L’exdirector del programa quarts de nou (Canal 33) explica com aquesta tradició catalana està triumfant a l’exterior. De fet, xilens i xinesos ja han creat les seves pròpies colles.
F orça, equilibri, valor i seny”. Aquesta frase, més lema que definició, s’ha fet servir tradicionalment per resumir què són els castells. És l’última estrofa de la tornada de los xiquets de Valls obra que Josep Anselm Clavé va compondre el 30 d’agost de 1863, després d’ una actuació dels Xiquets de Valls a Vilafranca el dia de Sant Fèlix. El valor claverià es referia a l’accepció gairebé física de la paraula: coratge, gosadia, no tenir por… Però hi ha un altre concepte de valor, potser més espiritual, que és la qualitat de les persones i de les coses perque siguin preuades, considerades, valgudes. Aquest és el valor que ara més ens preocupa, ja sigui per reivindicar-lo o per lamentar-ne l’absència.
El 16 de novembre del 2010, la UNESCO atorgava als castells la condició de Patrimoni Immaterial de la Humanitat destacant-ne que “són percebuts pels catalans com a part integrant de la seva identitat cultural” i en destacava els valors simbòlics, però també els de cohesió social, solidaritat, foment del diàleg cultural, creativitat humana, integració, etc.
Els fenòmens sorgits de la tradició tenen poca filosofia definitòria, però quan viuen un esclat d’extensió i acceptació sorgeix, amb no poca polèmica, la necessitat d’explicar-los. Els castells són l’element de la cultura popular catalana que ha viscut la transformació més radical, més àmplia i més positiva de les darreres dècades i això ha creat la necessitat de millorar la seva coordinació, la seva organització i també la seva definició que per àmplia o per diversano és necessari reduir a una frase lírica, com la de Clavè de fa 150 anys.
Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles l’any 2010, va afirmar que el reconeixement de la UNESCO era “la culminació de la progressió que els castells han seguit”. I l’aleshores conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras afegia que “són una bona síntesi de valors associats a l’esforç, la cooperació entre persones diverses i la confiança en els altres; tenen una intensitat i una espectacularitat que els fan universalment impactants i carregats d’emoció; ara a més de ser patrimoni dels catalans també són patrimoni de tota la Humanitat”.
És un element recent en una història de més de 200 anys. Però el salt al món dels pot transformar encara més la seva realitat. La declaració de la UNESCO no és un fet aïllat. La realitat de les colles castelleres sorgides a Xile i a la Xina són la prova més contundent que l’exportació castellera al món tot just comença. El precedent d’efímeres colles en casals catalans a l’estranger protagonitzades per catalans de fora (a l’Argentina, Mèxic, Califòrnia, el Quebec o el Brasil), els paral•lelismes dels castells i altres construccions humanes tradicionals (a Itàlia, el Marroc o la Índia) o les actuacions de colles catalanes a països propers o llunyans (la més espectacular, el mes de juny passat a Nova York) són arguments que se sumen, amb matisos diferents, a la internacionalització dels castells i a l’extensió dels seus valors tant en la seva besant social, com també en el valor simbòlic i identificador del conjunt de Catalunya.
Però les colles dels xilens i xinesos ensón la clau de volta. No només han volgut copiar una activitat espectacular, festiva o divertida, sinó què uns i altres i de manera ben diferent i amb cultures ben contraposades, han volgut fer-se seus els valors que comporta l’activitat de fer castells. A Xile, els castells s’han adoptat com una activitat que exalta la cooperació, l’esforç i la convivència especialment en els infants i joves de barris marginals de Santiago, com Lo Prado; també s’han fet servir com a argument de teràpia i couching per objectius de lideratge, emprenedoria o treball en equip. A la Xina, els castells s’han importat com una activitat de lleure, amistat i unió dels treballadors d’una colònia tèxtil, l’ Antex de Hangzhou.
En un i en l’altre cas, dues colles catalanes apadrinen l’experiència i per tant en garanteixen la seva matriu estrictament catalana. I són precisament les colles més potents del panorama català, els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. N’han impulsat el naixement i continuen acompanyant la seva evolució. Les dues no són efímeres: la història castellera xilena va començar fa vuit anys i la dels castellers xinesos en fa dos i mig, uns i altres ja han arribat als set pisos, nivell que a Catalunya consolida una colla.
Jou Cabré, president dels Castellers de Vilafranca, comentava en un reportatge de la televisió: “Nosaltres fa tants anys que fem castells que ja no ens adonàvem d’alguns dels valors i símbols que els castells comporten; els xilens (també podrien ser els xinesos) en descobrir -los ens els han fet veure amb tota claredat”.
