L’aclamat filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky, autor de La cultura-món, una resposta a la societat desorientada (Anagrama), reivindica l’orientació dins del pla ètic i moral.
Sabem cap a on anem?
Cada vegada ho sabem menys. Des del segle XVIII, hem desenvolupat ideologies fundades sobre la idea del progrés, creient que els homes podem entendre i comprendre el sentit de la història i que aquest és racional, és a dir, que segueix el camí cap a la llibertat, la pau i el benestar. Això ho trobem, evidentment, amb Condorce –filòsof, científic, matemàtic i polític francès del segle XVIII–, amb Aguste Comte, amb Marx… però ara ja podem dir que el segle XXI ha desmentit aquesta visió. Hi ha hagut dues guerres mundials que han trencat la idea que la història anava sempre cap a millor, tenim una crisi climàtica, una nova guerra… Però alhora hi ha un discurs californià de les noves tecnologies i la robòtica que imaginen un futur feliç i radiant.
I aquest optimisme no és real?
És que aquest optimisme no para de ser derrotat. En particular, amb la crisi climàtica, que podria provocar danys considerables. Vivim amb una incertesa enorme. La crisi climàtica i ecològica ha introduït una indeterminació important en la història i en el futur. I també hi ha la crisi migratòria, que posa la societat en compromisos terribles amb milers de morts cada any. Com s’ho faran les democràcies per assumir aquest xoc migratori? Tot això està lluny d’acabar… Passa el mateix amb les epidèmies, que pensàvem eren cosa del passat, com la guerra… El final de la guerra freda no ha obert un món de pau, sinó un món de guerra.
Vivim en una societat desorientada?
No tenim ni idea de com evolucionaran les coses. Podem dir que, sobre el pla geopolític o climàtic estem en un món d’una desorientació total. A tot això s’hi suma una crisi permanent de subjectivitat. És a dir, ja no seguim les tradicions. Cadascú és cridat a comandar la seva pròpia existència. És cert que això porta moltes coses positives, particularment a les dones, que poden decidir per elles mateixes. Però al mateix temps la vida esdevé costosa. La paradoxa és que l’evolució de la tecnologia no condueix a una existència personal més rica, sinó que, de fet, no acabem de saber del tot què és el que en fem, sobretot en l’àmbit laboral. És el que Zygmunt Bauman anomenava món fluid, tot i que no estic gens d’acord amb la metàfora. No crec que sigui fluid ni líquid. Les coses canvien, però la metàfora no és del tot bona.
I quina seria la metàfora bona?
Bé, n’hi ha moltes. Penso que és un moment… diria que de desorientació, un món d’inquietud, d’ansietat, d’inseguretat… Bauman ho sabia; és, simplement que el concepte no em sembla bo. En el món avui hi ha tantes coses brutals, que passen de veritat, i, en canvi, quan parlem de líquid sembla que tot està permanentment en evolució… Mireu la guerra a Ucraïna: ningú ho pensava, ningú, i és brutal, és molt fort! Estem en una successió de catàstrofes molt fefaents: fa bon temps i al cap de dos dies hi ha tsunamis i huracans que devasten regions senceres, pobles… i hi ha ciutats que queden devastades! No podem dir que la societat és líquida. No podem dir que estem en una hipermodernitat líquida sinó caòtica i plena d’inseguretat.
Som conscients de la desorientació?
Gran part de la gent està desorientada. Potser no en el terme que acabo d’utilitzar, però si reprenem figures com els pares, per exemple, diria que sovint estan desorientats respecte als seus fills. No entenem les noves generacions. Tampoc estic segur que el terme desorientació sigui el que té més interioritzat la població. Penso que el que està més interioritzat és el terror, la por, la inseguretat… Dubto de si, ara mateix, desorientació és la paraula. La gent està en un estat més fort. Les persones estan inquietes i hi ha una por per l’endemà, però això no és nou. La por, segons l’experiència antropològica, pot ser eterna. El problema és que hem produït discursos que ens prometen un futur millor. Potser el que vindrà serà millor, no ho sé, no ho sap ningú. Aquesta és la qüestió. Abans pensàvem que sabíem, però avui ja no sabem.
A què es deu la desorientació global que pateix la nostra societat?
Hi ha molts elements d’incertesa que generen desorientació. És el que comentava: hi ha la guerra, la inflació, la crisi del gas, l’electricitat, la catàstrofe climàtica. Bé, tot això no és que sigui gaire festiu… Després del segle XVIII, hi ha hagut revolucions, drames socials, misèries, crisis econòmiques, guerres… Però abans hi havia tota una part de la població que tenia una relació amb la Cristiandat, que organitzaven els esperits de mentalitat. Avui, el cristianisme no ha mort, però ja no és suficient per forjar una creença forta dins la nostra vida o en relació amb el nostre comportament. Ja no tenim ideologia històrica, sinó que vivim en un present carregat de por.
