Antoni Bolinches, psicòleg clínic, terapeuta de parella i autor de llibres com L’art d’enamorar explica que l’excés de convivència arran de la pandèmia ha deteriorat el sentiment amorós.
A què ens referim quan parlem d’amor?
Aquesta qüestió me la vaig formular quan vaig escriure L’art d’enamorar, en el qual defenso la idea que l’art d’enamorar és l’art de millorar. De totes les definicions operatives de l’amor, la que més m’agrada és la del doctor López Ibor: “L’amor és la comunió de dues ànimes i el contacte de dos epidermis”. El contacte de dos epidermis faria referència a la vessant sexual i la comunió de les ànimes a la vessant espiritual i psicològica. L’amor ha de generar una satisfacció suficient en els dos sentits.
Els canvis en les formes d’estimar ja es produeixen des de fa anys, però de quina manera hi ha influït la pandèmia de coronavirus?
S’ha deteriorat el sentiment amorós per excés de convivència forçada. La manera de gestionar la pandèmia ha creat una problemàtica sobreafegida a la parella. Quan estàs en aquest projecte de vida quotidiana, la pròpia convivència és enemiga de l’amor perquè s’activa el principi d’habituació i de saturació. Amb la convivència, les coses bones de la parella deixen de ser-ho perquè t’habitues; en canvi, amb les dolentes no t’habitues i et satures.
Sovint es relaciona l’amor amb la parella, però també podem estimar els amics. Quina diferencia hi ha?
Estem forçant massa el concepte de l’amor; a nivell filial i amical, parlaria més d’estimació. L’amor crec que l’hem de guardar per la parella. En el cas de pares-fills estem en una situació fronterera entre l’estima i l’amor. Però, llavors, prefereixo parlar d’estimació.
Quins valors implica estimar?
Depèn molt del grau de maduresa. Nosaltres no estimem només perquè trobem uns valors en l’altre, sinó perquè tenim la necessitat d’estimar. Una de les idees que defenso en els meus llibres és que l’art d’enamorar és l’art de millorar, perquè la gent no ens estima per la nostra necessitat de ser estimats sinó pel bon rotllo que portem a les relacions. Si tu ets una persona madura, empàtica, constructiva, proactiva i bona, t’estimaran els germans, els cosins, els companys de feina… La gent ens estima no pel que necessiten ells, sinó pel que troben en nosaltres. Quan més madur ets, més fàcil és que la gent t’estimi.
Com ens podem estimar sense tocar-nos i sense mostres d’afecte?
La impossibilitat de tocar-nos està creant frustració emocional perquè les persones som animals socials i necessitem proximitat física. També conflueix la cultura tàctil: no és el mateix la cultura mediterrània que l’oriental o la xinesa. En aquest sentit, sí que trobem a faltar l’expressió física –l’abraçada, l’encaixada de mans, el cop de colze de complicitat, el petó– i sentim la necessitat que en un moment determinat la companyia que tenim impliqui proximitat física. Això ha generat una gran paradoxa: les persones només entrem en contacte físic per estimar-nos o per barallar-nos, mentre que, per la resta de coses, mantenim una distància interpersonal. I això és el resultat de ser, per una banda, animals i, per tant, tenir unes necessitats instintives, i, per l’altra, de ser racionals i tenir unes necessitats de comunicació.
Parlava de la racionalitat, estimem amb el cap o amb el cor?
Quan som joves, estimem amb el cor i, de fet, ni amb el cor sinó amb la necessitat afectiva sexual. En canvi, l’amor madur hauria de ser aquell que, a més de tenir una comunicació interpersonal i una simpatia física, alhora ens fa adonar que la relació és enriquidora. Les relacions les tenim per satisfer necessitats, però també per optimitzar facultats. Tots d’alguna manera quedem impregnats de la manera de fer de l’altre. La clau està en com casar-se amb l’altre persona, sense divorciar-se d’un mateix. I això ho podem aplicar a la parella, però també en l’amistat o en l’àmbit laboral.
