La directora general de l’Organització Nacional de Transplantaments va informar la premsa fa unes setmanes que estaven esperant la sol·licitud formal d’un equip mèdic de Barcelona per la valoració del que seria el primer transplantament d’úter del país. Des de la prudència va puntualitzar que encara havia d’arribar la petició, ser acceptada per un comitè d’ètica i gestionada per la comissió del Sistema Nacional de Salut. A més, que es tractava d’un procés de decisió únic i totalment excepcional. Ho va explicar de manera pública per tal que dones que no poden tenir fills no es creïn falses expectatives en relació a una possible generalització d’aquest tipus de pràctica.
La base dels transplantaments al sistema públic espanyol és la universalitat. Néixer sense úter o tenir-lo danyat per la causa que sigui no és una qüestió de perill vital i, per tant, ja d’inici no hi ha criteris per proposar un protocol que contempli aquest tipus d’intervenció. Però la notícia obre el debat i posa sobre la taula els conflictes ètics que l’acompanyen. El primer i més clar, el desig de ser mare ha de tenir la mateixa consideració que el risc de perdre la vida? I posteriorment, si es pot fer, encara que sigui a la sanitat privada, s’hauria de permetre?
Si no hi ha úter per donació d’òrgans post mortem, un transplantament d’aquest tipus demana que la donant passi per una operació important. Cal que la receptora es mediqui –sense estar malalta–, abans de la intervenció quirúrgica però també posteriorment, i de manera continuada, amb un tractament immunodepressor per tal que el seu cos no rebutgi el nou òrgan. Tot això sense oblidar que si hi ha un rebuig s’haurà de tornar a intervenir i malgrat el procediment tingui èxit un cop neixi el bebè, l’úter també s’ha de tornar a extirpar. Els professionals ho descriuen com una cadena de riscos per a la mare, però les veus a favor parlen d’autonomia i de dret a decidir sobre el propi cos com ja es fa amb les intervencions quirúrgiques estètiques.
També hi ha un altre subjecte més a considerar en el debat. Malgrat els experts creuen que seria molt difícil portar a terme un embaràs en un úter trasplantat teoritzen sobre la possibilitat que un dia sigui possible. Tenint en compte l’alta medicalització de la mare, però, es plantegen les implicacions en el correcte desenvolupament del fetus i com això pot afectar a la seva salut. Per aquesta raó alguns experts, entre ells la pròpia directora de l’Organització, afirmen que el benefici que poden tenir aquests trasplantaments és totalment desproporcionat en relació al cost, sigui emocional, de riscos mèdics o de recursos. Per tant, tenint opcions com l’acolliment o l’adopció per ser mare, és ètic posar en marxa aquesta despesa econòmica?
Finalment, la pròpia deliberació porta a una pregunta més. Què passa amb els homes? Els metges expliquen que des del punt de vista anatòmic i amb un tractament hormonal es podria arribar, en algun moment futur, a que ells també tinguin la possibilitat d’un embaràs. Seria un dret a conquerir i per tant un punt a tenir en compte en la reflexió sobre la posada en marxa d’aquest tipus de trasplantaments?
Què en penseu? És un debat que cal posar en marxa per tal que no se’ns avanci la ciència o encara parlem de ciència-ficció? Les despeses pel sistema, si valorem el benefici possible, són assumibles?
