París, Texas

Un col·lega de la Universitat de Nova York, René Arcilla, m’envia un llibre que acaba de publicar. Es titula Wim Wenders Road Movie Philosophie. Education without Learning. En aquest text el meu col·lega defensa sortir de viatge com una experiència educativa per fora de la formalització escolar i/o acadèmica. A través de les pel·lícules del director del nou cinema alemany, Wenders, l’autor del llibre analitza el fet de fer camí com una forma essencial d’antropogènesi, en la línia de l’etimologia educere (fer sortir, tibar cap enfora) del mot ‘educació’.

Hi ha coses que s’aprenen a la vida, en definitiva. Wenders és un extraordinari cineasta perquè desplega aquestes aventures amb l’ajuda de les imatges, subratllant la precarietat de les coses que ens succeeixen i ens aclaparen per no oblidar-les mai més.

A Barcelona, als anys vuitanta, hi havia el cinema CAPSA, a la cantonada entre Aragó i Pau Claris. Era un lloc on passaven pel·lícules d’art i assaig, no gaire gran, amb cortines avellutades per entrar a la sala. Les butaques eren molt còmodes i et feien mirar endavant, amb la concentració de qui visita amb ànsia el cinema i només vol que li expliquin una història. Allà vaig veure París, Texas de Wim Wenders (1984). 

Travis inicia un viatge amb el seu fill petit Hunter. Van a buscar l’esposa i la mare, respectivament, Jane, que va desaparèixer de les seves vides fa alguns anys. Només tenen l’adreça des d’on Jane envia diners cada mes a Hunter. Segueixen la pista i al final la localitzen en un peep show de carretera, on ella es guanya la vida mostrant-se a l’esguard dels homes que visiten la seva cabina com un objecte de desig intocable. Travis decideix parlar-li. El viatge és el que fan amb el cotxe, però també la distància que separa dues persones que no saben què dir-se ni com començar. Travis decideix no desvelar la seva identitat. Agafa el telèfon per comunicar-se amb ella, des de fora de la cabina. Aquesta escena és central: Wenders la roda d’una tirada. Fa coincidir les ombres dels dos cossos projectats en el vidre que els separa. 

Travis fa un esforç per emparaular el trauma de la seva història plegats, un trauma que va tenir lloc a París, però no el de França, sinó el de Texas. Per això la pel·lícula es diu París, Texas com un aclariment per l’espectador encisat i també perquè no es faci gaires il·lusions. Michel Foucault, a propòsit del quadre de Velàzquez Les Menines però també Jacques Lacan amb la pintura de Holbein Els Ambaixadors, van fer esment del punt cec, un lloc des d’on no et pots veure a tu mateix, el punt d’invisibilitat de la teva pròpia perspectiva: és aquest punt cec que intenta mostrar Wenders en la pel·lícula. Travis es fa passar per un altre home i és així, sortint per fora de qui és ell, des del circuit que el porta a imaginar la seva pròpia història, que les paraules brollen suaument. Llavors, és capaç d’encetar una conversa amb la Jane sobre què els va passar a París, Texas.

Wenders mostra com des del punt cec, des d’aquesta invisibilitat respecte de la nostra pròpia imatge, podem prendre la paraula i convertir-la en una narrativa possible, que doni sentit a una història, potser la nostra. Travis parla en boca d’un altre, que se’l mira des de la distància. Un altre que el fa sortir enfora, emparaulant el món que va quedar estripat simbòlicament una vegada.

Vivim envoltats d’imatges que no parlen. Potser fora bo recuperar aquest punt cec, foradar les imatges que tot ho volen colonitzar des de la pantalla tecnològica, per mirar d’enfilar una història que restitueixi la dignitat perduda dels éssers parlants que som.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *