Visitem el psicòleg Xavier Guix a l’Espai Sinàptic de Granollers. Ell ha treballat en profunditat el tema de les emocions i ha publicat diversos llibres que aborden la seva gestió: Malviure d’il·lusions, T’estimo tant, Voler és poder, Per què Déu va crear les mosques o El sentit de la vida o la vida sentida, entre altres.
Alguns experts asseguren que avui en la presa de decisions s’estan imposant les emocions per sobre de la raó. I estaria d’acord?
No. Tota la vida, la motivació primera i última de l’home ha estat l’emoció. Això ens ho certifiquen tots els estudis. L’ésser humà, per molt que raoni, necessita una avaluador interior que li digui sí o no. La raó només dóna arguments, però, al final, davant d’un dilema, qui acaba resolent és l’emoció. A més, tot comença per una emoció: necessito alguna cosa, no estem satisfets, trobo a faltar quelcom, etc. Sempre hi ha un principi i un final que ens porta a l’emoció. La raó només és l’instrument que fem servir per deliberar.
Per tant, segons vostè, ara no hi ha una pèrdua de l’ús de la raó?
El segle XX ha estat el segle del raciocini. És a dir, no tant de la raó, sinó del raonament. S’ha exaltat molt el valor de raonar bé les coses. S’ha arribat a dir que les emocions ens podien fer perdre el cap. La raó ha estat preponderant i, en aquest camí, l’academicisme ha tingut molta força. La ciència ha imposat molt el cànon racional. S’ha donat molt de valor a la ment intel·ligent i racional i s’ha parlat de les emocions com de la part dèbil de l’home.
I això no és així?
De fet, aquesta divisió de l’home entre emocions i raó no existeix; perquè tot allò que jo raono, també ho avaluo contínuament. I qui avalua? Si em quedo en la pura racionalitat, l’avaluació és lògica. Però la vida no és lògica, està plena de misteris i no solament es regeix per la raó, sinó també per la força de les emocions. Per tant, no podem separar la raó de les emocions perquè una s’alimenta de l’altra. I, amb dues són necessàries.
I la virtut és connectar correctament emocions i raó?
És entendre el procés i la funció que tenen cadascuna. Per exemple, tots els estudis científics alerten: no perquè una cosa estigui molt pensada dóna millor resultat. Doncs sovint caiem en la fal·làcia psicològica de relacionar els resultats amb el raonament, quan, en realitat, els resultats estan subjectes a moltes variables que no tenen res a veure amb la raó. De fet, sovint, coses poc pensades han donat un gran èxit. I coses molt raonades no han servit de res. Segons els estudis, un 60 per cent de decisions que prenem són espontànies. Contràriament, quan les decisions són excessivament raonades, entra massa informació, ens instal·lem en una dialèctica mental i el sistema es bloqueja. Per tant, ni tot ha de raciocini, ni tot ha de ser emocional. Tot és necessari.
Ara es parla de política emocional, màrqueting emocional, educació emocional… estem donat més importància a les emocions o estem barrejant conceptes?
Ara hem posat en relleu les emocions; abans, però, ja existien i funcionaven igual. I amb aquest reconeixement els hem donat permís. Ara sembla que podem expressar-nos des de les emocions perquè tenen categoria. Però, igual que abans no tenia sentit pensar que tot era racional, avui no té lògica creure que tot és emocional! Per tant, simplement, hem de donar importància a l’emoció com a eina d’avaluació. Quan una persona decideix qui vota o que compra obra un procés d’avaluació i aquest no és purament racional, sinó sobretot emocional.
Sentiments i emocions són el mateix?
Fa deu o quinze anys, Michel Lacroix, ja va escriure un llibre que es titulava El culte a l’emoció. Com que a la nostra cultura necessitem etiquetar-ho tot, ara a moltes coses li diem emoció; però, en realitat, l’emoció només és un fenomen molt estrictament vinculat a la nostra biologia, a la supervivència i a l’adaptació al medi. D’emocions n’hi ha molt poques i són bàsiques: la por, la sorpresa, l’alegria, la ràbia, el fàstic… Són emocions que compartim totes les cultures del món.
