Ara, a finals de gener, arreu del món es commemora el DENIP, el Dia Escolar de la No-violència i la Pau. Entre nosaltres és ben viu i, potser, vostès ja en saben més que jo; però m’ha interessat veure el rerefons d’una iniciativa que, sent crítics, semblaria senzillament afegir-se a centenars de propostes que dignifiquen el concepte de “què és ser humà” o, més encara, humanista.
El DENIP va ser promogut per un poeta, educador i pacifista, nascut el 1936 a Santanyí, Mallorca: en Llorenç Vidal Vidal. Ell va evolucionar des d’una poesia inicialment esteticista i surrealista cap a una expressivitat més universalista i social. El 1964 crea el DENIP que pretén – amb paraules seves – “una llavor de no-violència i pau depositada dins la ment i dins el cor subconscient dels educands i, a través d’aquests, dins la societat”.
Potser em diran vostès – perquè tots ens tornem una mica desconfiats, i sovint amb raó – que és una idea maca més, com tants “dies mundials” que promouen les “Nacions Unides” o les seves agències, la Comissió, el Parlament o el Consell Europeu, o incomptables municipis, consells comarcals, regions, departaments, estats o ONG. En fi, que cada dia és el “dia mundial d’alguna cosa”, i potser ja n’estem saturats.
Doncs, ¿què volen que els digui? No. Pel que fa a la pau, jo només en conec tres dates rellevants i – mira per on – complementàries. Primer, la de les Nacions Unides, amb el “Dia Internacional de la Pau” (internationaldayofpeace.org o www.un.org/en/events/peaceday) cada 21 de setembre, i que se celebra des de 1981. La segona data és la de l’Església catòlica, que – des de 1968, aleshores amb Pau VI – se celebra cada primer dia de l’any, l’1 de gener, i és anomenada “Jornada Mundial de la Pau”, enguany amb un missatge realment impactant del Papa Francesc. I la tercera, la que ara m’ocupa, el DENIP, que comença abans que les altres, el 1964, amb la publicació del llibre del mateix títol del nostre poeta. Nacions Unides demana una aturada de les hostilitats; el Papa una conversió dels cors; el DENIP educar les noves generacions. Per tant, tres dates complementàries, del tot!
Aquestes setmanes, arreu del país, hi ha joves que viuran aquesta experiència educativa de renovació pedagògica, en la qual – directament o indirectament – s’hi inspiren bona part de les iniciatives relatives a l’educació per la no-violència i la pau. Se celebra al voltant de l’aniversari de la mort, el 1948, de Mahatma Gandhi, el 30 de gener, perquè té molt a veure amb el ideals d’aquest líder moral de l’època contemporània.
La UNESCO i els seus cercles d’amics sempre ha donat suport a aquestes propostes. Com deia Mayor Zaragoza, que en va ser Director General (1987-1999): “cal ser conscients que som a temps de canviar una cultura de la imposició i de la por per una cultura basada en el diàleg i la reconciliació, una cultura de la pau”. Ho clava el Preàmbul de la Constitució de la UNESCO: “ja que les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on s’han d’aixecar els baluards de la pau”. I l’educació hi té a veure.
Els seré sincer: jo no estic del tot segur que la pau sigui “educable” com ho són les matemàtiques, la biologia o els mètodes per a l’anàlisi sintàctica. Però tinc la certesa que podem “construir” la pau, amb l’exemple i la paraula, o “carregar-nos-la”, amb l’odi , els menyspreus i la injustícia.
Tan de bo aquests propers dies, amb el que tinguem a prop cadascú de vosaltres, donem suport – si ens ho permet la professió, la salut i els recursos – a les iniciatives del Dia Escolar de la No-violència i la Pau. El dia de Nadal de fa tres anys vaig publicar l’article “Sense pau, qui pot ser feliç?”. I m’hi reafirmo.
