Mati’m

La Maria va morir a les 11:37 h d’un dia assolellat de principis de novembre. L’hora i el dia de la seva mort van ser acordats pel Ramon, el seu metge responsable, ella mateixa i la seva família uns dies abans. Una primera infermera, la Laura, que havia treballat a l’àrea de farmacologia anys enrere, va preparar el còctel mortal que una segona infermera, la Marta, li va administrar per via intravenosa. Primer li va inocular un sedant i un relaxant muscular i, transcorregut un temps breu, li va injectar el verí que va acabar definitivament amb la vida de la Maria, sota la mirada plorosa i la ma agafada amb força del Joan, el seu marit, i l’aprovació final del Ramon, encarregat de certificar que la Maria havia rebut correctament la prestació de l’eutanàsia.

Tots els presents aquell matí van sortir de l’habitació molt “tocats”, segons va expressar la Marta, la infermera de més confiança de la Maria. Va ser ella qui va rebre les primeres preguntes sobre la nova llei que la Maria li va adreçar amb molt interès, i que en pocs dies es van transformar en una inequívoca sol·licitud d’eutanàsia. La Marta confiava que la Maria, una dona amb una forta personalitat, es conformaria a tenir la llibertat de poder decidir sobre la seva pròpia mort, però que li costaria de fer el pas definitiu. Per això, va viure amb una certa incredulitat la determinació final de la Maria per arribar fins al final. La Marta no acaba d’entendre com es pot estar tan “cansat” de la vida com per voler abandonar-la?

Per la seva banda, a la Laura li està costant ordenar els seus sentiments des d’aleshores. Van recórrer a la seva experiència amb la manipulació de fàrmacs per ajudar a no equivocar-se en aquesta part fonamental del procés. Durant els dies previs, la Laura va repassar desenes de vegades les dosis exactes de la combinació letal, conscient de la seva responsabilitat tècnica en un assumpte tan greu. Sap que ha fet bé la seva feina, però ara li costa molt dormir a les nits. Ho ha parlat amb les amigues dins i fora de la feina, i està vivint malament la paradoxa de no voler rebre més encàrrecs d’aquest tipus i la seva vocació de servei assistencial que li empeny, com sempre, a assumir la seva obligació professional d’ajudar els malalts. Ho tornaria a fer, però no vol tornar-ho a fer. Per què ella i no un altre professional?

El Ramon està satisfet amb com ha anat tot el procés. Es va assegurar molt bé que la petició de la Maria complís tots els requisits que marca la llei, sap interiorment que ella volia morir de totes totes, i ha sabut lidiar amb intel·ligència amb la família de la malalta, que va mostrar discrepàncies al començament. Així i tot, ràpidament ha adoptat el terme prestació per referir-se als fets en qüestió, eludint en tot moment mots com morir i matar.

Al Ramon, li dol, però, que la direcció de l’hospital li hagi manifestat la preocupació per haver permès que la família nombrosa de la Maria al complet estigués present el dia de la prestació volent fer l’últim acomiadament, un privilegi que no tenen la resta de moribunds que cada dia moren a l’hospital. No hi ha rituals socials encara per acompanyar aquest atípic final de vida, i tothom, familiars i professionals, se senten confosos i desemparats. Com trobem a faltar els rituals (protocols socials) quan no els tenim!

Maria, el Joan, el Ramon, la Marta, la Laura, i la direcció de l’hospital, tots han estat i són favorables a la despenalització de l’eutanàsia, de donar mort a un malalt que ho sol·licita perquè té un patiment insuportable per a ell o un cansament vital irreversible, però tots ells han de reorganitzar les emocions i els valors per entendre i assumir la veritat dels seus actes, és a dir, la seva participació directa en la mort intencionada d’un ésser humà lliure que ens demana (i de vegades ens suplica) que el matem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.