Verónica Gago (Chivilcoy, Argentina, 1976) és una dona amb energia i força que aclapara tothom amb qui parla per la potència dels seus arguments. És professora de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires i la Universitat Nacional de San Martín (Argentina). Membre destacada del moviment “Ni una menos”, ha centrat els seus esforços sobretot en la lluita feminista. Escriptora de llibres com La potencia feminista. O el deseo de cambiarlo todo (Traficantes de Sueños, 2019) o Una lectura feminista de la deuda (Tinta Limón, 2021). És una de les veus més importants del moviment feminista arreu del món.
Què és la dissidència?
La dissidència està molt vinculada a l’antagonisme. És el que planteja una relació antagònica amb el que existeix. Significa estar en contra del que s’ha establert. El món en què vivim es basa en un neoliberalisme que no para de mutar i intentar capturar les lluites i les dissidències. Aquesta configuració vampiritza les dissidències i les converteix en un objecte de consum, en un nínxol discursiu. Per exemple, a l’Argentina, la crisi del 2001 va ser un moment molt important pel que fa a la mobilització social i un dels lemes principals que se sentia als carrers era “Que se vayan todos!”, un crit en contra d’un sistema de representació obsolet i corrupte. Aquesta consigna ara se l’ha apropiat Javier Milei, president argentí que es defineix com a anarcollibertari i que va entonar el càntic en la presa de possessió, en què es va erigir en el líder de la crisi de la representació política. És aquí que la dissidència ha de reformular aquests antagonismes, ja que intenten ser capturats per la mirada hegemònica.
Per tant, avui en dia les dretes es presenten com a dissidents?
Crec que sí; s’estan disputant la idea de transgressió. Per exemple, Milei fa servir eslògans com “Yo no tengo límites ni tengo miedo”, que fàcilment es podrien atribuir a moviments d’avantguarda, de radicalitat. Les dretes es volen posicionar com a minoria, per defensar que el feminisme o l’antiracisme s’han convertit en el sentit comú de la majoria, en l’statu quo. Transmeten que s’ha de confrontar el que és políticament correcte, ja que és imposat. Camuflen en el rebuig del que és majoritari, allò que desestabilitza les relacions més tradicionals, més anquilosades. La dreta trafica amb el llenguatge de la dissidència, prova de replicar mobilitzacions o generar símbols comuns com han fet les esquerres durant anys. Estem davant d’una dreta que és mobilitzadora, que intenta ocupar el carrer i que d’ella mateixa diu que no és oligàrquica. Hi ha una mena de còpia pel que fa a les dinàmiques socials, però defensen el més reaccionari possible.
La dissidència ha de ser espontània o ha de tenir un discurs articulat?
Penso que podem desarmar l’oposició entre espontaneïtat i articulació. Rosa Luxemburg reivindicava l’espontaneïtat i a la vegada opinava que “l’única manera en què pot existir l’espontaneïtat és perquè hi ha un acumulat de lluites o de formes organitzatives que generen un canvi en la percepció del que és injust”. Per tant, l’existència d’un espai col·lectiu i de subjectivació política en què es generi aquest discurs i es debati és necessari. El discurs sempre naixerà de la necessitat d’unes lluites que també són orfes d’aquesta articulació.
Com passem dels mots a la transformació?
Actualment, les ultradretes neoliberals no volen negociar res perquè no veuen les mobilitzacions socials com una amenaça, ja que extreuen la seva legitimitat política dels grups que concentren més poder. Per tant, quan un poder governa tan clarament sobre la legitimitat d’aquests grups de capital concentrat, la idea de joc democràtic, de tensió, de vincle amb els carrers o les organitzacions populars, es redueix gairebé a zero. Aquest és el gran punt d’interrogació de la vida democràtica que tenim avui en dia en llocs com Argentina, on aquesta vida democràtica tenia uns marges de disputa, mobilització, negociació, lluita, conquesta, que ara s’han perdut. Abans, quan hi havia mobilitzacions, s’obria un diàleg amb el govern, actualment és més complicat. A les ultradretes, l’organització i la lluita que es genera dins del marc democràtic no els interessa i volen transmetre que la mobilització no tindrà cap efecte. Encara que això no és completament així i sempre hi ha accions que debiliten l’estat, tot i que sigui més complicat. L’escenari que volen crear és el del buidatge radical de la democràcia i les seves formes organitzatives.
