“Barcelona serà autosuficient si els ciutadans ho volen”

Vicente Guallart, autor de La ciudad autosuficiente (RBA Libros, 2011) defensa que les societats sostenibles han d’estar basades en el treball en xarxa i les connexions de les unitats productives.

Quins han de ser els valors de la ciutat del segle XXI?

La ciutat del segle XXI ha de seguir les normes dels sistemes naturals amb el fi de promoure la vida i la biodiversitat. I tot aquest procés s’ha de fer a través de l’empoderament ciutadà per fer que aquests siguin els líders del seu propi destí. D’aquesta manera, quan més coneixement tinguem, quan més treballem amb comunitat i més productius siguem, més forts serem i tindrem més futur. El gran repte d’ara és tornar a humanitzar les ciutats, ser productius i tenir el rol del nostre futur. La pandèmia ho ha accentuat, però el més important ara és tenir aliments i energia. I és clar que això no ho faran les grans corporacions. 

D’on sorgeix la necessitat de construir un món i unes ciutats autosuficients? 

M’interessa la idea de la matemàtica, de la història, com les coses tenen cicles i com es produeixen certs fenòmens. En el segle XX es va desenvolupar la indústria de l’automòbil, les autopistes i, més tard, la indústria del plàstic. Ningú tenia un pla malèvol per destruir el món, però ara moltes d’aquestes coses ho estan fent. L’objectiu dels plans és executar-los i ara hem d’establir un pla per aconseguir un model de ciutat ecològica, humana, productiva i empoderada. Si observes una ciutat de l’Edat Mitjana estava pensada per a la defensa, per això hi havia grans murs; la ciutat del XIX estava pensada per a la indústria, per això les xemeneies.  Doncs, ara, les ciutats han de tornar a ser productives. Hem vist com en èpoques de crisi som totalment dependents de tot el que ens arriba de l’exterior. Ara ens toca reestablir la naturalesa, fer ciutats que segueixin les normes dels ecosistemes naturals, tornar a les coses més bàsiques, i d’entendre que les ciutats ja no poden produir més CO2, sinó que l’han d’absorbir.

Totes aquestes transformacions que comenta s’han de veure des d’una perspectiva glocal?

Les ciutats han de tornar a ser productives, encara que aquests canvis s’estan produint arreu. És el que et comentava: si analitzem els diferents cicles de la nostra història, veiem com tot es va transformant per tal de cobrir les noves necessitats. Ara fa uns anys, es va arribar a la conclusió que, pels volts del 2050 Barcelona havia de convertir-se en una ciutat autosuficient. Això vol dir: barris productors d’energia i d’aliments dins d’una gran metròpolis d’emissions zero. 

Una realitat que sembla força complicada d’assolir.

Sembla una idea molt llunyana, però és compartida. Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, va popularitzar això mateix amb el nom de La ciutat dels quinze minuts; una ciutat en la qual el ciutadà s’hagi de desplaçar com a màxim quinze minuts per poder viure. Un any abans, el 2020, la Unió Europea va aprovar que, pel 2050, Europa s’ha de convertir en un continent de zero emissions. Jo no sé si ho aconseguirem o no, però les idees del llibre de La ciudad autosuficiente són part del programa a seguir per aconseguir-ho. Potser fallem, però –ho hem vist a la cimera de París o de Glasgow– la lluita contra el canvi climàtic és fonamental  per transformar la nostra economia. I per canviar el sistema hem de canviar les ciutats. Xina ho vol fer de cara el 2060 i EUA dependrà de qui estigui a la presidència. 

Els nuclis urbans de moltes grans ciutats, com ara Barcelona, estan dedicats al turisme i al gran consum. A nivell pràctic, com podem aconseguir l’autosuficiència d’aquestes ciutats? 

En realitat, de moltes maneres. La base de l’autosuficiència és la capacitat de generar aliments, energia, aigua i productes. La pregunta és: produïm energia, ja sigui a la ciutat o a cent kilòmetres a distància? Els arquitectes som persones molt obedients i el nostre objectiu és resoldre les necessitats de la societat. Hem de lluitar contra en canvi climàtic i les desigualtats socials, de manera que hem d’encaminar-nos cap a aquest objectiu. 

