La presidenta del Fòrum de Recursos Humans de Foment del Treball, experta en gestió de talent i autora de ‘El empleado es el Rey’ (Plataforma Editorial) assegura que la Gran Renúncia és un fenomen generalitzat a totes les generacions laboralment actives.
La Gran Renúncia és una conseqüència de les diferències generacionals?
Directament generacionals diria que no, però en una part, sí. Però hi ha altres factors a tenir en compte. És veritat que la Gran Renúncia ha estar molt acusada als Estats Units, no tan al nostre país, però sí que s’ha notat que s’ha remogut alguna cosa després de la pandèmia. Ha estat generalitzat: molts treballadors no s’han sentit còmodes durant la pandèmia a les seves empreses. I això també ha provocat que, arran també de la situació personal viscuda a casa seva, es replantegessin les coses. Hi ha hagut una certa crisi vocacional. Tot això ha estat com una bomba de rellotgeria que en un moment pot arribar a explotar, com ha passat als Estats Units i com també s’està percebent aquí. Però no és només generacional tot i que també és cert que s’acusa més en els joves, que viuen en una generació on tot és més volàtil i on tot canvia tant que potser les seves prioritats són unes altres i entre elles no hi ha el valor de la seguretat. Això també fa que es prenguin més riscos i potser, per a ells, aquestes renúncies són més fàcils de fer.
Per tant han canviat els valors de les noves generacions en relació a les generacions anteriors?
Sí, fa anys el que ens venien (també en la meva època) era que si tu feies una carrera, després trobaries feina, et podries casar, formar una família, tindries una casa, et faries una hipoteca i amb una mica de sort, també aconseguiries una segona residència… És a dir, tot era molt lineal: hi havia d’haver una progressió professional i estava molt garantit tot plegat si realment feies els deures. O, sinó, com a mínim, aquest era el nostre marc mental. Però ara mateix, és tot tan canviant que aquesta seguretat com a valor no està en el mateix nivell que en les generacions precedents. I això fa, com he dit, que la percepció del risc per a ells sigui molt més limitada. Molts d’ells encara viuen a casa dels pares, molts no han fet aquest canvi de sortir, de tenir una sèrie de despeses fixes o necessàries, que potser anteriorment es feia abans.
Al llibre ‘El empleado es el rey’ vostè parla precisament de la desafecció que senten els treballadors amb el seus caps, però, també emfatitza el que s’anomena Design Thinking. En què consisteix?
El Design Thinkig el definiria com a una mentalitat d’innovació. Prové del món del disseny on, per tal de poder portar al mercat un producte o un servei, el més important és posar l’usuari en el centre. És a dir, aquella persona que serà la que farà servir aquell producte o servei i que, per tant, es pot provar amb ella les coses i assegurar-te de treure un producte amb més garanties. Si ho portem al terreny del món de les persones, el Design Thinking és molt útil en el sentit de què estàs posant l’usuari al mig, en aquest cas, el treballador i, per tant, en qualsevol cosa que dissenyes hi tindràs en compte els seus desitjos, les seves necessitats. És el que en anglès es coneix com a Human centric (centre humà). Tot i que prové del món del disseny, la clau és posar a l’usuari en el centre, escoltar-lo, donar-li veu i, a partir d’aquí, cocrear-hi per tal que les solucions siguin més efectives.
La Gran Renúncia és una tendència que només es poden permetre uns quants?
Depèn. Això és una pregunta molt i molt personal. Des del meu punt de vista és generalitzat en molts sectors i edats. Ara bé, el que sí que tinc clar és que en el tema de prendre una decisió i fer un canvi de vida s’han de sospesar molt bé les coses. Més del que es fa. És a dir, hi haurà algú que tindrà molta confiança amb si mateix i que, amb els seus estudis i una experiència, sap que possiblement trobarà feina; i d’altres que potser tenen més dificultats d’inserció o potser tenen la sensació de deixar més coses enrere.