Així, com poden actuar les dissidències?
Dins del camp de les dissidències ens proposem una pregunta central: Què significa construir radicalitat política en aquest escenari? Hem de buscar alternatives.
Per tant, la dissidència és útil?
És fonamental per poder respirar en models governamentals que et treuen l’oxigen. Els espais de la dissidència són intergeneracionals i d’aprenentatge, actual i històric, pel que fa a experiències anteriors en aquest àmbit. Són els espais on cultivar la imaginació política. Estem en un moment molt important en aquest aspecte i ha de passar alguna cosa que encara no sabem quina és, però que s’ha d’imaginar d’alguna manera. Generar aquests punts comunals és essencial per organitzar-nos i evolucionar cap endavant.
Amb les xarxes socials sovint no hi ha una organització física. Com s’ha d’establir la dissidència en aquests espais virtuals?
Estic convençuda que la dissidència ha d’intervenir en els espais virtuals, però tinc dubtes de fins a quin punt és factible. En primer lloc, perquè hi ha aplicacions com X en què el mateix propietari de la plataforma, en aquest cas Elon Musk, constantment fa propaganda de la seva idea política i introdueix diàriament continguts neoliberals a tots els usuaris en pestanyes com la de “Per a tu”. De fet, fins i tot exposa obertament al seu perfil les seves opinions polítiques, sigui sobre les eleccions dels EUA o sobre altres idees lligades a diversos sectors de la dreta, com la preocupació per les taxes baixes de natalitat i la consegüent culpabilització de les polítiques feministes i d’avortament. Un contingut que veuen molts usuaris perquè inevitablement és recomanat per la plataforma. En segon lloc, quan volem visibilitzar situacions com les del genocidi a Gaza, ens trobem amb la paradoxa que, per fer-ho, hem de fer “m’agrada” a imatges que són l’horror, en un exercici de dissociació absoluta. El virtual és un espai molt complicat, però hi hem de tenir presència de manera innegociable.
Llavors, la dificultat actual rau en el control que té una idea política en un algoritme on no tenim la mateixa penetració que al carrer?
Exacte. Dins d’aquests algoritmes, qui manen són els propietaris i tots estem absorbint els continguts que voluntàriament ens proporcionen. Ells fan un bombardeig cognitiu a partir de reduir-ho tot a simple contingut. El que es comunica deixa de tenir importància, i el format en què es presenta guanya pes. Veiem tantes coses del món que sembla que la nostra impotència és infinita. El carrer és on ens abstraiem d’aquest bombardeig, ja que ens obliga a establir una altra mena de comunicació. Per exemple, les assemblees són espais complicats que s’han de treballar molt, però hi ha alguna cosa d’aquest exercici cos a cos, del carrer, de trobar-te, que és inevitable com a via de fugida, que té una afectació anímica i intel·lectual enorme. Aquests algoritmes són grans màquines d’insensibilització col·lectiva a partir de la hiperinformació de la qual fugim quan no estem connectats.
En aquesta situació, n’hi ha prou amb organitzar-se de manera regional? O la dissidència ha d’apostar per un futur transnacional com el de “Los feminismos” a l’Amèrica Llatina?
Aquest consum constant d’imatges del món produeix una falsa sensació de proximitat. Això genera la fantasia que et pots estalviar tota la feina política que significa produir lligams. Una tasca en què, en els moments més virtuosos de la lluita feminista dels últims anys, el que hi ha hagut és un enorme treball col·lectiu de vincle, de traducció política per produir aquesta proximitat. Crec que el tipus d’internacionalisme que es va practicar des dels feminismes mantenia un caràcter molt arrelat, molt situat. És a dir, no va ser mai una mena de fuga a l’abstracció a partir de generar unes reivindicacions que ens representessin a totes, sinó que va ser una mena de treball artesanal de teixir vincles, d’establir converses, d’assumir la dificultat de la traducció, etc. És això el que li va donar força internacionalista.
