El món de les xarxes socials, sempre en constant evolució, viu en els darrers mesos l’espectacular popularització d’Snapchat, que ja es prepara per sortir a borsa, una operació que serà una de les majors d’aquest tipus en els últims anys.
Coneguda també com “la xarxa social de l’efímer”, Snapchat és una app per a mòbils que permet enviar fotografies i petits vídeos, als quals es pot afegir text o dibuixos, i fer-los visibles només durant un curt període de temps. Això vol dir que l’emissor pot decidir quanta estona estarà disponible el seu missatge per als receptors (no més d’uns segons). Després, aquest missatge desapareix definitivament del servidor d’Snapchat i, en teoria, no deixa cap rastre a la xarxa. Aquesta és una de les suposades virtuts d’aquesta aplicació que intenta recuperar el terreny que la nostra privacitat ha perdut a Facebook, Twitter i altres xarxes socials més “veteranes”.
La senzillesa, banalitat i espontaneïtat d’Snapchat l’ha fet especialment popular entre joves i adolescents, que intercanvien massivament aquests missatges efímers i sovint, massa inconscients. Per això, cal anar alerta amb aquesta app que pot alimentar pràctiques perilloses per als adolescents, com el bullying o el sexting (l’enviament d’autoimatges de contingut sexual).
Malgrat els riscos, les marques han detectat ràpidament el potencial d’aquesta aplicació i s’han abocat a crear continguts per atraure una audiència que defineix amb el mòbil una nova forma de comunicar-se. Però, cap a quin model de comunicació estem avançant?
Per les seves característiques i popularitat, Snapchat representa el triomf de la comunicació efímera, frívola i insubstancial, de consum instantani i immediat. Una comunicació basada en l’efecte sorpresa, en l’impacte del moment, en captar l’atenció uns segons, abans que el nostre interlocutor es distregui amb milers d’altres estímuls que li arriben a través de les diferents pantalles que formen part de la nostra quotidianitat. El contingut, el missatge, allò que ha de formar un substrat, ja gairebé no importa.
En aquest món hiperestimulat, triomfen les fórmules que ens criden l’atenció en menys d’un segon. I aquestes fórmules són visuals, en detriment de la paraula escrita. Els gif animats, per exemple, que van sorgir a les primeres èpoques d’Internet, viuen ara una nova era d’esplendor per la seva capacitat d’atraure l’interès de forma ràpida, senzilla i, sobretot, visual.
El gif reprodueix un instant fugaç fins a l’infinit, i és precisament el fet de la repetició en bucle el que ens hi enganxa. Avui, molts posts, tuits, missatges i fins i tot notícies venen recolzats amb aquests gifs animats que d’alguna manera intenten reforçar la lectura irònica, humorística o emocional, com si el discurs, les paraules, ja no fossin suficients per expressar les idees i sentiments.
Els gif, les emoticones i els memes visuals tenen la seva gràcia, i en alguns casos són exemples de l’enorme enginy de la creativitat humana; però davant el risc d’una dictadura de la comunicació efímera, cal reivindicar la república independent dels llibres, les revistes, el col·loquis i tota mena d’espais on els missatges puguin expressar-se de forma estructurada i les idees puguin mantenir-se més d’un segon o dos al nostre cap.