“L’objectiu actual és fer ciutats ecològiques, humanes, productives i empoderades. Ciutats que segueixin les normes dels ecosistemes naturals”

Ara vivim en societats hiperconnectades. Vostè compara aquest nou model de ciutat amb internet. En quin sentit?

La ciutat representa l’organització de l’economia, la manera que tenim de moure’ns, els sistemes jeràrquics amb els quals ens organitzem, etc.  En el model de ciutat radial, és a dir, que creix al voltant d’un centre i una perifèria, com són Moscou, Beijing, Berlín, Madrid i tantes altres ciutat filles de l’era industrial, pocs produeixen i molts consumeixen. Ara, en canvi, amb internet, vivim en un món cada vegada més distribuït on tothom pot produir i tothom pot consumir. Doncs l’arquitectura de les ciutats hauria de ser la mateixa. I aquesta semblança també és equiparable al cervell humà, ja que aquest funciona gràcies a les milions de neurones que estan connectades entre sí. No tenim només una neurona que ens fa ser intel·ligents, sinó que aquesta es produeix gràcies a les connexions sinàptiques entre elles. Doncs el mateix hauria de passar amb les ciutats. La relació entre cada unitat productiva i necessària hauria d’acabar generant una ciutat. 

Actualment s’està treballant en això? 

Sí, per exemple, a Barcelona, ja s’està intentant implementar aquests dibuixos. Quan parlem d’una ciutat, sigui Barcelona o Tòquio, hem d’entendre que no només és el nucli, sinó tota la ciutat. I a Barcelona com a Tòquio hi poden haver moltes realitats i vides diferents. De manera que, la forma de definir una ciutat és pensar i organitzar el seu funcionament a través de múltiples escales (barris, districte, ciutat) i de manera fractal, on cada una de les seves parts tingui un sentit. La ciutat de l’era de la informació ha de respondre al model d’internet perquè és un model distribuït. Perquè hi hagi un processador, es necessita un nucli que estigui connectat amb altres parts i que generi una xarxa. 

Si no m’equivoco, des del Guallart Architects estàveu preparant la primera ciutat autosuficient, concretament a Xiong’an, prop de la capital xinesa, Beijing.

Si, Xiong’an pretenia ser una ciutat nova ecològica, però al final no es farà per diverses raons. La primera és que a la Xina encara no es fan construccions amb fusta, no tenen un model distribuït de producció energètica i, a més, amb la pandèmia encara latent, ha estat massa complicat establir reunions i negociacions i és impossible viatjar-hi. Tanmateix, aquest projecte n’ha inspirat un altre que es realitzarà a Barcelona, al barri de la Verneda. 

I aquest com serà?

Es tracta d’un edifici autosuficient que comptarà amb un hivernacle solar al sostre i un ateneu de fabricació a la planta baixa, entre altres elements que hem recollit del projecte per a la Xina. I, probablement, el que esperem que passi és que gràcies a aquest projecte a Barcelona, més endavant puguem continuar amb el projecte que vàrem plantejar per Xiong’an. 

Com a ciutadans, hem de canviar la nostra mentalitat més enllà del reciclatge i la reducció de Co2?

Segur. De fet, tot això només passarà si els ciutadans volen. Un alcalde no anirà mai en contra el ciutadà. És cert que els ha d’inspirar, però hi ha d’haver més gent que vulgui el canvi. Ara mateix, els científics són fonamentals i també certs líders socials. Però hi ha molts ciutadans que fa molt temps que ja parlen d’aquest canvi. Recordem els moviments ecologistes dels anys 60, 70 i 80 o la cimera de Río del 1992… Tots aquests canvis s’han fet perquè han estat els ciutadans els que s’han autoorganitzat. Durant molts anys semblava que parlaven en va, però, amb el temps, s’ha vist que tenien raó. La participació ciutadana és fonamental per qualsevol canvi i les ciutats més innovadores seran aquelles on els seus ciutadans siguin els més compromesos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.