Ucraïna ha celebrat eleccions presidencials el passat diumenge 31 de març amb l’eco molt present de la darrera topada amb Rússia al Mar Negre, que va amenaçar de nou amb desencadenar un conflicte a gran escala entre els dos països
“Мало який птах долетить до середини Дніпра” (“Són pocs els ocells capaços de creuar el Dnieper sencer amb el seu vol“). La cita és de Nikolai Gogol, un dels grans prosistes del segle XIX i que, com altres gegants literaris que ha donat la llengua russa –Mikhaïl Bulgàkov, per citar un altre exemple- en realitat era ucraïnès. Gógol exagerava, clar; el Dnieper no deixa de ser un riu, però en alguns trams la seva amplada supera els 10 kilòmetres i des d’una riba gairebé no s’albira la contrària. Les seves dimensions impressionen fins el mareig. Resseguint en un mapa els seus més de 2.000km de recorregut navegables –els mateixos víkings van solcar-lo des del Mar Negre en una de les seves expedicions més remotes- també aflora el vertigen, en aquest cas el de la història, la geografia i la política. El gran símbol ucraïnès, cantat a l’himne nacional (“No permetem que ningú governi la nostra pàtria. El Mar Negre somriurà i l’avi Dnièper se n’alegrarà”) té les seves fonts a Rússia, creua Kiev, una de les ciutats més antigues de l’Europa de l’est i bressol de la cultura eslava, i desemboca a pocs de kilòmetres de Crimea, la península enclaustrada entre el Mar Negre i el Mar d’Azov.
Crimea, joia de la corona ucraïnesa, fa segles que atrau els turistes eslaus –des de Txèkhov als tsars passant per les elits soviètiques i també el poble ras que busca sol i platja- amb els seu clima benigne i un imponent paisatge costaner solcat per muntanyes que cauen en picat al mar. Des de 2014, resta sota domini tàcit del país regit per Vladimir Putin. La seva sobirania es manté en disputa, després d’un referèndum on, segons els seus impulsors, el 96,77% dels votants van optar per unir-se amb el país veí, però que la majoria de la comunitat internacional va considerar il·legítim perquè li van mancar tota mena de garanties.
A Crimea s’hi ha viscut durant aquests quatre anys una calma tensa, mentre que a la regió minera del Donbass, a l’est del país, des de la proclamació de les Repúbliques Populars de Luhansk i Donetsk, el mateix 2014 els combats no s’aturen i gairebé cada dia hi moren soldats i civils. Ucraïna segueix sent un país en guerra; una guerra que Occident porta massa temps ignorant de manera deliberada –després d’haver-hi bolcat política i mediàticament durant la ‘Revolució del Maidan’ que va originar l’actual conflicte, i en els primers mesos del mateix– però que ara s’ha vist obligat a deixar de mirar de reüll. Les eleccions presidencials d’aquest diumenge 31 de març han tornat a posar el país al mapa, després de recuperar de nou el focus mediàtic arran de les batusses amb Rússia a l’estret de Kerch el novembre passat.
Donbass és “la conca del Don”, un altre riu de proporcions i ressonàncies èpiques, llar de les amazones de la mitologia grega segons Plutarc, i escenari d’una de les grans novel·les russes del segle XX, ‘El Don de plàcides aigües, de Mikhaïl Xólokhov. Els seus protagonistes són cosacs, grup ètnic repartit entre diversos països però molt arrelat en la història i l’essència de la nació ucraïnesa. En tot cas els més de 1.800 kilòmetres del Don que dóna nom a la regió ucraïnesa avui en guerra, en realitat flueixen íntegrament per terres russes. Ho fan fins a desembocar al Mar d’Azov, connectat al Mar Negre per l’estret de Kerch, que separa Crimea de Rússia. El salva, des del passat mes de maig, un faraònic pont promogut pel govern de Putin de cara a combatre l’aïllament que pateix la península des de la seva separació ‘de facto’ d’Ucraïna, i ja de pas lligar-la encara més a Rússia. “Don” és també el nom del vaixell de càrrega rus que, el passat 25 de novembre, va bloquejar el pas sota el pont per evitar que tres embarcacions de l’armada ucraïnesa provinents d’Odessa creuessin l’estret en direcció a Mariupol, un dels principals ports del seu país. L’exèrcit rus es va apoderar de les embarcacions i en va detenir els seus 23 membres, després d’obrir foc i ferir-ne sis tripulants.