Podríem pensar doncs que l’amor tendeix a esclavitzar l’individu?
No. Si tu tens inseguretats i l’amor et fa sentir valuós, per no perdre aquesta estimació, pots entrar en dependència emocional per rebre l’aprovació de la persona de la qual no pots prescindir. L’amor immadur ens esclavitza i ens neurotitza però l’amor madur ens allibera i ens enriqueix. El problema no és l’amor, sinó la gestió de l’amor.
Parlàvem a l’inici de la conversa sobre què és l’amor. El considerem un valor?
L’amor no és un valor, però té molt de valor. No és un valor perquè normalment entenem valors com allò que es considera valuós des d’un prisma econòmic. En canvi, l’amor és una necessitat psicoafectiva. El que és un valor és trobar la parella adequada.
La pandèmia ens ha obligat a quedar-nos tancats durant molts mesos. Aquest temps compartit ha tensat l’estima?
I tant! Els pares, evidentment, estimen els seus fills, però no vol dir que en alguns moments estiguin farts i estressats de les seves demandes. I és cert que, quan les necessitats dels pares entren en disharmonia amb les necessitats dels fills, es tensen les relacions. Perquè quan entren en conflicte les necessitats respectives, a cadascú li surt el seu nen instintiu i el que vol és la satisfacció de les seves necessitats. L’egoisme de l’altre només el detectem quan entra en conflicte amb l’egoisme propi. Quan l’egoisme és coincident, no hi ha problema…
Parlant d’egoisme, em sorgeix el dubte de si l’amor és sacrifici?
No, aquesta és la clau de tot plegat. Evidentment l’amor implica aportacions, renúncies i pot implicar sacrificis puntuals en moments crítics. Però, al contrari, l’amor en condicions normals i ben gestionat ha de significar satisfacció.
Com s’aprèn a estimar?
La vida és una escola, i nosaltres som els alumnes, que hem d’aprofitar les lliçons. Cada dia estem en conflicte amb nosaltres mateixos entre el principi de plaer i el sentit del deure: un no pot ser sempre el que vol. Si volem viure en societat i madurar, només cal que apliquem el principi categòric de la moral kantiana: actuar de manera que la teva pauta pugui servir de referent pel comportament universal.
Dit així sembla molt fàcil, portar-ho a la pràctica ho és?
No, necessitem entre vint i trenta anys per madurar. És molt difícil arribar a ser madur. En el cas dels homes això passa generalment abans dels cinquanta anys i en les cas de les dones abans dels quaranta.
Com afeta a les parelles el confinament?
A quasi totes els ha generat ensurts, malentesos i un augment de la saturació de convivència. A la vida, els bons moments són per gaudir, i els dolents per aprendre. La persona madura n’és perquè ha après dels malsmoments; la persona que no ha après dels mals moments, pot ser segura però no madura. No es pot madurar sense positivar l’adversitat.
En una situació d’incertesa, ens fa por estimar?
En una situació d’incertesa s’agreuja la necessitat de sentir-se estimat. El que ens fa por és la responsabilitat, no l’estimació. En aquests moments hi ha un conflicte entre la necessitat i la responsabilitat. Hi ha persones que estan sense veure els seus familiars per no ser un factor de risc, avis que tenen por d’abraçar els seus nets i viceversa. Curiosament, ara estem mostrant l’estimació evitant l’expressió de l’afectivitat per no generar un risc de contagi a la persona que estimem.
Aquestes noves formes d’expressar l’estimació han vingut per quedar-se?
Quan s’acabi la pandèmia, vindrà una època d’efervescència, com va passar als anys vint del segle passat a l’acabament de la Primera Guerra Mundial. Espero que, a més d’un període de disbauxa, uns quants tinguem una fase d’aprenentatge vital i d’alliçonament moral. Si tot queda i s’esvaeix des del principi deplaer, està clar que haurà servit de poc la pandèmia.
