La solitud s’ha convertit en un problema social. Aquesta sensació és present en totes les èpoques de la vida, però es torna més preocupant entre la gent gran. A Gran Bretanya ja s’ha creat el Ministeri de la Soledat. Javier Yanguas és gerontòleg, docent a diverses universitats i director científic del programa de Gent Gran de La Caixa.
El 45 per cent de les persones majors de 65 anys pateixen solitud emocional. Quines són les causes?
Les causes són molt diverses, però en podem fer una recopilació. A nivell general, tenim un context demogràfic i social de globalització, és a dir, cada vegada els individus viuen en famílies més petites i fraccionades. I, a nivell més concret, les relacions entre les persones també estan canviant: ara destinem menys temps a les relacions i les relacions que tenim ja no són de compromís, ni de proximitat emocional, ni de suport mutu. Cada vegada coneixem més gent –molta virtualment–, i les nostres relacions són cada vegada de menys qualitat. En el moment de la història de la Humanitat que més generacions conviuen a l’hora, més solitud hi ha. Tota una paradoxa!
I, a més, ara la vellesa és un tram molt llarg de la vida. A partir de la jubilació podem viure 25 anys o més…
Totalment d’acord, aquesta és una altra de les claus d’aquest fenomen. Aquesta situació ens ha sorprès a tots. Per exemple, els models relacionats amb l’envelliment actiu busquen que la persona estigui activa, però no tenen en compte que l’activitat tingui per a la persona un sentit o un significat, és a dir, que la persona gran tingui un projecte vital associat a les activitat que fa. Posem les activitats per sobre dels fins. Per tant, si ara tenim els mateixos anys de vellesa que de joventut, també hem de crear un projecte vital per aquesta franja d’edat.
Un gran repte…
El problema actual és que a nivell social no tenim molt clar què esperem de la gent gran. Sabem què esperem dels joves, dels adults… però i dels ancians? Què participin del bé comú? Què participin de la societat? Que la jubilació només sigui una etapa de gaudi? Ens manca una mirada col·lectiva de l’envelliment.
I a nivell de país estem preparats econòmicament, per afrontar aquesta amplitud d’anys i de població associada a la vellesa?
En termes futbolístics, abans que Guardiola parlés del tiki-taka, s’aplicava la formula “patada i endavant”. Doncs, estem en aquesta situació. Es fan coses per millorar l’envelliment, però encara se n’han de fer moltes altres per innovar. No podem veure la vellesa com una despesa, l’hauríem de veure com una oportunitat. Si no invertim, si no creem una economia lligada a l’envelliment, si no abordem l’envelliment com un problema complex… no ens en sortirem. Hem de parar, mirar i pensar en quina societat volem viure. Volem viure en societat basada en les persones ? Quins valors volem que imperin a les nostres societats? Aquest és un moment clau.
Per què ens fa por envellir?
Simone de Beauvoir en el seu llibre sobre la vellesa deia: “Ens neguem a reconèixer-nos en el vell que serem”. La nostra societat enalteix la bellesa i l’activitat i la vellesa no compleix aquests cànons. En el fons, ens neguem a enfrontar-nos a aquelles coses que ens sembren de dubtes, perquè tots naixem, creixem i morim.
L’informe que vostè va fer per l’Obra Social de La Caixa distingeix entre solitud social i emocional. Quina seria la diferència?
La solitud social té a veure en si tens més o menys amics o persones amb les quals tractar. La solitud emocional, en canvi, té relació amb la sensació d’abandonament i de manca de reconeixement. És a dir, la relació emocional està relacionada amb l’augment de les relacions de baixa qualitat, relacions que no tenen en compte aspectes subjectius, mancades de confiança i en les quals les qüestions emocionals no hi tenen lloc.
La solitud emocional afecta especialment els joves. Quines són les causes i els afectes?
Segons les enquestes, actualment, un vint per cent de les persones entre 20 i 39 anys estan en risc d’exclusió social perquè tenen una baixa relació de qualitat amb els seus amics. Per tant, curiosament, en el moment de la vida que la persona hauria de tenir més relacions socials, és quan hi ha més possibilitat d’aïllament social i de solitud. No podem perdre de vista que les relacions demanen compromís i en les relacions no sempre tot és bonic. Les relacions són frustrants, volen temps, mutualitat i esforç. I, en canvi, tinc la impressió que cada vegada busquem relacions menys compromeses, que ens demanin menys inversió i que ens interroguin menys. És important que invertim en relacions i en persones.
Com podem crear nous vincles socials i que no siguin artificials?
És complicat, però només hi ha una manera: invertir en temps. De vegades preferia seure al sofà de casa abans d’anar a algun lloc, però cal compartir temps amb la família, amb la parella, amb els amics, etc. Cal conèixer gent nova, participar en projectes de voluntariat, sumar-se a activitats col·lectives… i també guardar-se una mica de temps per a un mateix. És un tema de distribució. Quan una persona es dona als altres i es posa “al servei de” apareixen les virtuts amb les quals es poden construir unes bones relacions.
Fins a quin punt hem de relacionar la solitud amb el benestar?
La solitud, a part d’un sentiment, també és una avaluació. Això es diu “la hipòtesi de la discrepància cognitiva”. La solitud seria la diferència entre el que jo sóc i el que jo tinc. En els països del sud d’Europa la població espera molt de la família i de les relacions i si no es rep aquesta ajuda o implicació l’avaluació és molt més severa que en els països del nord, que tenen un funcionament molt més individualista. Per això, la prevalença de la solitud és major al sud d’Europa que al nord i més a l’est que a l’oest. A Suècia, per exemple, la taxa de solitud és més baixa que a Catalunya, on la vida és més comunitària. Això, però, també està canviant. Estem copiant les coses dolentes dels models anglosaxons. Estem caminant vers un model de societat més individualista. – LAURA CERA.
