Es poden exposar cranis de negres als museus?

Són molts els conflictes ètics que es deriven de l’experimentació mèdica amb humans que ha tingut lloc en diversos moments de la nostra història. La bioètica té part de les seves arrels en l’estudi dels abusos comesos en aquestes pràctiques. No només la medicina té episodis d’aquest tipus; també altres ciències com l’antropologia i la biologia han fet servir les persones amb l’objectiu de generar coneixement més enllà del respecte a la dignitat i als drets humans. Cal contextualitzar el perquè es van portar a terme fets que avui dia ens semblen reprovables. Però, també es fa necessària una reflexió sobre com reparar el dany produït.

Això és el que estan intentant fer al Penn Museum, el museu d’antropologia i arqueologia de la Universitat de Pennsilvània, als Estats Units. Les investigacions d’un doctorand el van portar a descobrir diversos cranis sense identificar encara amb etiquetes manuscrites tan significatives com “negre”, “idiota” o “llunàtic”. Arran de la seva significativa troballa, es va posar el focus en aquesta i altres col·leccions del museu on s’aplegaven restes humanes, com els 55 cranis desenterrats d’una plantació cubana. L’existència d’aquest lot macabre es deu al treball del metge Samuel George Morton, qui, al segle XIX, va decidir reunir 1.300 cranis pels seus estudis antropològics. Amb estudis comparatius va voler demostrar la supremacia de l’home blanc enfront del que ell considerava “subespècies” (les persones negres). Una teoria totalment refutada i considerada racista actualment. 

Aquest fet ens podria recordar al que va succeir amb el cos dissecat del boiximà al museu de Banyoles o als diferents museus funeraris o mortuoris on s’exhibeixen a les visites arribades d’arreu del món els cranis de tantes i tantes persones que inicialment estaven als cementiris. 

És a partir dels moviments socials dels darrers temps que se’ns demana prendre consciència dels abusos comesos envers comunitats i minories específiques, com el Black Lives Matter. El museu Penn, concretament, s’ha plantejat fer un enterrament dels cranis a la mateixa Pennsilvània o a través d’una repatriació als possibles i diferents llocs d’origen.

Les decisions del museu estan sent motiu de controvèrsia i debat. Per què triguen tant a prendre una decisió? Per què no ho han fet fins que han estat pressionats? Per què els museus s’han de desprendre dels cranis de les persones negres, però no hi ha la mateixa demanda amb els cranis de les persones blanques, com els de les catacumbes de París, per exemple, que segueixen sent exhibits?

I les respostes deixen clara la dificultat del procés: on s’haurien d’enterrar els cranis si no se sap quin és el seu origen? El més ètic és mantenir-los com a col·lecció per recordar-nos d’allò que no hauríem de fer, o enterrar-los en un cementeri? Si els cranis s’haguessin fet servir per investigacions que haguessin tingut un resultat positiu per la societat, canviaria la nostra visió del que s’hauria de fer?

Es podria entendre que les restes han de ser tractades amb dignitat independentment del seu origen i, fins i tot, realitzar alguna cerimònia de respecte sense importar el lloc on s’enterrin o incinerin. Però, també es podrien destruir, ja que el material no té utilitat. En tot cas, caldria recordar sobre com es va arribar a crear una col·lecció d’aquest tipus, contextualitzant les troballes del metge investigador en una època concreta i posant les bases per tal que les restes siguin tractades amb la dignitat que no van tenir en el passat. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.