I els sentiments…
Després, hi ha un segon pla d’emocions, no bàsiques, reguladores de la vida social. Per exemple, la vergonya o la culpa. D’aquestes no en diem emocions, sinó sentiments. L’emoció és breu i intensa, mentre que el sentiment és més profund i llarg en el temps. El sentiment inclou cognició: emoció més pensament. En canvi l’emoció és incontrolable, en ella no hi ha pensament.
Hem après a gestionar les pròpies emocions?
Estem en camí, però encara som molt incultes, per això és molt important saber distingir entre emoció, sentiment i sensació. Els efectes perceptius poden provocar emocions, però no ho són, encara que de vegades les confonguem perquè tot ens fa sentir.
Si som “incults emocionals” com podem aprendre?
Les escoles ja han entrat molt amb aquest tema. Quan jo vaig començar amb tot això fa vint anys potser era un bolet, però avui tot programa té el seu contingut emocional. Des de fa vint anys la Fundació Àmbit treballa l’Ecologia Emocional i el Màster d’Educació Emocional de la Universitat de Barcelona, que normalment està planíssim, ja és una referència. Fins i tot s’ha fet una pel·lícula sobre les emocions.
Doncs si hi ha interès, alguna cosa falla.
En psicologia podem tractar les emocions des del seu coneixement, però abans hem de saber perquè ens emocionem. De fet, moltes sobrevingudes emocionals estan vinculats a programes psicològics que desenvolupem des de petits. Per exemple, puc entendre la ràbia, fins i tot, puc aprendre a gestionar-la, però també haig de comprendre que porto dins meu un programa inconscient mecanitzat d’enrabiades que ara es reprodueix en la vida adulta. En conclusió, no és suficient centrar-nos exclusivament en l’emoció. La funció ens revela com estem, com ens sentim, què ens està passant… però no podem oblidar els programes que l’acompanyen. Hem de saber desactivar les causes que les provoquen.
Quan es parla d’intel·ligència emocional, a què fem referència?
La intel·ligència emocional fa referència al fenomen de l’empatia, és a dir, el radar que un es capaç de captar sobre el comportament emocional dels altres.
Tenim por de mostrar les nostres emocions perquè és la part més manipulable de l’individu?
A part de l’adaptació al medi, l’altre funció bàsica de les emocions és la comunicació. Per exemple, ens apropem a les persones que tenen els ulls humits i ens allunyem de les persones que mostren cara de gos. Les emocions, d’alguna manera, ens serveixen per saber com ens hem de comunicar amb els altres en un moment donat. És cert, però, que les emocions no sempre les expressem obertament perquè tenim en compte la vida social. La resposta a aquesta pregunta és complexa perquè depèn dels programes psicològics de cadascú.
En el fons, som una finestra de les nostres emocions?
Les persones visuals, que posen més atenció en allò que veuen, són les més expressives. Les persones auditives, que donen molta importància a la paraula, expressen les seves emocions. I, finalment, hi ha una gran part de la població sinestèsica, expressa les seves emocions a través les moviments. Per tant, un visual farà cara d’enamorat; un auditiu et dirà “t’estimo” i un sinestèsic t’abraçarà.
Quina és l’emoció més difícil de gestionar?
La ràbia. No volem sentir ràbia perquè aleshores ens sembla que no som bones persones. És una emoció que qui l’expressa no la vol tenir. Dóna molt mala vida i genera dificultats en les relacions. Tampoc ens agrada mostrar la por, perquè la nostra cultura aposta per homes forts, valents i que confien en si mateixos. I, avui en dia, l’emoció que està més de moda no mostrar, és la tristesa. En una societat en què es ven la plenitud, la tristesa es viu de dues formes que no són adaptatives: en una banda, com un inconvenient, perquè no els permet estar al cent per cent; i, per altra banda, amb culpabilitat. La tristesa avui es considera negativa quan, en realitat, té un enorme valor perquè permet a la persona resituar-se d’un sotrac interior i rebre la companyia dels altres. – MARIA COLL.
