Apostar pel pacifisme “és apostar per una manera de viure noviolenta i que fomenti els vincles, la comprensió, la tolerància i tants altres valors”, diu Arcadi Oliveres al seu darrer llibre Paraules d’Arcadi (2021). I afegeix: “un conflicte pot estar bé si l’objectiu és trobar ponts o resoldre qualsevol qüestió, sempre que sigui noviolent, des del diàleg, la comprensió i l’estratègia”. Pacifisme per convicció.
A Desobediència civil (1848), Henry David Thoreau afirma: “Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos aquest any, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents”. Aquesta seva defensa de la revolució pacífica inspirà Gandhi, Martin Luther King i moviments de resistència pacífica i de desobediència civil.
Seguint Thoreau en aquest punt, a Una teoria de la justícia (1971), John Rawls defensa que la desobediència civil ha de ser noviolenta per dues raons: una perquè l’objectiu és convèncer els conciutadans enlloc de vèncer simplement per la força; i dues, perquè no es vol destruir l’ordre polític, sinó millorar-lo. Pacifisme com a estratègia.
“L’aposta que alguns fem per la noviolència no respon només a una qüestió de principis, sinó també de raons pragmàtiques”, diu Raül Romeva a Esperança i llibertat (2019). En aquest llibre, Romeva recull la conclusió a la qual van arribar Erica Chenoweth i Maria J. Stephan entre 1900 i 2006: “pren les armes i tens un 26% de possibilitats de triomfar; practica els principis de la noviolència i el percentatge augmenta fins al 53%.” Pacifisme per pragmatisme.
Ursula K. Le Guin ho il·lustra així en boca de Maedda a la novel·la Els desposseïts (1974): “La justícia no s’aconsegueix mitjançant la força! […] Els mitjans són el fi […] Només la pau porta pau, només els actes justos porten la justícia!”.
