Rafael Capurro, filòsof i professor universitari resident a Alemanya, defensa una mirada crítica vers la tecnologia i aposta per la tornada a la presencialitat, és a dir, al contacte humà i sensorial.
Sembla que la virtualitat i totes les seves derivades han vingut ara amb la pandèmia. Però des de quan podem afirmar que aquest procés de virtualització emergeix amb força a les nostres vides?
És difícil fixar una data exacta. Però l’arribada d’Internet, a finals del segle passat, va ser un moment clau pel sorgiment d’aquest procés de virtualització. En el punt en què el món digital es va obrir a tota la societat, vam passar dels experiments científics a un fenomen social. En aquell moment, es va produir una gran transformació a escala global. Aquest canvi tecnològic va permetre digitalitzar moviments físics i corporals. I la digitalització d’aquests moviments és el que anomenem virtualitat.
Un concepte amb algunes arestes, no?
Sí. En un primer instant recordo haver problematitzat sobre el concepte virtual reality, paraula que s’utilitzava en aquella època d’una manera exòtica. S’usa quan s’oposa un món real a un món virtual quasi metafísic. I la gent, aleshores, es preguntava què significava aquest concepte per la concepció de la realitat.
Zygmunt Bauman afirmava que vivim escindits entre móns diferents, “un online, connectat, i un altre offline, desconnectat”. Encara existeix aquest dualisme?
Aquest dualisme entre la matèria pensant i la cosa extensa té arrels cartesianes. És un dualisme que es pot transportar com deia Bauman al món real i el món virtual. És una mica estrany perquè el món virtual és part del món real i això és inevitable. Als anys noranta, quan es va produir tot aquest boom, va ser increïble; tots estàvem pendents de l’últim correu que rebíem. I no sabíem què pertanyia al món virtual i què formava part del món real; teníem aquesta dualitat.
Li comentava perquè sembla que ara aquests dos mons s’han fusionat i la nostra condició és posthumana. “La tecnologia és social i la societat és tecnològica”, escriu Helen Hester.
És clar. Es fusiona, com va passar al principi del segle passat amb l’electrificació. Et cito una famosa frase de Lenin, que va pronunciar fa cent anys al vuitè Congrés Soviètic: “Comunisme és el poder dels sòviets més l’electrificació de tot el país”. No de tot el món, tot i que el comunisme es deia internacionalista. La frase està pensada en el moment en què la societat russa passa d’un model basat en el treball agrari cap a una societat industrial. Va ser una de les raons de la Revolució Russa, l’electrificació del país. Actualment podríem canviar el terme electrificació per digitalització perquè és exactament el que està passant ara.
Per tant, encara que els separa un segle, els processos són comparables?
A diferència del procés d’electrificació, que no va comportar un pensament filosòfic, l’arribada de la societat de la informació ens fa repensar el nostre model social, que ha canviat molt des d’inicis del segle XX. Què passa ara? Qui lidera el moviment? No és el comunisme ni els partits dels sòviets. Qui decideix allò que pots fer en aquest món digital? Aquesta és la gran pregunta del moment, ja que hi ha moltes persones que s’erigeixen com a líders del moviment tecnològic i virtual, tant a nivell polític com empresarial. Facebook, Amazon, Google, Windows… Les grans empreses, que són americanes, s’erigeixen com els líders que porten endavant la societat.
Vostè viu a l’Alemanya. M’agradaria preguntar-li per com han viscut allà tot aquest procés de virtualització de les relacions humanes: consultes mèdiques a través de videotrucada, teletreball, classes virtuals, etc.
Ho hem viscut com un fet molt problemàtic i disruptiu. En el moment en què la societat es digitalitza i es virtualitza –quan s’eliminen les relacions físiques–, entrem en un sistema d’aïllament, que és molt peculiar perquè malgrat la solitud ens segueix mantenint connectats. “Si estem connectats, no estem aïllats.” És una paradoxa perquè molta gent ha patit molt per aquest aïllament. Especialment les persones grans i els nens han estat víctimes de la pèrdua de contacte físic. Per tant, és curiós que en el moment en què prediquem la societat digital, que estem contactats entre tots tota l’estona, hem viscut una crisi on la materialitat de les relacions ha explotat. No podem seguir vivint així!
I això és una advertència?
Absolutament. Aquest fenomen ens està dient que viure en un món, només des del punt de vista virtual, és un infern. És un infern en el sentit que no podem cuinar, relacionar-nos sexualment, establir amistats exclusivament virtualment, etc. En el moment en què s’absolutitza tot aquest món virtual explota la materialitat de la vida, de l’ecologia, del món, de les relacions socials, de tota la cultura i, fins i tot, de la indústria perquè per molt que digitalitzi tots els processos sempre es necessitarà de matèria, d’objectes, que es traslladin materialment.
Estem fent l’entrevista a través d’una pantalla perquè vostè viu a l’Alemanya, però també altres vegades he aprofitat aquesta virtualitat per conversar amb gent que viu aquí, al costat de casa. Pura comoditat. Hauríem de limitar allò que podem virtualitzar i allò que no.
És una pregunta difícil perquè en el moment en què el món digital és l’horitzó –per on mirem el món i també a nosaltres mateixos–, tot, en principi, és digitalitzable. Fins i tot diria que allò que no és digitalitzable, directament també ho és. És un moment profundament disruptiu. De fet, cal pensar que fa uns anys també vam tenir una època de materialisme dialèctic on només es posava en valor allò material i res més. El materialisme va ser una ideologia política molt valuosa. Va influir en moltes societats fins adonar-nos que no només allò material era el que veritablement existia. Hi ha moltes dimensions de la realitat que no són materials, però com a ideologia va ser molt forta, en contra de les visions idealistes de la filosofia tradicional. Ara, en aquesta mateixa línia, sembla que la perspectiva virtual és la única vàlida. Si no estàs a la xarxa, no ets ningú. Si no estàs connectat permanentment no existeixes, i si vols existir has d’estar connectat de dia i de nit. La teva vida ha de ser en línia.
Llegia això a la newsletter de la periodista Paula Serra, Sobretaula, sobre el món virtual: “Si la vida pública és la vida en comú, a dia d’avui, el comú no només succeeix a l’espai-temps físic. Va molt més enllà. S’estén al món virtual que estem construint cada dia i per això és imprescindible no anar a remolc de la tecnologia”.
L’essencial d’aquesta reflexió és el només, ja que estàs delimitant. I d’alguna manera estàs dient que hi ha altres possibilitats de vida fora d’allò digital, que també són vàlides i que no necessàriament impliquen estar tota l’estona connectats a la xarxa: pots abandonar el teu mòbil i desconnectar, no has de digitalitzar-ho absolutament tot. Aquest és el problema bàsic dels límits de la virtualització: qüestionar les ambicions totalitàries d’una visió de la realitat com el món digital.
Vostè defensa una visió més central en aquest debat, però segurament coneix l’existència de visions tecnofòbiques.
Exactament, els tecnofòbics són els extrems que demonitzen tot allò digital. Però, després hi ha gent que legítimament ha decidit restringir la tecnologia a algunes parcel·les de la seva vida. No volen estar pendents del telèfon, que ja no és només un mòbil, sinó que és un mecanisme de control. Jo, des del meu privilegi, puc adoptar aquesta postura i apagar-lo durant unes hores al dia, però hi ha molta gent que no pot. Estan, per exemple, a la universitat o treballant i no poden desconnectar-se. Hi ha un dilema individual i social, que ens impedeix solucionar aquesta desconnexió per a tothom de la mateixa manera i per sempre. Cal anar a poc a poc, ja que ara estem tot just en l’inici del procés virtual. Estem en el mateix moment en què es va decidir industrialitzar les fàbriques, quan ningú va preveure el que podia ser l’explosió de la societat industrial durant tot el segle XX. Us imagineu Hitler amb Internet? Ara ja tenim a petits hitlerians que estan per aquí.
Feia referència al telèfon mòbil com una eina de control. Si ens hem adaptat ràpidament al món virtual és, en certa manera, perquè hi ha darrere tota una estructura que ens ho ha facilitat. Quins interessos hi ha?
Personalment, en el moment en què vaig posar les meves dades a Internet, cap als anys noranta, la meva vida va ser una autèntica explosió. Vaig començar a rebre invitacions d’arreu del món. Abans havia publicat un petit article en una revista impresa i a ningú li havia interessat, però en el moment en què els vaig penjar a la xarxa ho va saber tot el món. He anat a Sud-àfrica, al Japó, a la Xina, a Amèrica Llatina, a Europa… Abans de la pandèmia, per assistir a congressos i conferències, agafava un avió molts cops al llarg de l’any. Vivia en un món digital, però basat en la materialitat física. Ara el que m’ha passat és que ja no he anat enlloc més. M’havien convidat a un gran esdeveniment a l’Índia, però a causa de la covid, ara em donen quinze minuts de Zoom. També tinc un altre congrés a Rio de Janeiro per pensar tot el món digital des d’una perspectiva crítica. Sempre m’havien convidat a anar-hi presencialment i és fantàstic! Perquè l’experiència de viatjar, conèixer món, banyar-te a les precioses platges és insubstituïble, no es pot comparar amb una videoconferència per llançar un missatge curt i ràpid.