Pressumptes provocacions per part d’Ucraïna
Rússia es va escudar en presumptes “provocacions” per part de la flota ucraïnesa. Tal i com assenyalava un compte satíric a Twitter els dies posteriors, “vaixells de la marina ucraïnesa salpant des d’un port ucraïnès en direcció a un altre port ucraïnès a través d’Ucraïna… provoquen a Rússia”. La intromissió territorial sobre Ucraïna d’aquesta Rússia tan “susceptible” és inqüestionable des de fa més de quatre anys, malgrat que oficialment el govern de Putin negui haver orquestrat els moviments separatistes viscuts a Crimea i al Donbass ni donar suport militar als rebels de la zona minera. El nou tsar rus vol mantenir lligats ben curts els pobles de l’antiga Rutènia, les actuals Bielorrússia i Ucraïna, barrera geogràfica entre Moscou i el ventall d’Estat europeus membres de l’antic Pacte de Varsòvia que van entrar a la UE l’any 2005.
Si la primera segueix sent un aliat sòlid gràcies a la mà de ferro de l’autoritari president Aleksandr Lukaixenko, la segona li ha sortit rebel i amb la vista molt més posada a Occident, malgrat que les seves enormes fissures internes i la seva importància geoestratègica sempre li han manllevat fins ara la possibilitat de deslligar-se i donar el salt, com sí van poder fer repúbliques bàltiques. Ni la Unió Europea està per la labor ni Rússia li ho vol permetre. Però tampoc els mateixos ciutadans ucraïnesos mostren la unitat de resolució de la que van fer gala estonians, letons i lituans. La revolució del Maidan neix per les protestes contra la inacció del llavors president, el prorús originari de Donetsk Viktor Ianukòvitx, per promoure l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea, i en cert sentit triomfa quan el derroca, el fa fugir cames ajudeu-me a Rússia, confisca i obre la seva luxosa mansió com a atracció turística per ridiculitzar-lo com el sàtrapa més vulgar (papereres d’or, un zoo privat, un llac amb galiot…), i el substitueix a la presidència per un europeista convençut com Petrò Poroixenko. Un relat perfecte per acompanyar l’inici d’un procés d’integració al club europeu si no fos que diversos territoris de la mateixa Ucraïna es rebel·len directament contra ell i busquen en la mare Rússia un braç protector.
Una nació històrica on hi convergeixen múltiples identitats
En el seu intent d’anar tots a una per convertir-se en un estat a totes llums europeu, Ucraïna topa amb la seva pròpia realitat, la d’una nació històrica, cultural i lingüística on alhora hi convergeixen múltiples identitats. El seu territori, que supera en extensió el de França o Alemanya, ha estat escorxat durant segles entre diversos imperis (l’Austrohongarès, el Gran Ducat Lituà, el Rus, l’Otomà…) que han deixat una marca ben visible en la fisonomia arquitectònica de les seves ciutats, des del renaixement i barroc centreeuropeus de Lviv fins al constructivisme soviètic de Karkhiv, passant pels monestirs ortodoxos de Kiev o les datxes de Yalta. Ucraïna viu en perill constant d’esquinçament perquè els vectors europeu i rus l’estiren a bandes oposades amb una força parella. La revolució del Maidan i la Guerra a l’est del país ha generat una onada de fervor nacionalista que ha portat a eliminar totes les empremtes possibles als espais públics, institucions i mitjans de comunicació que sonin a Rússia o al passat soviètic de l’Estat. Sovint ho han fet a costa de brandar en el seu lloc referents nacionals tan controvertits com Stepan Bandera, líder d’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos durant la Segona Guerra Mundial, acusat de filonazi i antisemita i referent dels moviments d’extrema dreta polítics i paramilitars que el context actual fa créixer com bolets al país. Tot plegat genera adhesions i rebuigs igual d’intensos al país.
En el segon cas s’hi inclouen aquells que senten, d’una o altra manera, nostàlgia per l’era soviètica i identifiquen la Rússia actual, de nou poderosa, amb aquells vells temps. Aquesta tendència està força estesa entre les generacions d’edat més avançada a Ucraïna, sobretot al sud i a l’est del país on l’idioma rus també predomina sobre l’ucraïnès, així com a la resta d’exrepúbliques de la URSS. Sorgeix del record idealitzat del passat comunista del qual n’enyoren la feina estable, habitatge gratuït o assequible, infraestructures i transports que funcionaven (la manca de democràcia i dels drets més fonamentals aquí queden a banda) que contraposen amb el desgavell que va suposar la desintegració de l’Estat: serveis públics arrasats, manca de béns bàsics, corrupció a gran escala i la majoria de la població sotmesa a una pobresa extrema fins ben entrats els anys 90. Des de llavors la situació econòmica a països com Ucraïna ha millorat, però els seus successius governs no han fet res per guanyar-se la confiança dels ciutadans, la qualitat dels serveis bàsics és en alguns casos tercermundista i la desigualtat social segueix sent rampant. Cap executiu, ni tampoc el liderat ara per Poroshenko, se sent prou fort i legitimat com per tirar de tot un país cap a una sola direcció; si quelcom uneix els ucraïnesos de totes edats, regions, orígens i condicions, és la suspicàcia vers els seus governants.