Un model que defuig completament d’aquesta falsa proximitat de les xarxes i que busca el vincle…
Estar connectat globalment sense que hi hagi aquesta feina al darrere crea una distància abismal. Fins i tot, obre la porta a deslligar-te i insensibilitzar-te amb el que passa al món. D’altra banda, penso que actualment hi ha una disputa sobre aquesta dimensió internacionalista, que està molt accelerada pels mitjans digitals de comunicació i per l’experiència de la pandèmia mundial de la covid, que encara s’ha de madurar. Ara bé, les dissidències no ens podem estalviar la tasca política de produir aquesta proximitat com a matèria concreta de l’internacionalisme.
Gran part del seu discurs també tracta sobre el deute. Una vegada va comentar que “el deute organitza la nostra obediència”. Com afecta aquest fet a la dissidència?
Al llibre que vam fer juntament amb la Lucy Caballero, Una lectura feminista de la deuda (Tinta Limón, 2020), en conversa i discussió amb el que ha explicat l’italià Mauricio Lazzarato sobre la fàbrica de l’home endeutat, un dels contrapunts que fèiem amb ell era pensar el deute com un dispositiu que captura i explota diferència i dissidència. Hi ha una dimensió moral en el deute que juga de maneres diferents en funció de qui s’endeuta. El deute treu profit d’aquestes diferències i les vides dissidents per constituir un dispositiu moral, que aprofita aquestes diferències per cobrar taxes d’interès més altes. És a dir, penalitza les vides dissidents amb taxes més altes perquè se suposa que hi ha més risc a donar diners a aquestes seccions de la població catalogades com a perilloses. El deute seria la maquinària del capitalisme contemporani que sap aprofitar i bregar amb les dissidències proposant un mètode de captura, com parlàvem a l’inici, i posar-les a treballar a favor seu. És un mecanisme que s’infiltra a la vida quotidiana, financeritza els modes de supervivència i té aquest suplement moral de quines vides va explotant.
Per tant, no tothom paga el mateix preu per ser dissident?
La dissidència té un preu, però no el mateix per a tothom. A l’Argentina, per exemple, qui paga més per ser dissident són les persones transvestides i transsexuals, sens dubte. De fet, sempre ha estat així per la radicalitat política de les seves lluites. Per això em sembla patètic que hi hagi col·lectius de dones que es proclamen feministes i que alhora es consideren antitrans. És un signe d’època molt preocupant que col·lectius que emprenen certa dissidència acabin coincidint amb la dreta i la ultradreta.
Hi ha dissidència dins de la mateixa esquerra?
Clarament. Hi ha una esquerra que continua sent masclista. Hi ha una esquerra o sectors progressistes que acusen els feminismes d’haver-se radicalitzat massa i els assenyalen com els culpables de l’ascens de la ultradreta. Per tant, hi continua havent una tradició d’esquerres que situa en posicions marginals conflictes com el racisme, el feminisme o la identitat de gènere, fet que em sembla un problema important. Es continua proposant una idea de classe que està completament immunitzada del que realment avui en dia és una dimensió de classe en què les qüestions de gènere i raça són fonamentals per entendre qui són els i les treballadores, com els afecta de manera diferent la precarietat… És una dimensió que està en disputa i confio molt en els joves i les pròximes generacions per desplaçar aquests límits de pensar. La dissidència en l’esquerra és defugir dels marcs ideològics establerts pels homes blancs que dirigien la lluita molts anys enrere i que no van plantejar mai un horitzó de necessitats i desigualtats més enllà de les seves.
La dissidència és un dret?
La dissidència genera espais que en principi estan fora de l’àmbit del dret, perquè precisament apareix on no hi ha dret i, a mesura que la dissidència crea jurisprudència amb les seves formes de fer, reclamar, viure, estimar, es poden crear drets. Una cosa és clara: no hi ha drets sense lluita que els produeixi. I no hi ha cap dret que esgoti les lluites.
Sobre quins valors s’ha de sostenir la cultura de la dissidència?
Entenc que sobre una ètica que és experimental, que va buscant com generar vides dignes, dignes de ser viscudes, sostingudes i expandides. La dissidència també és una actitud d’investigació i escolta, perquè no sabem pas com seran les pròximes dissidències.