Jo, en aquests casos, el que aconsello és com a mínim pensar si tenen un pla al darrera, un dibuix per saber com acomplir amb els objectius, perquè moltes vegades veiem realitats o sensacions d’obtenir una vida més fàcil, o maneres de guanyar diners de manera fàcil, però el que potser no es veu és que possiblement, darrera d’aquesta il·lusió hi ha un esforç. I, a banda, a vegades ens enlluernem per maneres de treballar diferent o de poder-nos guanyar la vida d’una manera més fàcil sense valorar el que ja tenim. I aquest és el gran problema, quan renunciem sense sospesar bé el que deixem enrere. I segurament hi ha coses negatives però, també n’hi haurà de positives, que s’han de tenir en compte.
Segons l’estudi State of the Global Workplace 2022, realitzat per Gallup, a Europa, de mitjana, els treballadors experimenten un 37 per cent de preocupació i un 39 per cent d’estrès al dia. Alhora, creuen que no són tractats amb respecte al llarg de la jornada laboral. Quins reptes genera tot això a les empreses i als empresaris?
Quan parlem de respecte, tot està molt clar. En el cas dels caps, per exemple, el respecte és fonamental. De fet, és un dels principals motius pels quals una persona abandona una empresa. Les empreses s’han d’assegurar de tenir un bon lideratge, una persona que no sigui autoritària sinó que realment estigui enfocada a les persones. D’altra banda, pel que fa a l’estrès, a les preocupacions, etc., cal tenir en compte que estem vivint en un món que va molt ràpid i que està constantment influenciat per les noves tecnologies. Això fa que ens generi un estrès afegit a tots plegats per tal d’aconseguir resultats. Si, a més, l’empresa per on treballes no té un entorn adequat perquè la persona estigui al centre, se l’escolti i se li puguin adaptar les experiències, tingui moments de connexió, de descans i tingui el seu suport emocional, perquè finalment l’empresa és un lloc on el treballador hi passa molt temps… la suma de tot això facilita que el treballador renunciï. Per tant, les empreses tenen deures i reptes amb factors que abans no es tenien en compte però que, ara, si l’interès de l’empresa és mantenir el talent, cal valorar-los íntegrament.
Si posem la feina en el centre de les nostres vides, i les empreses posen les persones al centre de l’activitat, on és el límit entre la vida personal i professional?
Jo ho veig diferent. Posar les persones en el centre de l’activitat significa preocupar-te’n; les estàs apoderant i els estàs donant eines per créixer, per ser escoltades. Això és positiu, ja que les persones són el més important dins de l’activitat empresarial, el millor actiu. Si cal posar la feina al centre de la pròpia vida… això ja és responsabilitat de cadascú. Un mateix sap el valor que li dona a la vida i fins a quin punt dins de l’escala de valors la feina és la principal o no.
Però la persona no és un ésser que es divideix en dos (personal i professional), sinó que és una persona que quan va a treballar, treballa i, alhora, té la seva vida personal amb les seves preocupacions. Per això, moltes vegades, ens adonem de les diferències entre els caps. N’hi ha que es preocupen i pregunten “com has passat el cap de setmana?” i n’hi ha que no. I aquí és on fallen: veuen la persona com a un ésser diferent quan treballa i, conseqüentment, erren amb els seus plantejaments.
Per últim, i fent referència al títol del seu llibre, creu realment que l’empleat ha de ser el rei? Quins han de ser els drets i deures de les empreses així com els drets i deures del treballador?
Quan vaig escollir el títol del llibre –que té el seu origen en l’expressió anglesa The client is the king (el client és el rei)– ho vaig fer a consciència, evidentment. Els drets estan molt clars; els marca la llei. Ara bé, els deures potser no tant, caldria discutir-los una mica més. Els de les empreses són assegurar aquest entorn de llibertat, d’expressió, de creixement, de reconeixement, d’aprenentatge i respecte amb els seus treballadors. I els deures dels treballadors són sobretot tornar amb compromís el que l’empresa li està donant,perquè no sempre és recíproc. Hi ha d’haver un equilibri, un compromís comú.
