Victòria Camps rep l’equip de la revista Valors a la seva residència de Sant Cugat del Vallès. Coneix bé la revista, ja que l’any 2010 va participar a la III Jornada Valors i Compromís que vam dedicar a la Llibertat. En aquesta ocasió, però, volem conversar amb ella no sobre un valor en concret sinó fent una panoràmica més àmplia de la societat actual, l’ètica i els valors.
En aquests moments tothom parla de crisi econòmica. Vivim també una crisi ètica?
Sí, n’estic convençuda. Aquesta crisi és financera, però també és una crisi de valors morals. Els que ens hi han conduït no han sabut preveure les conseqüències de moltes de les seves decisions. A aquestes persones els han faltat una sèrie de virtuts. Com a mínim tres de les virtuts més clàssiques –aquelles que vam aprendre en el catecisme: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança– han faltat molt. Si la justícia estigués més interioritzada no hi hauria, per exemple, les diferències de sous actuals o el 90 per cent de la riquesa del món no estaria en mans de l’u per cent dels individus. En definitiva, moltes de les injustícies actuals no són conseqüència de fets delictius, sinó de comportaments no ètics.
Vostè parla de ‘virtuts’ i no de ‘valors’. Serien filosòficament dos termes iguals?
Sí, però a mi m’agrada més parlar de ‘virtuts’. Comprenc però que és una paraula molt en desús i per això ara hem començat a parlar de ‘valors’. De fet, el pensament filosòfic sobre la moral, és a dir, l’ètica, mai parla de ‘valors’ sinó de ‘virtuts’, perquè els primers que parlen de ‘valors’ són els economistes i d’aquest camp prové el mot. Les virtuts, segons els grecs, inventors de la paraula, tenen a veure amb la personalitat moral de la persona i, per tant, estan molt relacionades amb l’educació.
La paraula ‘virtut’, però, ha agafat ara una connotació religiosa…
Adquireix aquesta connotació en el moment que el cristianisme s’apropia del pensament grec, especialment l’aristotèlic, i cristianitza les virtuts. Aleshores l’Església subordina les virtuts a una doctrina cristiana, però són les mateixes. La idea de ‘virtut’ com a qualitat que la persona adquireix per arribar a ser excel·lent és bàsica per entendre l’ètica en una societat com la nostra, en la qual el valor fonamental és la llibertat. Per exemple, si la llibertat no va acompanyada d’unes virtuts, la democràcia i l’Estat de Dret no funcionen i les persones no estan disposades a fer que les institucions funcionin.
Podem parlar de virtuts universals?
El més universal avui és el valor de la Justícia, entesa com a Equitat, l’intent de reduir i equilibrar les grans desigualtats que avui generen les discriminacions a les persones. Els valors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home són el mínim ètic que hem de compartir. De fet, si resumim parlaríem de tres grans valors: Llibertat, Igualtat i Justícia.
La recuperació d’aquestes virtuts passa necessàriament per l’educació?
Sí, però entesa aquesta en un sentit molt ampli. Podem parlar d’educació familiar, perquè la personalitat del nen es forma primerament a casa; d’educació escolar, ja que els centres poden aconseguir coses que els pares potser no i han de compensar les deficiències de la família… Però això, en el fons, són complements. En la nostra època sobretot falta un clima moral, allò que els grecs anomenaven ethos, una manera d’actuar que comporta un reconeixement de les persones, no perquè guanyen diners, són famoses o tenen èxit, sinó perquè són com han de ser. Un reconeixement que actualment no existeix.
Això encara és més dramàtic que una crisi en el sistema educatiu…
Sí, però és veritat que no existeix un clima moral. Sovint cito una vinyeta d’Andrés Rábago ‘El Roto’ en la qual un home diu: “Sempre diuen que són bones persones per desprestigiar-me”. Aquesta frase resumeix perfectament aquesta idea. Avui ser bona persona no significa res, en canvi té més mèrit tenir diners, èxit i fama.
Sembla, doncs, que no som gaire bon exemple per les futures generacions.
Encara que això sigui així, la manera de transmetre els valors sempre ha de ser a través de l’exemple i no de la doctrina. Hi ha coses que s’han d’explicar, perquè la teoria sola serveix de ben poc; no motiva les persones. No és suficient veure racionalment que hi ha uns comportaments millors que uns altres, si en el nostre interior no desitgem actuar bé. Dit d’una altra manera: si no hi ha un sentiment que acompanya la raó, els individus no es mouen per valors.
Vostè parla d’una societat moralment buida. És un terme comparable a la modernitat líquida de Zygmunt Baumann?
Sí, crec que aquesta és una expressió afortunada perquè expressa la idea d’una societat que té poques coses sòlides, però que acaben sent tan fonamentals que ningú les posa en qüestió. Ara bé, en teoria ningú les qüestiona, és a dir, ningú gosa negar que hi ha uns drets bàsics, però a la pràctica sí.
Vivim una època de reivindicacions, però darrera de cada crit hi ha una reflexió?
Moltes vegades s’ha dit que la única cosa que pot fer l’ètica és criticar, perquè els filòsofs podem teoritzar com hauríem de ser, però no podem dissenyar una societat ideal. Fer això seria molt perillós. Ara bé, sí que podem criticar tot allò que pensem que no és com hauria de ser. Darrera de la indignació i del soroll en contra del que està passant, estic segura que hi ha uns interessos, però també uns valors.
Això a nivell intel·lectual, però també a nivell de carrer?
Sí. La gent que surt al carrer per queixar-se perquè no té feina, perquè veu com perd proteccions estatals, perquè avui els més vulnerables són aquells que menys culpa tenen d’aquesta crisi… Si una persona protesta davant la injustícia, vol dir que té clars els paràmetres de la justícia. (…)
