El Sistema de Persones Desaparegudes i Restes Humanes sense Identificar acumula a Espanya quasi 220.000 denúncies per desaparició des del 2009, de les quals unes 4.600 continuen actives. Com viuen les famílies la desaparició d’un ésser estimat? El periodista Paco Lobatón és president de Quién Sabe Dónde Global, Fundación Europea por las Personas Desaparecidas.
Quan i per què neix QSDglobal Fundación Europea por las Personas Desaparecidas?
El mateix nom de la fundació respon a l’experiència que personalment vaig viure durant sis anys consecutius en el programa Quién Sabe Dónde de TVE. En aquest espai vaig prendre consciència d’aquesta realitat i, un cop acabat el programa, vaig comprendre que faltava una plataforma que ajudés les famílies de les persones desaparegudes i al moviment associatiu, que des dels anys noranta lluitava per aquesta causa però amb recursos molt limitats. I amb aquest objectiu l’any 2015 va néixer la nostra fundació.
Que un familiar o conegut desaparegui no és una circumstància fàcil d’assumir. Com es pot viure amb aquesta incertesa?
Has encertat amb la paraula clau: incertesa. La pandèmia que estem vivint ens ha fet entendre el que suposa no tenir certeses o seguretats. La falta de certeses avui l’entenem millor a causa del virus. Doncs cal imaginar el que suposo això amb relació a una persona estimada que, en un moment determinat i sense causes conegudes, desapareix de la nostra quotidianitat. És un buit terrible. La incertesa és un sentiment corrosiu que no desapareix amb el transcurs del temps, sinó que es va incrementant. És com una ferida oberta.
A Espanya hi ha hagut desaparicions de persones molt mediàtiques, però centenars d’altres que han quedat silenciades. És injust aquest tracte?
És injust i una de les tasques que fem des de la fundació és intentar capgirar aquest tractament desigual. Però, vivim en una societat molt mediatitzada, marcada per la pauta que imposen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, i les dinàmiques escapen molts cops el control directe de les famílies o d’associacions com la nostra.
Això per què és així?
En part, perquè els principals moviments de focalització d’atenció mediàtica els determinen els casos que convoquen el nombre més gran d’espectadors. Per exemple, el seguiment que fa la televisió d’aquests casos ve marcat per l’objectiu d’aconseguir la màxima audiència possible i un major rendiment econòmic. Per tant, de fons hi ha una dinàmica mercantil, que tendeix a sobreposar-se per sobre de les prioritats socials, que haurien de marcar-nos a tots com a societat.
Ha estat vinculat al món de les desaparicions més d’un quart de segle. La cerca de persones ha evolucionat?
Evidentment que han canviat moltes coses, i han canviat a millor. A Catalunya, van canviar particularment perquè va existir un moviment associatiu pioner, representat per Inter-SOS, l’associació que van posar en marxa l’any 1998 els pares de Cristina Bergua, desapareguda a Cornellà de Llobregat, i altres familiars de persones desaparegudes. Ells van aconseguir que el Parlament, la Generalitat i els Mossos d’Esquadra es fessin ressò d’aquesta realitat. Catalunya, a través d’una oficina que atén als familiars de persones desaparegudes des del 2014, és pionera en la gestió de les desaparicions.
Darrere de cada desaparició hi ha una persona diferent. Però existeix un perfil majoritari dels desapareguts?
Es pot parlar d’un determinat perfil. A l’últim Informe Anual elaborat pel Centre Nacional de Desapareguts (2021) es parla d’un home d’uns trenta anys, però sincerament la realitat no té res a veure amb aquesta mitjana. La realitat és molt més complexa i diversa. La casuística de les desaparicions és enorme i ha de ser contemplada amb la seva particularitat i especificitat. No és el mateix la desaparició d’un adolescent en conflicte amb els seus pares que la desaparició d’una persona diagnosticada d’una malaltia mental. Per tant, cal aproximar-nos a la realitat de les desaparicions amb la convicció i el respecte a la particularitat de cada casuística.
Com ha afectat la pandèmia a la xifra de persones desaparegudes?
Ha tingut un efecte dràstic. De fet, hi ha hagut una reducció del nombre de denúncies del 37 per cent, i el mes d’abril, durant el primer confinament domiciliari, per raons òbvies, va reduir-se fins al 80 per cent. Així i tot, i amb restriccions a la mobilitat, segueixen havent-hi desaparicions. Això ens indica que les desaparicions no són un fet anecdòtic, ni responen a impulsos voluntaris, tot i que a vegades poden ser-ho. Les desaparicions responen a factors que fan insuperable la situació d’aquestes persones.
Quines són les principals demandes que feu a les autoritats?
Hem procurat que les peticions tinguessin una arrel molt profunda a l’experiència viscuda de les famílies. A les cartes de drets i demandes s’han fet grans avanços: el dret a ser buscat, per exemple. Quan una persona desapareix, no desapareixen els seus drets. El primer dret de tot ciutadà és el dret a ser buscat. Després, les famílies també tenen dret a ser informades d’aquest procés de cerca, des de l’inici fins a la resolució. També cal reivindicar el dret a l’atenció psicològica, l’assistència jurídica o, fins i tot, l’atenció econòmica quan les famílies tenen un deteriorament notable. Altres drets molt importants tenen a veure, per exemple, amb les declaracions de docència o la denominada declaració de defunció, que han de ser modificades de manera urgent per promoure un estatut de la persona desapareguda, tal com vam demanar a la trobada del 6 de març del 2020 al Congrés dels Diputats. Una llei especifica que eviti l’arxivament judicial dels expedients de desaparicions.
Quin missatge enviaria a tots aquells ciutadans que desconfien de les desaparicions?
Els diria que les desaparicions no són un fet estrany ni només afecten un segment de la població. Tots podem ser un desaparegut i, per això, hem de ser conscients d’aquesta realitat.