“Avui el cristianisme no ha mort, però ja no és suficient per forjar una creença forta dins la nostra vida o en relació amb el nostre comportament. Ja no tenim ideologia històrica, sinó que vivim en un present carregat de por”
Estem desinformats?
Sí, i tant. A veure, els problemes amb la informació són evidents. Ho veiem amb les fake news i a les xarxes socials tenim una multitud de notícies falses que es difonen pel món i que escampen informacions completament delirants. Però, quin és l’impacte real d’aquestes notícies? No és del tot cert que tots els ciutadans estiguin atrapats per les notícies falses. Prenent l’exemple de la crisi del coronavirus: hi ha hagut fake news sobre el tema de les vacunes, però, globalment, la població s’ha vacunat. No hem de prendre les notícies falses com que tot és una bogeria, tot i que sí que són un risc. Les xarxes socials ens proporcionen continguts que ja sabem, un tipus de discurs que ens reconforta i ens dona certa seguretat interior. Però això no és desitjable. Alhora i, finalment, hi ha moltes persones que no volen estar ansioses, per això, ja no s’informen per l’ecosistema mediàtic que contribueix a aquesta ansietat i desorientació. La gent ja no sap on va, la gent està perduda.
Qui són els beneficiaris principals de la desorientació social?
Jo no proposaria la qüestió en aquests termes. Perquè aquesta pregunta fa pensar que hi ha un complot. I això, jo ho rebutjo. M’oposo a les teories conspiratives. La història continua i cal evitar pensar que aquesta crisi d’orientació està manipulada o controlada per companyies, multinacionals, etc. No comparteixo aquesta visió.
Hi ha algun remei per la desorientació?
Bé, aquesta és una qüestió extremament difícil. Davant d’aquest fenomen tu pots tenir discursos amb una orientació completament diferent. Però penso que la grandesa que hem de desenvolupar en el món actual és la de l’educació. Amb això no estic dient que l’educació solucioni tots els problemes, però estem menys desorientats quan tenim claus per entendre i comprendre el món. També quan tenim una formació que ens permet adaptar-nos. No crec que puguem constituir un tipus de consell que garanteixi que viurem en un món tranquil, perquè un món obert com el nostre és forçosament d’ansietat i, probablement, això és inevitable. La por ha existit sempre en la humanitat i no la suprimirem ara. Només estem al principi del segle i, si continuem així, no sabem com es desplegaran les coses d’aquí a cinquanta anys.
I doncs, la cultura és la solució?
En primer lloc, cal evitar els discursos antielits; no hi haurà solució a la crisi climàtica sense les elits científiques, sense els enginyers, els investigadors, els laboratoris, les universitats… Sense ells com desenvoluparem energies solars o eòliques? En segon lloc, cal invertir en educació, en tecnologia i en qualitat democràtica; són elements que hem de defensar. També penso que a les escoles cal desplegar-hi activitats creatives: les arts en general o la manera de crear la passió no ens faran eliminar l’ansietat però sí que donen un sentiment de felicitat.
Patim una pèrdua de valors?
No. No estic d’acord amb aquesta consideració i ho penso des de fa molt de temps. Hi ha la idea que a l’Occident modern, democràtic i capitalista ja no hi ha valors o que la gent ja no creu en res, sinó que només pensa en ella mateixa, a enriquir-se, a consumir, tot plegat amb un egoisme abismal. Hi ha molta benevolència, fins i tot diria que no n’hi havia hagut mai tanta. Les associacions continuen i, davant de les catàstrofes, la gent es mostra solidària. Potser no tant com la consciència moral ho desitjaria, però hem de deixar d’idealitzar el món, que és com és. En tot cas, la indignació moral no està morta del tot: la situació de les dones a l’Afganistan o a l’Iran suscita l’empatia i la solidaritat. I això què vol dir? Doncs que els valors no estan morts. Pot ser que es tradueixin de manera insuficient, però és normal, perquè els valors són un ideal, no són reals. Cal deixar de creure que estem desorientats de manera total sobre el pla ètic.
Però, aleshores, no estem desorientats?
Hi ha problemes a la nostra democràcia, és clar! Però són punts de conflictes. Això no vol dir que les persones estiguin desorientades. Com vostè sap, en segons quin país, la qüestió del dret a l’avortament s’ha posat en dubte. Hi ha gent favorable a l’avortament lliure i d’altra que hi és hostil, però tant en un costat com en l’altre hi ha certituds. Els que, tant homes com dones, són favorables a l’avortament ho són de manera convençuda. Prenent aquest exemple, no hi ha incertesa ni desorientació.
