Coneixen Jack Kerouac? “Res darrere meu, tot davant meu, com sempre és a la carretera.” Un geni –avant la lettre– del que ara anomenem “piulades”. Fou un malaguanyat novel·lista i poeta nord-americà, mort amb només 47 anys (1969). Al final els en recolliré unes trobades.
Un amic meu s’ha fet d’or –així ho penso jo– teoritzant sobre la “gestió d’allò imperfecte”. Assessora gestors, emprenedors i líders i les seves aportacions obren vies de solució a l’abast de les persones que no sabem prioritzar prou bé. Ha publicat Liderar un mundo imperfecto (2019), on exposa com sortir-se’n. Les coses són com són: cal aprendre a improvisar; no podem aplicar sempre protocols casposos o només el que se’ns va ensenyar de ben petits.
La vida humana és això, improvisació: “estem sempre negociant amb el medi exterior a nosaltres mateixos, que es renova constantment” (Alexandre Lacroix). Tot el que passa és futur, tot és nou: mentre conduïm, parlem, somriem o ens barallem, improvisem (sorgeix un semàfor groc, un gest, certa agressivitat,…). Improvisar no és gens fàcil, més aviat resulta superdifícil: manquen protocols, encara que –com Descartes i el racionalisme ens van vendre– sovint modelitzem i categoritzem el que podem. És una exclusiva antropològica: cap màquina improvisa, només els humans.
Si la situació normal de cadascú és la improvisació, per què costa tant? Podria ara vostè –així, de sobte– cantar una cançó, o decidir casar-se amb mi o invertir en l’empresa que li emergeix del navegador, sense pensar-s’ho ni una mica, sense estudiar-s’ho? No s’ensenya a improvisar. No té res a veure amb adaptar-se, com explica filosòficament Miguel Benasayag. A l’escola se’ns diu: “Canvien les coses? Doncs, adapta’t-hi”. Així reaccionen –evolutivament– els animals, però no hauria de ser amb els humans. Nosaltres disposem de “la decisió d’actuar com ens doni la gana” enfront de la submissió. Entre la pobra “adaptació” i una desassenyada “improvisació” (entesa com impreparació, en terminologia de Frédéric Worms) sorgeix un nou concepte, atractiu: reconstrucció, o bé recreació. Ni els músics que fan jazz ni els grans jugadors d’escacs, senzillament, improvisen. Ho semblaria, però no: s’hi han preparat. Qui no sap què farà, perquè per dintre està buit, és un boig.
Trobo uns breus consells, tres, per viure dempeus–ni submisos ni esbojarrats– en un món canviant. Venen de Kerouac, el tímid i eixelebrat personatge del principi. Considerem: (a) “S’és sempre un geni”: necessitem aquesta predisposició psicològica i emocional, la confiança en un mateix (una convicció que no és ni megalomania ni prepotència); (b) “Hem d’acceptar les pèrdues com a definitives”: el que hem fet, ho hem fet; avancem sense deturar-nos, ni amb els errors (com els músics que, per una nota equivocada, no s’aturen ni pleguen: segueixen amb un somriure i amb més atenció); i (c) “Allò que sentim trobarà la seva forma o expressió pròpia”: creem i deixem que flueixi l’acció, sense esquemes ni rígids processos calculats, ja que el resultat més adient (diàleg, art, il·lusions…) és els que ens trobem al final, segur!
No es pot pas educar per a improvisar, però sí preparar-nos-hi. Com? N’hi ha prou amb les virtuts clàssiques que, per definició, sorgeixen soles, en l’acció, quan es tenen. Són hàbits consolidats: improvisar no és fer el ximple, sinó ser lliures “per a alguna cosa”. Mirin: un taxista és lliure no quan està lliure (el cotxe buit, sense ningú) sinó quan dintre hi té un viatger i “el du a algun lloc”. L’objectiu no és la llibertat, n’és el camí; no és la improvisació, n’és una manera humana d’actuar. Improvisar és viure, molt més que tan sols existir.