S’especula que Crimea va ser la porta d’entrada de la pesta negra a Europa, tot i que ben poca culpa en van tenir els seus habitants. Els genovesos hi tenien una colònia, Caffa, l’actual Feodòssia, fundada pels grecs. L’exèrcit de l’Imperi Mongol la va assetjar l’any 1346. Entre els soldats comandats per Djabinek s’havia estès la malaltia, el brot de la qual se situa uns anys abans a l’Àsia Central. I als mongols els va donar per inventar la guerra bacteriològica llançant cossos dels guerrers morts de pesta negra a l’interior de la ciutat que volien conquerir, fent-la propagar entre els seus habitants. Una flota de vaixells genovesos que fugia de Caffa va arribar a Sicília amb la tripulació també contaminada. Es calcula que en quatre anys va provocar la mort d’un terç de la població del continent. Sona massa eixelebrat que avui ens mirem aterrits la península del Mar Negra com a possible nou origen d’una devastació total. Però la perspectiva d’una guerra oberta entre Rússia i Ucraïna, amb el joc d’aliances que aquesta obligaria a desplegar, dona peu a tota mena de profecies ben apocalíptiques. I el conflicte, per desgràcia, mai ha estat tan a prop com ara de produir-se.
Trenta dies de Llei Marcial a la meitat est del país
Els fets viscuts a Kerch van portar el president ucraïnès, Petr Poroshenko, a declarar la Llei Marcial durant 30 dies a gairebé la meitat del país. Per la seva banda, Rússia va incrementar la seva presència militar a la frontera amb l’antiga república soviètica. L’escalada del conflicte és tan gran com la incertesa en la que es van veure immersos els ucraïnesos sota un nou règim legal inèdit al país des de la II Guerra Mundial i que contemplava la restricció de drets constitucionals i civils (llibertat de moviments, de reunió i d’informació), el treball forçós en benefici dels interessos militars i la possible mobilització de reservistes. El govern també va prohibir l’entrada al país de qualsevol ciutadà rus, i els propis ciutadans també van començar a patir moltes limitacions per viatjar més enllà de les seves fronteres, quelcom que xoca amb el fet que cada any prop d’un milió d’ucraïnesos opten per emigrar, farts de la manca de perspectives de futur que els ofereix la seva llar.
La possibilitat d’una “guerra a gran escala” entre Rússia i Ucraïna, argument esgrimit literalment per Poroixenko per declarar la Llei Marcial, segueix lluny de concretar-se, però la tensió és total, i el país dels cosacs se sent amenaçat. Rússia sap que li és impossible engolir Ucraïna sencera, però veu més factible ampliar el seu domini (per ascendència o directament per apropiació) a altres regions més enllà de Crimea i el Donbass. Gairebé tot l’est del Dniepier, de fet; des del port de Mariupol al mar d’Azov -via de sortida marítima de la conca minera del Donbass- fins a la regió de Kharkiv o la industrialitzada conca sud del riu, zones de gran interès estratègic perquè permetrien doblar la influència de Rússia sobre el Mar Negre. Si bé la gran majoria dels ucraïnesos estan aterrits davant d’aquesta perspectiva, no tothom en les regions més directament afectades ho veuria amb mals ulls. Les grans potències han limitat fins ara les seves reaccions a mostrar “concern” (preocupació, en anglès) a través dels comptes de twitter dels seus ministres d’Afers Exteriors, acovardits per no ficar la pota en el dificilíssim joc d’equilibris que desplega el conflicte en el tauler de joc internacional. Però l’incident a l’estret de Kerch van molt més enllà de la batussa anecdòtica per alertar que, si s’encén una nova metxa, l’infern pot desbordar-se de ple. L’ocell que creua el Dnieper és avui de mal auguri.
En aquest context d’infinita complexitat, Ucraïna va afrontar el passat 31 de març unes eleccions presidencials que han deixat uns resultats del tot inesperats fa tan sols poques setmanes. El sorprenent Vladimir Zelenski, un comediant que ha sabut liderar el vot protesta, estat el guanyador d’aquesta primera volta amb un 30% dels vots. La victòria de Zelenski és el fruit directe del desencís dels ucraïnesos pels resultats de la Revolució Taronja de 2004 i la del Maidan de 10 anys més tard, la corrupció rampant i la incapacitat dels anteriors presidents d’impulsar millores significatives en la vida diària dels ucraïnesos. L’actual president Piotr Poroixenko, que no travessava pas el seu moment més alt de popularitat, va quedar en segona posició a tretze punts de Zelenski, a qui s’haurà d’enfrontar en una segona volta el proper 21 d’abril.
Vern Bueno és periodista