És a dir, hi ha una desorientació global però no personal.
Sí, la desorientació la trobem a escala global, però en la vida i el dia a dia continuem amb moltes conviccions. La dinamització de l’individualisme no és sinònim d’una generalització o banalització dels valors. Tots sabem que els crims són horribles. Qui està a favor del maltractament de dones, animals o de l’explotació infantil? Ningú! De manera que hi ha molts punts on tenim molta certesa, però, sempre, parlant des del pla moral. Però en el pla global no hem de veure la desorientació com si estiguéssim paralitzats.
Podria especificar la diferència entre confusió i desorientació?
En la confusió, les idees o les coses es barregen; tot és una barreja. La desorientació no és exactament això, sinó que és el sentiment d’estar perdut, de no saber. La confusió: podem estar confusos, però amb una certa creença on tot es barreja i no és forçosament propera a la desorientació.
“Hi ha molts punts on tenim molta certesa, però sempre parlant des del pla moral. Ara bé, en el pla global no hem de veure la desorientació com si estiguéssim paralitzats”
Ens manquen referents?
No hi ha una manca de referents, sinó que n’hi ha molts. L’univers hiperindividualista és un món on els referents estan en conflicte. Això provoca una desorientació. Ara mateix no vivim en un món tan jeràrquic com abans on la tradició era qui manava. Vivíem com els nostres pares, com els nostres avis i no ens fèiem gaires preguntes. Avui hi ha una multitud en tots els dominis de referents. I com els triem? Aquí és quan apareix la desorientació. Fa uns dies feia una conferència dels problemes del moviment #MeToo i molts assistents deien que els homes estan desorientats per saber com han de parlar a una noia. Si m’apropo a una noia, és que soc un mascle? Quina actitud és la bona per a un noi que vol embolicar-se amb una noia? Avui hi ha homes que es qüestionen si convidar la noia que els agrada està bé o no. Abans hi havia uns quants codis i prou, avui n’hi ha molts. Els codis també són figures de la desorientació.
Què és la cultura-món?
És el fet d’estar sobre un planeta que comparteix axiomes idèntics, però que, al mateix temps, no suprimeix els conflictes. I la cultura-món és el món en el qual la tècnica, l’individualisme, els mitjans de comunicació… estan presents per tot arreu, i acceleren la rapidesa de relacions entre les nacions. Altres vegades, si esclatava una epidèmia a la Xina, l’epidèmia es quedava allà. Avui, en dos dies, amb els avions, el virus passa de Xangai a Barcelona. La cultura-món és un món d’interconnexió, però alhora, desconnecta la cultura de la força interior de la tradició.
I aquesta cultura-món contribueix a la desorientació?
I tant! Des de fa milers d’anys, des del Paleolític, els homes s’han organitzat amb tradicions fortes que, d’alguna manera, han assegurat la humanitat en contra la desorientació. La tradició dona una certitud. No s’interroga. Però ara, la cultura-món és un món hipermodern que fa recular el sentiment de tradició i multiplica els referents i la informació pel bé d’alguna cosa. Avui la cultura de les persones passa per les xarxes socials. Ara els joves, siguin on siguin, tenen accés a un món obert i no han d’estar necessàriament vinculats a un món tancat com l’anterior. La cultura-món –del món de la tecnologia, de la democràcia, de l’individualisme– és al cor de la desorientació.
La cultura ens aliena o ens centra?
Això depèn de quina. Hi ha el risc que la cultura de consum sigui massa invasiva. Avui ja no ens domina la cultura religiosa, sinó la del consum. I aquesta cultura del consum –de pel·lícules, de viatges, d’imatges…– és una cultura de passivitat, una cultura mercantil. Això no implica que sigui un horror absolut, però diguem que no pot representar l’ideal de la cultura que ens ha de conduir a la creativitat, a la innovació, a l’autonomia…
I què cal fer per centrar-nos?
Cal educar cap a una cultura que susciti a la reflexió. A l’escola cal afavorir la diversificació dels gustos amb les pràctiques artístiques. Els nens són el mirall dels pares i l’escola hauria de fer-los conèixer un altre món. Cal entendre que la cultura té un rol major.
Cal canviar el món o l’hem de recivilitzar?
Aquí et diria que, per recivilitzar-lo, cal canviar-lo. No serà per un conjur moral en els aspectes de la virtut que recivilitzarem el món. Cal que el fem canviar. Em contraposo contundentment a la idea que el futur descansa sobre els valors de la gent amb només el seu comportament ètic. Cal canviar-lo. No hi haurà solució sense la innovació.
