Diu Roberto Calasso, a qui devem el títol de l’article, que és essencial comprar molts llibres que no llegiràs de seguida. Per fer-ho, hi ha qui ens enfilem per les taules de novetats editorials a tafanejar els nouvinguts i, amb sort, emportar-nos-en algun que, per la portada o el títol, ens cridi l’atenció.
Així, l’altre dia, vaig entrar en una famosa llibreria de Barcelona. Normalment, la passejada hagués estat plaent; no hi ha obligació ni pena en aquell que no busca res. Però aquella tarda tot va ser diferent. Cadascun dels llibres que vaig agafar semblava que em parlessin des de la proximitat d’un amic que sap que no estàs bé i que intenta que t’obris per tranquil·litzar-te una mica.
“No és suficient observar el que tenim davant, sinó encaixar-ho amb el que som i portem a dins. En fer-ho, una crida apareix: ‘Has de canviar la teva vida’”
Va ser com sentir per primera vegada que els llibres estan fets de la carn i les passions dels seus autors. Res més evident i, a la vegada, res més amagat havia tingut la gràcia de revelar-se’m de manera tan contundent. El pit em cruixia de por, les mans em tremolaven cada cop que deixava un volum a la lleixa abans d’agafar-ne un altre.
Amb els dies, he reflexionat molt sobre aquell succés. I m’ha vingut al cap aquell vers de Rilke, que diuen que se li va acudir al Louvre mentre contemplava una escultura escapçada i mutilada. “Has de canviar la teva vida”, finalitza el poema Tors arcaic d’Apol·lo, com si l’única manera d’assimilar tot el que no hi és a l’escultura sigui mitjançant una mirada capaç d’anar més enllà del que s’està veient. Més enllà?
Fa deu anys, Peter Sloterdijk va recuperar aquest vers per titular el que podríem anomenar una crítica a les pràctiques d’alliberament contemporànies fetes, segons diu, d’exercicis antropotècnics que busquen protegir i millorar l’estat d’indigència on ens ha deixat el fracàs de la il·lustració. Segons ell, i fent una lectura etico-
revolucionària del poema, l’autoritat d’atleta diví que Apol·lo desprèn en aquella escultura cal cercar-la dins nostre. No és suficient observar el que tenim davant, sinó encaixar-ho amb el que som i portem a dins. En fer-ho, una crida apareix: “Has de canviar la teva vida”.
Avui, a les taules de novetats ha tornat a aparèixer un altre llibre que reivindica en el seu títol la mateixa idea, La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor. Es tracta d’un dels tres llibres sobre l’amor que va escriure Bell Hooks on afirma, de manera contundent, que un “gran nombre d’homes ni tan sols ha començat a veure les maneres com el patriarcat els impedeix coneixe’s a ells mateixos, estar en contacte amb els propis sentiments, estimar”. I segueix, “per conèixer l’amor, els homes han de ser capaços de renunciar a la voluntat de dominar. Han de ser capaços d’escollir la vida per sobre de la mort. Han d’estar disposats a canviar”.
Llegint-la, diria que he entès millor el que em va passar a la llibreria. Fins llavors, la meva forma d’aproximar-me als llibres havia estat insubstancial. Em servien les combinacions de paraules en un poema per gaudir de la seva musicalitat, així com la brillantor dels conceptes nous que trobava de tant en tant en els assajos de filosofia. No havia llegit mai com si cada paraula fos part de la meva biografia, com si totes les angoixes o alegries que s’escriuen confraternitzessin secretament amb les meves angoixes i les meves alegries.
“Has de canviar la forma de llegir”, em vaig dir immediatament. Retrobar la sinceritat en les paraules. Ja n’hi ha prou de lectura morta, que no ens diu res. Llegim salvatgement. Com si ens hi anés la vida. Vet aquí una oportunitat de canvi. Les paraules prefiguren el món on vivim. Llegim com si fóssim homes del present.
