Us haig de confessar que aquesta tradició d’anar a buscar el tió és nova per mi, doncs d’on jo sóc, el Gironès, aquesta activitat que se sol fer amb família i amics no existeix; vull dir que en la meva infantesa el tió apareixia a casa, sense més. Doncs aquí al Maresme i segur en d’altres comarques es va a buscar el tió, o el cagatió. No m’agrada cagatió, a mi em sembla més correcte dir-li tió, perquè dir-li cagatió ja se li suposa la finalitat i això té quelcom de consumista i d’exigència. Ja veurem si caga o no caga el tió, sempre dependrà de com el cuidem tota la família.
He escoltat en gent d’altres orígens comentar l’estranyesa que els hi suposa aquesta tradició, que és ben pagana, doncs amb què es relaciona? Un tronc que té cara, ulls i nas, el qual es cuida unes tres setmanes, se l’enceba, i el dia del naixement del petit infantó se l’apallissa amb un bastó i se li canta una cançó simple però efectiva. Caga regals, en general petits, perquè s’espera els reis pels obsequis importants. Crec es relaciona amb la naturalesa i amb el solstici d’hivern, és d’aquelles coses paral·leles a la religió que agafen sentit juntament. És posar-se un tros de bosc a casa, el bosc que ens remet al fruit silvestre, a la fusta i a la vida salvatge. A la religió s’hi incorpora quelcom esotèric.
Un tronc que es passa durant tot l’any perdut a la muntanya fins que a principis de desembre demana ser cuidat per una família. I aquest és el verb per mi més important, cuidar. Doncs es té cura d’un tros de bosc, se li dóna menjar, se l’abriga amb una manta. Bé és cert que tot plegat té una finalitat egoista, se li demana un rendiment, sembla com masses coses als nostres temps. Els petits, doncs, l’han d’alimentar i hidratar amb allò més simple, unes peles de fruita i aigua. La qüestió és ben austera. El tió porta potes, perquè així té una mirada més digna, així mirant cap a munt.
Si a casa també hi ha arbre de Nadal és un bon mestissatge. Forma part d’aquell temps on l’infant viu en la imaginació i crec que s’ha de nodrir i mantenir la il·lusió el temps que sigui convenient, ja ens diran ells el final del conte. Corria per la xarxa un vídeo on es veia com el tió menjava no sé què, si us plau!, quina tremenda traïció, al tió se l’ha de deixar menjar tranquil què és un ésser nocturn i no enregistrar-lo com si fos un animal engabiat. És un ésser lliure i generós i per això se l’ha de cuidar, respectar i reivindicar. Visca el tió!
Jordi Alcàsser escriu cada mes a la revista Valors fent propostes d’àmbit familiar
