“La gent no es reconeix en el mirall de la meritocràcia”

El professor de Filosofia del Dret de la Universitat Jaume I de València, Jesús García Cívico, planteja els pros i contres del sistema meritocràtic, que es confronta amb la igualtat.

La meritocràcia realment existeix? És una realitat o és un mite?

Aquesta pregunta és clau i és més profunda del que pot semblar a primera vista. Si entenem que la meritocràcia és la descripció d’un estat de coses reals o actuals a través del qual els càrrecs i les posicions més desitjades de la societat són ocupades per les persones de major talent o que s’han esforçat més, aleshores podem afirmar que això no solament és part d’un discurs arrogant, sinó també fals. Per tant, estaríem davant d’un mite perquè actualment el pes de l’herència familiar, dels contactes, de la sort  també tenen un pes en l’ascens social. Però, fins i tot des d’un punt de vista empíric, si ens fixem en la mobilitat social, la meritocràcia també seria falsa. Aquesta és la crítica més habitual a la meritocràcia, però els mites no s’oposen a la raó per dir una cosa falsa sinó per explicar les coses d’una altra manera. I, per això, la pregunta que ens hauríem de fer hauria de ser: és la meritocràcia un model o una ficció (el “mite” com una mena de relat) al qual hauríem d’aspirar?

Si la meritocràcia és un mite, a qui li interessa afirmar que ja existeix?

La meritocràcia és un concepte complex i ampli i no té una definició compartida. L’ús de l’expressió “vivim en una societat meritocràtica” compleix una funció conservadora, perquè manté les coses tal com estan ara. Qui en treu un rèdit de la meritocràcia? Les elits o classes que ocupen les posicions de privilegi. Ara bé, a la resta per què ens pot interessar la meritocràcia? Doncs perquè cal reconèixer que actualment és l’únic mecanisme que coneixem que pot revertir el nepotisme, l’endollisme, la reproducció social –la idea que totes les persones nascudes en un context socioeconòmic privilegiat acabaran ocupant els millors llocs de la societat–, etc. 

Per tant la meritocràcia té coses bones.

Sí. En alguns àmbits, l’esforç i la intel·ligència podrien enderrocar alguns privilegis tradicionals. La meritocràcia no és una idea ni de dreta ni d’esquerra, ni liberal ni conservadora, sinó un concepte que ofereix molts models diferents. En els seus inicis era una idea vinculada al progrés. Recordem que va acabar amb el sistema estamentari; aleshores tota persona ocupava una posició social en funció del seu naixement. Cal matisar molt en el temps i en l’espai què significa la meritocràcia.

De fet, en alguns països els sistemes clientelars encara són majoritaris.

Sí. Ara, per exemple, he participat en un volum de referència sobre la meritocràcia coordinat per la Universitat Nacional de Colòmbia. Allà, com en molts altres països d’Amèrica Llatina, estan acostumats a l’elecció política dels càrrecs públics. I, per tant, la idea que es pugui arribar a aquests llocs a través de l’esforç, la capacitat, la intel·ligència o a través d’un sistema públic i transparent d’oposicions encara ho relacionen amb el progrés.

El terme meritocràcia ens sembla molt modern, però els grecs ja debatien sobre el mèrit. 

M’agrada que citis la Grècia antiga perquè curiosament no tenim un discurs oficial sobre què és la democràcia en aquesta època perquè aquells que van escriure sobre el tema eren els qui s’hi oposaven. Plató o Aristòtil, per exemple, van definir la democràcia com el predomini del número sobre el mèrit. Meritocràcia és un terme híbrid perquè prové del terme llatí merĭtum (recompensa) i mereri  (merèixer) i del sufix  grec cràcia (poder, força). Els grecs, per tant, mai van parlar de meritocràcia, però Pericles, en el discurs fúnebre pels caiguts en defensa d’Atenes, diu: “Vosaltres no heu lluitat per qualsevol règim, sinó per un que anomenem democràcia i, en el qual a la gent no se la recompensa pel seu origen social o per la seva riquesa, sinó pel que aporta de forma dinàmica a la societat”. Per tant, la idea que la societat seria més oberta i que la seva estructura social estaria millor repartida si es tingués en compte la capacitat d’esforçar-se i el fet de poder desenvolupar habilitats, ja se cita com a precedent de la meritocràcia.

La meritocràcia fins i tot apareix en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793). Potser el que passa és que la meritocràcia és una bona teoria que mai s’ha fet realitat?

Els valors canvien, adquireixen més o menys pes, i apareixen i desapareixen al llarg de la història. I, el mèrit, en aquest sentit, no és una excepció. Al llarg de la història travessa diferents fases. El seu moment d’auge esdevé durant la Revolució Francesa i la Revolució Americana, quan la recerca de la igualtat esdevé bàsica. Aleshores, l’objectiu era acabar amb un ordre social en el qual les persones tenien marcat el seu futur segons el seu lloc de naixement. A finals del segle XVIII, per tant, el mèrit està al costat de la igualtat, però a mesura que passa el temps aquest valor es posa al servei de la desigualtat. Cal tenir en compte que les dues revolucions citades no van aconseguir la igualtat completa, van canviar un sistema de desigualtat basat en el naixement per un altre sistema de desigualtat basat en el talent, la intel·ligència o el títol.

La meritocràcia és un factor d’exclusió? 

Ho pot ser. Tot depèn de les condicions i de l’estructura socioeconòmica de cada país. Als Estats Units, per exemple, el mèrit no és un factor d’exclusió, però sí que genera la reclusió de certes classes socials. La societat nord-americana és un enorme mercat: es compren els títols, es compra la salut, es compra l’educació, etc. Els pares compren el futur del seu fill quan els inscriuen a Harvard o a Yale per després etzibar a persones que estan pitjor situades que mereixen la pobresa, perquè no han tingut intel·ligència o talent. Aquest és un discurs molt arrogant i injust i, a més, no correspon amb la realitat empírica. Algunes ciutats dels EUA tenen índexs de mobilitat social més baixos que l’imperi romà! Per tant, la qüestió actual és com conciliar la meritocràcia amb altres valors com la igualtat i convertir-la en un règim desitjable.

Alguns analistes culpen l’esquerra d’haver alimentat entre les classes treballadores aquesta idea d’ascens social per raó del mèrit. Hi estaria d’acord?

Tenen raó en el sentit que s’ha fet un ús polític d’aquest concepte, tant en el pla de les idees com en la lluita entre partits. Se cita molt una obra de ficció distòpica publicada el 1958 per Michael Young, El auge de la meritocracia. En aquest llibre, l’escriptor anglès plantejava una societat del futur no desitjable: una casta formada pels homes més talentosos ocupava les posicions de poder i els llocs de privilegi. Amb aquest llibre, en el Regne Unit, la idea que la meritocràcia podia tenir efectes distòpics va quallar aviat. Però al mateix temps, la dreta que ara en diem neoliberal es va sentir atreta pel discurs meritocràtic perquè  justificava l’statu quo i avalava la poca intervenció de l’Estat. I, per tant, ja no calia insistir en la igualtat d’oportunitats ni en la redistribució de la renda.

Abans vostè deia que la meritocràcia genera arrogància. Però si ens prometen una igualtat que no es compleix, suposo que també deu generar frustració, no?

Quan hi ha un alt percentatge d’atur, especialment juvenil; un augment de les feines precàries, un augment de les diferències socioeconòmiques… argumentar que les persones són responsables de la seva situació com si aquesta fos fruit de decisions individuals és arrogant, injust, degradable i, al final, acaba provocant frustració i, inclús, ressentiment. Per això, avui la gent no es reconeix en el mirall de la meritocràcia.

Però si ho comparem amb fa cinquanta anys –no cal anar a l’època medieval– sí que és cert que una persona nascuda al si d’una família amb pocs recursos avui té més possibilitats d’estudiar i de treballar a qualsevol lloc si s’esforça.

Això és així, per aquest motiu la meritocràcia és un gran tema de debat perquè té avantatges i desavantatges i coses a favor i en contra. Encara hi ha un exemple més clar: l’accés a les professions jurídiques i la igualtat de gènere. Quan es van presentar unes provés d’accés objectives segons el principi de mèrit i capacitat va augmentar fins a superar la paritat el nombre de dones en els llocs de la justícia, els tribunals i els jutjats. En canvi, quan s’aplica un sistema més subjectiu, el nombre de dones representades baixa degut al sistema masclista i patriarcal de la nostra societat. Per tant, la meritocràcia ha generat també la inclusió de grups poc representats.

Mèrit i esforç són dos valors molt relacionats. Podem criticar el mèrit sense
menystenir l’esforç?

Tinc la intuïció que la part fàcil és posar d’acord les diferents ideologies entorn del mèrit, és a dir, que l’esforç i el talent ha de ser recompensats. I només si arribem a aquest consens després serà possible que les formacions neoliberals accedeixin a depurar les condicions de la metafòrica pista de carreres de la meritocràcia, és a dir, que hi hagi una igualtat real i no retòrica. S’haurien d’aprovar mesures redistributives, ajudes i subvencions o inclús una renda bàsica universal que legitimi el sistema meritocràtic i perquè tota la gent que juga al joc de la meritocràcia tingui com a mínim les mesures bàsiques cobertes. Ara bé, no tots els àmbits han de ser meritocràtics. Per exemple, la salut no s’hauria d’obtenir segons els mèrits. En cas de què resultin ferits, s’ha d’assistir tant al lladre com al policia. I fins i tot, si està més greu, primer s’hauria d’assistir el lladre! En canvi, la meritocràcia sí que hauria de funcionar en l’elecció de càrrecs. I, en aquest sentit, és interessant que els joves tinguin al·licients per esforçar-se més.

Algun altre valor hauríem de relacionar amb la meritocràcia?

Si els valors evolucionen històricament i socialment i si la base del mèrit és la intel·ligència, aquesta també l’hauríem d’observar en un sentit dinàmic. Per exemple, per postular-se per un càrrec a l’administració, a part del mèrit i la intel·ligència, també s’hauria de tenir en compte la capacitat d’empatia, la lògica, la sensibilitat intercultural, etc. Una sèrie d’atributs o virtuts que formin part d’una nova capacitat meritòria. Quan seleccionem algú volem que acrediti un màster prohibitiu o que acrediti que farà una bona feina? En alguns àmbits hauríem de seleccionar els millors i no perquè tinguin un atribut moral que els faci posseïdors dels coneixements, sinó perquè faran una bona feina i a través d’això milloraran la societat. Cal aconseguir bons servidors públics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.