Sembla difícil que, a hores d’ara, unes fotografies sobre la guerra d’Ucraïna puguin remoure’ns profundament, com si no haguéssim vist aquest ítem informatiu, a tota hora, des de fa més de mig any. Remoure’ns per dins i interrogar-nos sobre com han hagut de succeir-se els fets perquè tinguem a poques hores de casa nostra un conflicte tan mortífer i sense límits. Sembla difícil, atenent a la saturació que a hores d’ara tenim ja d’aquest conflicte que es desenvolupa a l’Est d’Europa i que darrerament ens preocupa més pels problemes energètics que pugui causar-nos que no pas per la guerra en sí. Sembla difícil, sí, però l’exposició de Daniel Berehulak (Sidney, Austràlia, 1975) a la Chapelle du Tiers-Ordre de Perpinyà, en el marc del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image que aquest cap de setmana tanca la 34 edició, ho aconsegueix.
Les instantànies sobre les massacres de Butxa i Irpin capturades per aquest fotoperiodista australià de pares ucraïnesos i actualment resident a Ciutat de Mèxic aconsegueixen reinteressar-nos per les vides de les desenes de persones assassinades el mes de març per les tropes russes en aquestes dues poblacions que a l’abril van ser reconquerides per l’exèrcit ucraïnès, adossat al qual ell viatjava. Les imatges –publicades a The New York Times– són tant potents que fins i tot aconsegueixen emocionar i trasbalsar el seu propi autor, que com a fotoperiodista que és alguns podrien pensar que ja viu insensibilitzat davant les tragèdies que ha anat retratant al llarg de les darreres dècades.
Ho va poder comprovar divendres de la setmana passada un equip de la revista Valors desplaçat a Perpinyà, el qual va visitar la mostra de la mà del propi fotoperiodista. Per Berehulak aquesta no és una feina més: la implicació emocional amb Ucraïna és evidentíssima, havent-hi nascut els seus pares, que en van haver de marxar durant la Segona Guerra Mundial i que van arribar el 1949 a Austràlia a començar una nova vida després d’haver passat quatre anys en camps de refugiats a Alemanya. De manera que molt poc després de l’inici de la invasió russa, el març passat, el fotoperiodista va decidir dirigir-se cap al país originari de la seva família, al qual ha fet dos viatges més –el més recent, dut a terme la setmana abans d’exposar les imatges al Visa pour l’Image-.
“Vam entrar primer a Irpin, abans que sortissin les tropes russes, el 30 de març. El dia 29 vam creuar el pont que condueix a la ciutat amb els soldats ucraïnesos; ells buscaven les forces russes i finalment va haver-hi un enfrontament. El 2 d’abril vam tornar al poble, que està junt amb Butxa, i allà és on vam començar a descobrir cossos pels carrers. En aquell moment no enteníem què havia passat. A cent metres vam trobar més i més cossos, als carrers, als jardins i dins de les cases. Després de dos o tres o quatre dies ens vam adonar que havia passat alguna cosa molt grossa”, recorda amb el rostre afectat.
Berehulak s’acosta a una fotografia en concret, a la part final de Aquí hi vivia gent, on es veu el cos d’una persona en posició fetal, amb alguna mena de roba que la tapa parcialment, per bé que la majoria del cos està despullat. Tot el cos està parcialment embolcallat amb una bossa de la brossa negra, gegant. “Vam trobar una senyora sense roba, en el sòtan d’una casa, a la zona on hi havia el rebost de l’immoble. El propietari de la casa va tornar un cop s’havien retirat els russos i es va trobar una bossa de la brossa en aquest sòtan. Quan la va obrir es va trobar una dona, despullada, només amb una peça de roba. La base dels russos estava a menys de cent metres d’aquesta casa. Són situacions horribles. És una cosa molt trista, no pots entendre com pot haver passat això, per què hi ha hagut tanta violència”, diu el fotoperiodista descrivint l’escena. L’impacte d’imatges com aquesta pot ser molt alt entre l’espectador i a l’entrada de la mostra s’alerta de la cruesa de gran part de les fotografies que es poden veure a la mostra.
Berehulak reflexiona sobre l’absència de límits, de qualsevol compromís, a la guerra d’Ucraïna –no en va, les autoritats ucraïneses asseguren que els fets succeïts a Butxa i Irpin podrien ser constitutius d’un delicte de genocidi-: “Per a mi és molt difícil entendre perquè es van dur a terme aquests delictes. Estem parlant d’una guerra, d’acord, però perquè assaltar dones i violar-les? O perquè fer execucions sumàries, amb persones a les quals han disparat al front? Com pot passar això? No ho podia entendre, mentre ho fotografiava”.
Finalment li preguntem quina sensació té en veure les seves fotos exposades, una al costat de l’altre? “De dolor. De dolor per a la gent, per a les famílies”. I mira el terra, emocionat, i es queda sense més paraules per pronunciar.
La tragèdia de les presons per a dones a l’Amèrica Llatina
Hi ha diverses exposicions sobre Ucraïna, des de diferents punts de vista, i també sobre Rússia, en aquesta 34a edició del Visa Pour l’Image. Però no tot és Ucraïna, evidentment, si bé hi ha altres propostes igual d’impactants, malgrat no figurin –en aquest cas- a la nostra agenda mediàtica. Com per exemple un commovedor fotoreportatge en què l’espectador pren consciència del mal estat de les presons per a dones –si són només per a dones, que en alguns casos no és ni així- que existeixen a Veneçuela, el Salvador i Guatema. Valors va poder conversar amb
“En aquests contextos, elles formen uns vincles molt forts. Es toquen, s’abracen, ploren juntes… és un vincle de coexistència, malgrat les diferències. Si no canviem la manera en com tractem les nostres persones detingudes, la nostra societat sempre estarà en crisi. A mi no m’importen els crims que hagin fet –si és que no són innocents, que també n’hi ha molts casos- sinó que elles mereixen unes millors condicions, una segona oportunitat. Aquesta és la raó del meu treball”, va explicar a Valors l’autora, Ana María Arévalo, nascuda a Caracas, tot i que actualment resideix a Bilbao. Arévalo, guardonada amb el premi Camille Lepage 2021 al propi Visa amb el qual va poder completar la producció de Días eternos, acabava de rebre una oferta per publicar aquest reportatge en una gran mitjà francès, cosa que l’omple d’orgull.
“Hi ha en total 25 exposicions d’imatges que impacten. Cal tenir temps i espai per analitzar l’actualitat i això és el que oferim; les fotos t’obliguen a aturar-te i a mirar-les, no pots defugir-les. A més, estem molt orgullosos de l’elenc de fotoperiodistes que exposen a casa nostra, tant dels que ja són consagrats com altres que vam anar descobrint nosaltres”, comenta Pauline Cauzabon, membre de l’equip de direcció del festival, entrevistada aquesta setmana al programa Valors a l’Alça que Valors i Mataró Ràdio produeixen per a La Xarxa.
El Visa pour l’Image, doncs, s’erigeix com un autèntic antídot contra el cinisme que nosaltres mateixos cultivem quan ens cansem de veure els mateixos conflictes i referències geogràfiques mentre mirem el televisor després de sopar còmodament. MARIA D’OULTREMONT/JOAN SALICRÚ