Hem de deixar de dessacralitzar i romantitzar a la virtualitat?
Dessacralitzar és una paraula molt important per parlar de la virtualitat i el món digital. Fa uns anys vaig tenir una experiència molt disruptiva de burnout [síndrome d’estrès crònic a la feina, amb esgotament emocional i baixa realització personal]; era addicte en el sentit estricte de la paraula i havia d’allunyar-me de l’ordinador. Era un addicte com ho són algunes persones a la droga o a l’alcohol. La meva existència física va ensorrar-se, amb un burnout molt fort. Vaig haver d’ingressar en una mena de clínica, incomunicat digitalment, vaig caminar cinc hores al dia pel bosc, vaig anar a dormir aviat… Després d’aquelles setmanes vaig sentir-me del tot desintoxicat del món digital, i ara crec que estic net. No estic pendent de l’arribada d’un correu a la meva safata d’entrada. Ja no em poso nerviós si no estic durant unes hores a un lloc sense l’ordinador.
Parlàvem fa una estona dels interessos, però també voldria plantejar-li quanta gent queda exclosa d’aquesta vida virtual que alguns prediquen.
Quan parlo d’aquesta qüestió m’agrada utilitzar un símil amb l’Apartheid que va viure Sud-àfrica amb Mandela, salvant totes les distàncies del que va suposar aquest tipus de racisme. Actualment també poden existir una mena d’apartheids informacionals que exclouen a diferents grups de la societat: persones grans, societat menys desenvolupades o persones amb un baix nivell econòmic. Tenir un equipament informàtic a casa i mantenir-lo és car, per nosaltres potser no gaire, però hi ha molta gent que no pot pagar-ho.
Hi ha, però, qui es resisteix a la presencialitat: és possible humanitzar a través d’una pantalla?
Canviem la pregunta i transportem-nos a un altre temps històric. És possible humanitzar a través d’un llibre imprès? Quan va sorgir el llibre la gent es va espantar i es pensava que el món se n’aniria en orris, que les dones començarien a llegir i aprendre; pensaven que era horrible. Va existir tot un procés de transformació per entendre fins a quin punt allò imprès era veritable o no. Aquella frase cèlebre de Voltaire: “Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. En el pla digital, però, això és problemàtic. La crisi de Facebook amb les fake news ho exemplifica molt clarament. La companyia entra en crisi una vegada rere l’altre i el cap superior, Mark Zuckerberg, es desentén i presenta una nova versió del projecte que es diu Meta. I no podem oblidar que Facebook no és una petita cooperativa; són milions d’usuaris.
En molts aspectes vitals demanem molta llibertat, però ara, per exemple quan fem una videotrucada, acceptem veure una realitat emmarcada en una pantalla; no sabem què passa més enllà d’allò que l’interlocutor ens vol mostrar, la qual cosa exigeix de molta confiança.
És clar. Hem renunciat a totes les dimensions sensorials de quan es produeix una trobada física, sobretot a nivell de l’escolta o la visió. Ara podríem estar fent una cervesa cadascú des de casa seva fent aquesta entrevista, però no es pot comparar amb una entrevista presencial en un bar de Barcelona, amb unes tapes. Els processos sensorials immediats –l’olfacte i el gust–no són digitalitzables. No puc menjar-me la pantalla, no puc menjar-me una cosa digital. Les relacions sexo afectives
–una abraçada, per exemple– tampoc funcionen, tot i que ara s’han inventat el sexting, però tots sabem que no és el mateix.
Com a conclusió, cal reivindicar la tornada total i completa a la presencialitat?
Sí. Ens hem endinsat en un atzucac pensant que tot podria ser virtualitzable i que tots en sortiríem guanyant, fins que ens hem adonat de les pèrdues. En termes econòmics, hi ha guanys i pèrdues. La indústria digital només pensava en els beneficis, els seus és clar, i llavors defensaven la digitalització de tots els processos. Però, mai van problematitzar les pèrdues ni van adonar-se de les enormes conseqüències socials que comportava només viure en línia. També et diré que aquest discurs no es pot confondre amb una demonització de la tecnologia o les xarxes socials.
