Viure, fins quan?

La pregunta ens ve gran. I ens ve gran perquè conté implícites un reguitzell d’altres preguntes que no sabem ni podem (per ara) respondre. Tanmateix, certament ja fa temps que la besllumem a l’horitzó. I és inquietant, perquè no tenim cap certesa de com abordar-ne les respostes per les seves implicacions. Algunes fan feredat.

Partint del fet que la possibilitat d’allargar la vida humana creix amb rapidesa i que creix també la qualitat de vida que acompanya aquest allargament, la primera qüestió que em plantejaria és: voldríem? També assumeixo el supòsit que, amb la qualitat de vida suficient i acceptada per cada ésser humà implicat, la majoria voldríem. I, a partir d’aquí, l’altra gran pregunta: podríem? I ara, quan dic podríem, m’ho plantejo com a societat, ja que l’altre poder, el biològic amb l’ajuda de la ciència, ja és un fet, i va a més.

Ara, doncs, sorgeixen més qüestions, que venen en cascada i que són cada cop més difícils i inquietants: és evident que la manera tradicional d’organitzar la nostra economia hauria de canviar radicalment. La base sobre la qual hem construït fins ara el sosteniment econòmic és la del relleu generacional: les generacions joves substitueixen la força de treball dels grans i financen les pensions. Però l’augment de la qualitat de vida implicaria sens dubte una prolongació de la vida laboral per part dels que ara considerem grans i constitueixen el progressivament més ample col·lectiu de jubilats; la paraula ancià es veuria relegada a una altra edat diferent, o molt diferent. Potser fins i tot, en cas de portar-ho a l’extrem de poder/voler viure eternament, desapareixeria l’ancià. Podríem assumir, llavors, més naixements? Caldrien? O potser els hauríem de considerar fins i tot inconvenients? Perquè ni les feines requerides es multiplicarien fins a l’infinit ni la Terra podria encabir un nombre infinit d’habitants. I, com a mínim a partir d’aquí, els plantejaments ja comencen a tenir a veure amb el que actualment encara entenem com a ètica: caldria reduir o fins i tot eliminar de soca-rel la reproducció humana. De fet, el control de la reproducció per part de l’Estat ja el van introduir fa uns anys a la Xina, per bé que ja no és el cas. Però probablement caldria anar obrint i tancant l’aixeta en funció de les morts que s’anessin produint (en el cas que encara no visquéssim eternament) i de les xifres que aconsellessin els cervells econòmics del moment (en funció de quins criteris?).

D’altra banda, si arribés la possibilitat de viure eternament (ja fa força anys vaig llegir, quan es va completar el mapa del genoma humà, que aquesta fita feia pensar en aquesta viabilitat) i ja ningú morís (o només qui volgués fer-ho), caldria decidir a partir de quin moment i quins humans serien els elegits per quedar-se (una altra qüestió ètica punyent: en funció, altra vegada, de quins criteris?). Amb el benentès que visquéssim eternament perquè no es deterioraria el cos humà, sí que hi hauria accidents i guerres entre països, potències, rasses, etc., més encara desencadenades per la lluita per conquerir un territori que hauria esdevingut escàs, així com l’escassesa d’aliments per a les poblacions. Aquestes xifres també serien sotmeses al càlcul econòmic, al còmput per a mantenir l’equilibri entre naixements i morts, i comportarien les subsegüents decisions. El món que estic dissenyant s’assembla cada cop més a un malson, a una distopia…

I fins ara no m’he plantejat quines conseqüències podria tenir tot plegat per a la psique humana: deixarien d’existir les religions? Seguiria creient algú en l’existència d’un déu? Sembla clar que els valors experimentarien un canvi radical…

Des que es conrea la psicologia com a ciència, com una possibilitat d’analitzar l’ànima humana, que l’existència de Déu començà a trontollar. Eren els mateixos anys en què amb les descobertes de la ciència el capteniment humà es començava a comparar amb la creació fins llavors reservada a Déu. L’humà emulava Déu i cada vegada més ha passat a substituir-lo. En aquest procés, mentre esperem que l’escenari ens obligui a respondre, l’Humà molt probablement acabarà per autodestruir-se i no ens caldran les preguntes de més amunt? Personalment m’ultrapassa aquest horitzó.

I aquí ho deixo.