La invasió russa d’Ucraïna ha sotragat també la Filosofia. L’escrit de Habermas Guerra i indignació obre un interrogant nou sobre el fet bèl·lic i l’axioma de Clausewitz segons el qual la guerra és un recurs polític més amb què un Estat imposa el seu interès, una ultima ratio sense escrúpols ètics.
Habermas és als seus 93 anys el filòsof d’Alemanya. Va analitzar l’enfonsament moral del nazisme i la seva reflexió sobre la democràcia és viva i vigent. A la tradició kantiana de l’imperatiu no hi ha d’haver guerra i l’ideal de la comunitat mundial cosmopolita hi suma el marxisme humanista de l’Escola de Frankfurt. No és cap pacifista fàcil, condemna Rússia per l’agressió i la violència desfermada, i està d’acord en enviar armament defensiu. Però subratlla que l’amenaça nuclear crea una nova realitat que altera tota anàlisi ad usum.
Ell i 26 intel·lectuals més han fet un manifest recordant la responsabilitat històrica d’Alemanya i instant al govern a bastir un acord de pau acceptable per ambdues parts. Segons Kant la guerra erosiona la confiança en la raó i la racionalitat; Habermas hi afegeix que l’amenaça nuclear fa de la guerra la ultima irratio.
Habermas veu en aquesta guerra un dilema entre dos mals: l’anorreament d’Ucraïna o el risc d’escalar una guerra local a un tercer gran conflicte mundial i/o nuclear. Tanmateix, Anatoliy Yermolenko, pensador habermasià ucrainès, rebutja que hi hagi cap dilema, perquè acceptar-ho fora caure en l’estratègia o heurística de la por (ja denunciada per Hans Jonas). És l’estratègia que segueix el que cal-no-fer més que no pas allò altre què positivament cal-fer. A Lluita en comptes de negociació, Yermolenko fa seu l’imperatiu categòric d’Adorno Auschwitz no s’ha de repetir dient (la massacre de) Butxa no s’ha de repetir, i afirma que no hi ha cap compromís possible amb qui assassina/viola/abusa. La pregunta és si es pot defensar Ucraïna evitant alhora el dilema de la ultima irratio.
