Reflexionem sovint sobre l’autonomia en les decisions dels pares quan aquestes tenen un impacte directe en la salut o el benestar dels fills. Però si hem de parlar de pares que han comès algun delicte el plantejament dels dilemes ètics es fa més complex encara. Aquest cas real en aproparà a un debat que es va obrir a la societat italiana fa un temps i que ens permetrà posar en marxa les nostres capacitats d’argumentació.
Fa un temps s’ha conegut una terrible notícia: una dona de 31 anys que es trobava a un presó de Roma ha agredit els seus fills, una nena de quatre mesos i un nen de vint, a la llar d’infants del centre. Els va llençar per les escales causant la mort de la petita i deixant greument ferit el nen.
Des de la presó els funcionaris expliquen que totes les visites es feien amb la vigilància oportuna segons els protocols establerts encara que algunes veus es queixen que atenen més de 62 nens i no poden acompanyar-los durant tot el temps necessari. Alguns dels treballadors argumenten que havien notat comportaments de la dona que els feien pensar que el vincle amb els nens no era el més adequat i s’havia de treballar. D’altres, fins i tot, parlen que havien demanat algun tipus de valoració psiquiàtrica.
Sigui com sigui, la greu agressió posa sobre la taula un debat que no agrada a la societat italiana: han d’estar-se els nens a les presons amb les seves mares? S’està preservant el seu dret a la cura i al vincle o s’està pensant més en les dones? Aquest episodi és significatiu del risc que corren els nens quan s’estan amb les seves mares si aquestes han comès algun tipus d’il·legalitat? O, els hi podria fer mal qualsevol altra reclusa?
Val a dir que, com sempre que parlem d’una notícia real, que no coneixem tots els elements del que ha succeït i, per tant, no podem centrar-nos en el cas en concret però sí reflexionar sobre els diferents elements que ens hi trobem. És important clarificar que malgrat sembla fàcil justificar la violència d’una dona envers els fills per la malaltia mental: ni totes les persones amb malaltia mental són violentes ni totes les mares que fan mal als seus fills tenen per definició una malaltia mental.
A partir d’aquest punt, llavors, què es podria fer en relació al fet que els nens visquin a una presó? S’ha de generalitzar o parlem d’un cas molt concret? Una societat pot decidir que si una mare ha d’entrar a presó els fills tenen dret a quedar-se amb ella per la importància que té el vincle en els primers anys de vida i les conseqüències que pot tenir en el seu benestar el trencament de la seva relació. Però també pot pensar que els nens corren més riscos que beneficis, independentment del perquè la mare estigui a la presó, ja sigui per les especificitats de la pròpia mare i el seu delicte, per l’entorn físic, emocional i relacional en què s’està criant i la manca de recursos per atendre’ls amb qualitat.
Quina d’aquestes opcions us semblaria més ajustada als vostres valors i creences? Tant a nivell emocional, relacional, educatiu com econòmic, és ètic que els nens visquin i creixin en presons? I que no poguessin criar-se amb les seves mares, què us semblaria? Canviaria la vostra opinió segons el delicte comès per la mare?
Comentari al dilema "Visc a la presó amb la mama".
Abans de qualsevol cosa, potser caldria plantejar-nos si han d’existir les presons o si, com a mínim, en la immensa majoria dels casos cal que persones que han comès determinades il·legalitats s’hagin d’empresonar. Segur que en la immensa majoria de casos podríem trobar fórmules alternatives a la presó per aconseguir que aquella persona reflexioni sobre els seus actes i pugui reparar-lo o contribuir a compensar la societat. I en molts supòsits, potser simplement caldria despenalitzar certs actes o conductes. És més, si aprofundim en l’arrel de les conductes il·legals potser haurem d’admetre que és la societat actual qui produeix les situacions que fan irreversible l’existència de molts petits delictes, reflexió que ens portaria a reconèixer que amb una societat més humana, més tolerant i més justa (amb més inversió en l’educació, en la sanitat, en l’habitatge social i en assegurar una renda mínima digna) potser podríem estalviar en els pressupostos destinats a la policia, la justícia, i és clar a la creació i manteniment de presons.
D’altra banda, sobre el risc de maltracte infantil també hem de destacar dos aspectes per a valorar-lo en el context global de les nostres societats benestants. Primer de tot hem d’admetre que l’exemple citat és un cas extrem: la immensa majoria de les mares preses cuiden dels seus fills amb tot l’amor i totes les possibilitats que els permet el règim carcerari. I, en segon lloc, hem d’admetre que casos puntuals com el citat també passen en el món lliure. El fet que hagi pogut passar un cas a la presó no el fa exclusiu del món de les presons. Les cròniques de successos es fan ressò de tant en tant de casos comparables succeïts a l’exterior de les presons. Però és que, a més a més, comprovem a diari que la major part de morts violentes d’infants es produeixen davant de la inacció i el desinterès de les nostres autoritats: només cal veure els refugiats que s’ofeguen dia sí dia també al Mediterrani, o que moren i sofreixen tota mena de calamitats als camps de refugiats auspiciats pels nostres governs; per no comptar els que moren o pateixen directament de les guerres promogudes i tolerades per les grans potències que ens regenten.
Dit això, i mentres les nostres societats s’entossudeixin a mantenir l’existència de les presons, és interessant de poder respondre al problema plantejat. Sí: crec que els nens ténen dret al vincle, a l’afecte i a l’educació de les seves mares (i pares) preses. L’infant, com a persona més feble, té prioritat a fer prevaldre els seus drets sobre qualsevol altra consideració. I veient que el fet de tenir la mare (o pare) a la presó no representa pas més risc que els infants que els ténen en llibertat, han de poder disposar del caliu maternal com qualsevol altre. Encara més: ja que és la societat (o el seu sistema judicial) qui li ha empresonat la mare (o pare), ha de ser responsabilitat de la societat (i del seus sistema judicial) de garantir a l’infant que aquesta circumstància li sigui el menys traumàtica possible. Això vol dir donar el màxim de facilitats i els recursos necessaris, garantir els espais adequats i els serveis mèdics i educatius, i assegurar que la mare (o pare) pugui exercir les seves funcions familiars amb el màxim de normalitat possible. La condemna que s’hagi volgut imposar a la mare (o pare) s’ha d’intentar, en la mesura del possible, que no sigui també una condemna per a l’infant. Independentment del delicte comès pels seus pares, l’infant segur que és innocent i ha de tenir garantits els seus drets familiars tant o més que qualsevol altre. La única excepció podria ser la que fós precisament per a protegir l’infant d’una mare o pare que l’hagués estat maltractant/abusant greument amb anterioritat. Però fora d’aquest supòsit concret, la protecció de l’infant ha de consistiren garantir-li una vida familiar el més normal possible, posant-hi els recursos públics pertinents. I, fins i tot, que la protecció de la vida familiar de l’infant fós un eximent suficient perquè el sistema judicial busqués solucions alternatives a l’empresonament de la mare.