Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Carme Torras: “Els robots mai no desenvoluparan valors humans”


Carme Torras, fotografiada al seu despatx. Fotografia: Sergio Ruiz/Valors

Abans de l’entrevista, la Carme Torras, matemàtica, doctora em informàtica i directora d’un grup de recerca en robòtica assistencial a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC), ens ensenya un dels laboratoris de robòtica d’aquesta institució. Un espai on diversos estudiants i investigadors fan proves amb robots assistencials. Un espai impressionant per una persona com jo que fins ara només havia vist robots d’aquestes característiques a les pel·lícules de ciència–ficció.

Sentim molt a parlar d’Intel·ligència Artificial i de vegades ens sembla una cosa de ciència-ficció. Aquesta eina està més introduïda a la societat del que realment ens pensem?
Hi ha molts programes creats a partir de la Intel·ligència Artificial que ja estan funcionant. Per exemple, recomanadors de viatges, cercadors de feina, etc. Són programes que a partir d’un model d’usuari et recomanen coses específiques per a tu. Aquest tipus de programes estan molt implantats. Altres programes, per exemple aquells que aprenen de les persones, com pot ser el Google Translator, també són molt usats. Els programes fets amb IA estan molt implantats i és important que la gent en conegui els beneficis i en sàpiga els riscos.

L’objectiu de la Intel·ligència Artificial i dels robots hauria de ser substituir les persones?
Espero que no. Per mi el futur és la col·laboració entre els robots i les persones. Hem de crear un món en el qual cadascú faci allò pel qual està més dotat. En general les computadores tenen capacitat per fer més ràpid que les persones qualsevol de les coses que saben fer, doncs totes aquestes tasques les poden fer elles. En canvi tot allò que necessita creativitat o interacció amb altres persones –accions que requereixen empatia– les han de continuar fent els humans.

Per tant la funció d’un robot ha de ser…?
Veig els robots com electrodomèstics sofisticats que alliberen temps de les persones
perquè aquestes es puguin dedicar a les tasques que els són més pròpies. Els robots no haurien de ser substituts emocionals o sentimentals, tot i que actualment s’està generant una línia de robots pensats com a companys sentimentals i es pronostica que tindran un gran mercat. La meva expectativa és que això doni més valor a les relacions entre humans.

De fet, ha estat quan els robots ja han superat l’àmbit industrial i han passat al social, assistencial, domèstic, emocional… quan els dilemes ètics han augmentat exponencialment.
Evidentment, aquest pas ha comportat uns grans reptes per a la recerca, però també uns grans reptes ètics. Per aquest motiu, per exemple, una regla amb la qual treballem actualment és no fer els robots més antropomòrfics del que requereix la tasca que han de fer. És a dir, un robot no necessita una aparença superhumana si la seva finalitat és posar les sabates a una persona que no té autonomia per fer-ho. Les dues aplicacions que en aquest moment nosaltres tenim són: ajudar a vestir persones amb mobilitat reduïda i donar de menjar. Quan vam anar a ensenyar el prototip de robot a una residència d’avis pensàvem que les cuidadores considerarien la nostra proposta de manera negativa –una pèrdua de llocs de treball– però va ser tot al contrari, ja que no tenien prou mans per atendre alhora tots els residents. A l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial, un centre de titularitat mixta del CSIC i la Universitat Politènica de Catalunya (UPC), investiguem en robots d’assistència a les persones: no robots amb total autonomia, sinó robots que estiguin al servei de les persones.

Un avi o un infant que és cuidat per un cuidador o cangur-robot serà capaç de distingir l’afectivitat programada de l’afectivitat real?
Els darrers anys he desenvolupat diversos materials ètics per a l’ensenyament en els quals plantejo un seguit de preguntes en aquest àmbit i una és precisament aquesta: què podem fer perquè els collectius més vulnerables no confonguin les màquines amb els éssers vius? I, en conseqüència, els deleguin totes les responsabilitats i decisions. Aquesta qüestió és especialment preocupant en el cas dels nens. Ens podem trobar amb infants que no sàpiguen distingir entre un robot o un amic, entre una màquina i un ésser viu. Els hem de protegir d’això.

Cal més educació en aquest àmbit?
Primer s’ha de regular més. Hi ha moltes instàncies (la Unió Europea, governs de diferents
països, associacions de robòtica, associacions d’Intel·ligència Artificial…) que estan desenvolupant tota mena de normatives i estàndards. En robòtica són molt importants els estàndards de seguretat. Ara bé, més important que la regulació és l’educació: cal conèixer els avantatges, però també els riscos de la robòtica. Educació a tots nivells: escolar, batxillerat, universitat (enginyers i informàtics) i l’opinió pública. Tothom ha de ser conscient de quin tipus de tecnologia vol i compra. Al Japó, per exemple, hi ha robots-mainaderes que expliquen el conte als nens abans d’anar a dormir. Tota la societat, en conjunt, ha de reflexionar cap on vol anar. (…) – MARIA COLL.

Si voleu llegir l’entrevista sencera dins el monogràfic d’aquest mes, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *