar-los límits coherents i adequats a l’edat; compartir experiències; ser-hi present…hi ha tasques que, si les circumstàncies ho permeten, les hem d’assumir com a famílies, malgrat que pugui semblar que l’escola ja assumeix i porta a terme una part important de la tasca educativa dels nostres fills i filles.
Els temps que ens ha tocat viure probablement no ens hi ajuda però enmig de l’era de la immediatesa, prenen cada vegada més força aquelles veus que reclamen una manera de viure més autèntica, més tranquil·la (slow) i més sostenible. L’escola, que tants esforços dedica a respectar els ritmes de cada infant, refugi de pau dels nostres fills, necessita famílies que eduquin en la mateixa direcció. Cal responsabilitzar-nos nosaltres també de la part que ens pertoca, perquè l’escola ni ho pot fer tot, ni ho ha de fer tot. Potser comença a ser hora d’abaixar una mica el ritme, per cuidar-nos a nosaltres i a ells. Perquè disminueixin els nivells d’estrès i d’ansietat, i perquè el planeta ens ho reclama cada dia.
“L’educació és l’arma més poderosa que es pot utilitzar per a canviar el món” va dir Nelson Mandela. Doncs utilitzem-la plegats, escoles i famílies, i fem-ho sense pressa…
Gemma Castanyer és politòloga, periodista, autora de la col·lecció de llibres El Triplet i col·laboradora d’Ara criatures
