Saber estar en el món, trobar-nos-hi amb serenitat, demana treballar-ho. La filosofia conté exemples de coherència amb els principis considerats valuosos, com els de Sòcrates o Sèneca. Els estoics proposen la impertorbabilitat; els escèptics, abstenir-nos de fer judicis; els relativistes, desdramatitzar-ho tot. L’emperador i filòsof Marc Aureli subratlla en les Meditacions la futilitat de fames, prestigis i poders.
Com orientar-se enmig del gavadal d’informacions i missatges accelerats? No donem l’abast per pair-ho tot. Sovint l’urgent oculta l’important.
No ens hem de limitar a allò que els grecs denominen idion, és a dir, l’anar fent diari de família, amics i afers més o menys particulars. Això fora la hipertròfia idiota. Però a més d’una bona gestió del dia a dia, també ens cal una inexpugnable rebotiga íntima —com diu Montaigne— pensant en la manera que el seu amic i mestre La Boétie va encarar la mort. L’espai social és ple de qüestions globals serioses, però també de soroll i farfolla. Anècdotes, tendències, esports i el que els envolta, influenciadors en ximpleries, etc., valen prou el nostre temps? Els entreteniments ens gasten temps, és a dir, vida. Un xic d’esbarjo és balsàmic, però tirar només de don’t worry, be happy ens fa feliços de debò, o només somers i feliços? Res de capficar-se en complexitats només per capficar-s’hi i emmurriar-s’hi, però defugir-les és oblit i alienació. Rob Riemen recorda la màxima de Ciceró —“la història és mestra de vida”— per advertir-nos contra solucions simplistes i totalitàries. Per ell, “l’art d’esdevenir humà és plantejar-se qui soc?, què faig amb la meva vida?, per què soc a la Terra?, que cal que canviï?, què veig al mirall quan m’hi miro?, quina és la manera correcta de viure?, què és una bona societat?”. Tot plegat ho arrodoneix amb la pregunta de Pascal “què és un home dins l’infinit?”. Déu n’hi do! Toca fons perquè filosofia aplicada vol dir fer-nos més i millors humans.
