Abans d’entrar a valorar l’eficàcia del càstig, els possibles usos i qüestions sobre la seva aplicabilitat i acceptació, cal explicar què s’entén per càstig. Es tendeix a pensar que el càstig és l’aplicació d’alguna estimulació aversiva de manera general, i això no és del tot cert. El càstig fa referència a un procediment pel qual cal que hi hagi una relació contingent (és a dir, de dependència) entre l’emissió d’una conducta i l’ocurrència de la conseqüència aversiva, de manera que l’ocurrència d’esdeveniments aversius sense relació contingent amb la conducta (tot i que la puguin reduir) no és càstig.
El càstig tampoc no cal que involucri l’aplicació d’estimulació aversiva per se. Hi ha moltes altres conseqüències que poden funcionar com a càstig i que no són en si esdeveniments aversius, i esdeveniments aversius que en realitat no castiguen la conducta. La millor manera de definir el càstig, per tant, és de manera funcional, referint-nos a qualsevol intervenció que disminueixi la conducta que es vol reduir, i és necessari que el càstig s’apliqui de manera conseqüent amb l’emissió d’aquesta.
Una qüestió també important és que el càstig s’aplica sobre conductes específiques i no pas sobre individus. Es tendeix a dir que tal persona ha estat castigada, però en realitat allò que es castiga són conductes específiques, que són les que es pretenen reduir, i només aquestes. A més, el càstig pot tenir efectes indesitjats sobre les persones, la qual cosa en qüestiona l’ús.
I això ens porta a preguntar-nos sobre l’eficàcia del càstig. Entès com l’aplicació d’una conseqüència aversiva després de l’emissió d’una conducta, és molt eficaç. D’això no hi ha dubte, però hi ha dues regles importants: el càstig s’ha d’aplicar de manera contingent i de la manera més immediata possible, i ha de ser intens (gran). No complir les dues característiques fa que els efectes del càstig siguin indesitjats. És molt difícil aplicar càstigs intensos (i menys avui dia) i gairebé més difícil que tinguin relació exclusiva amb la conducta afectada.
L’efecte de la intensitat del càstig s’ha estudiat al laboratori i la conclusió ha estat que hi ha més supressió de la conducta criteri com més intensitat del càstig, però la manera d’aplicar-ho és important. Si es comença amb càstigs lleus i se’n va augmentant la intensitat, es tolerarà millor el càstig i serà menys eficaç. De forma contrària, si es comença amb càstigs molt intensos, l’efecte pot ser devastador en la conducta en general i no només en els comportaments que volem que es vegin afectats, per la qual cosa l’efecte també deixa de ser idoni, perquè pot suprimir la conducta de manera molt generalitzada.
La relació conducta-conseqüència
Aquesta també és una qüestió llargament estudiada. Se sap que, si s’aplica un càstig contingent a una conducta (és a dir, just després de la seva emissió), es redueix específicament aquesta conducta més que si s’aplica de manera no contingent (un temps després). En aquest cas, la conducta es redueix, però no tant ni tan específicament com amb el càstig contingent. L’aplicació no contingent d’estimulació aversiva té efectes generals en la conducta, i no específics, com ara el desenvolupament d’un fenomen molt conegut anomenat “indefensió apresa”, pel qual es perd interès per les coses perquè no té relació de controlabilitat, que sí que existeix en el procediment de càstig contingent. En el cas del càstig, es deixa de rebre la conseqüència aversiva si es deixa de fer la conducta, per la qual cosa la controlabilitat sobre les conseqüències continua.
A més de molts efectes indesitjables de l’aplicació de l’estimulació aversiva –com ara l’augment de la irritabilitat i l’agressivitat, la supressió generalitzada de la conducta, el desenvolupament de trastorns gàstrics…–, hi ha altres efectes del càstig que poden portar a conductes paradoxals i fins i tot perilloses. El cas més significatiu és que per obtenir recompenses desitjades calgui rebre primer el càstig, cosa que seria un model de conducta masoquista, sovint visible en relacions de parella o laborals.
Ateses les limitacions de l’ús del càstig (anomenat “positiu”) com a procediment de reducció de la conducta, i atès que sovint és necessari reduir conductes inadequades o desadaptatives, hi ha altres tècniques que afortunadament permeten aconseguir aquest objectiu. Una opció molt interessant és fomentar conductes alternatives que siguin incompatibles amb la conducta que es vol reduir.
Quant a procediments de càstig, hi ha una altra manera de reduir la conducta que té menys conseqüències indesitjables que les esmentades per al càstig positiu, i es tracta d’aplicar contingentment a l’emissió de la conducta la retirada d’una estimulació apetitiva. Aquesta forma de càstig es pot anomenar, per tant, “càstig negatiu”, i seria una forma més “ètica”, i jo diria que eficaç, de reduir la conducta. Per exemple, al laboratori, en lloc d’administrar una descàrrega elèctrica després de l’emissió d’una conducta (càstig positiu), es pot retirar l’accés a un menjar desitjable després de la conducta (càstig negatiu), i tots dos procediments són eficaços per reduir la conducta. A un nen pot ser més eficaç retirar-li l’accés a una activitat desitjable a conseqüència de la conducta que es vol reduir, que no pas aplicar-hi una estimulació aversiva.
És cert que la retirada d’estimulació apetitiva també pot produir reaccions d’irritabilitat en els individus que la reben, però, en general, les conseqüències són menys greus que després de l’aplicació d’estimulació aversiva. A més, l’estimulació aversiva queda molt fortament lligada als estímuls que l’acompanyen, per la qual cosa la reducció de la conducta tendeix a limitar-se quan aquests estímuls hi són presents.
El càstig és educatiu?
El més recomanable és fomentar l’ocurrència de conductes, però no hi ha dubte que de vegades el càstig és necessari, fins i tot, en ocasions extremes, el càstig positiu. Els procediments de càstig que involucren la retirada d’estimulació apetitiva, combinats amb el reforçament de conductes alternatives, és un bon mètode educatiu si s’aplica bé. Un exemple que pot il·lustrar aquesta combinació és la implantació del carnet de conduir per punts. Es parteix d’un nombre de punts i cal tenir-ne un mínim per poder conduir. Les infraccions greus van acompanyades d’una multa (càstig positiu), la retirada de punts (càstig negatiu) i la possibilitat de recuperar-los són conducta desitjable (reforçament positiu). Aquesta combinació sembla més eficaç que la de la mera aplicació de càstig positiu. El mateix es podria entendre del nostre sistema penitenciari, on avui el càstig és més la privació de llibertat (retirada d’estimulació apetitiva) que l’aplicació d’estimulació aversiva (càstig tradicionalment entès). La bona conducta comporta reducció de pena (una mena de reforçament positiu), a més d’intentar fomentar la realització de conductes alternatives que va generar el càstig.
Els procediments de càstig són eficaços mentre es mantinguin les contingències, i és important que aquestes contingències romanguin, però s’espera que aprendre-les porti a no rebre cap càstig en el futur (o reduir-lo significativament) perquè s’ha deixat de fer la conducta castigada. Igualment, l’aplicació de reforçament hauria de fomentar l’ocurrència de conductes desitjables, i la contingència s’hauria de mantenir perquè la seva eficàcia prolongada en el temps sigui més gran que la del càstig.
En conclusió, el càstig és un procediment eficaç per reduir la conducta. Tot i això, l’aplicació d’estímuls aversius contingents a la conducta ha generat alguns dubtes ètics i molts n’han qüestionat l’eficàcia neta. L’ús de procediments alternatius de càstig negatiu, que reforcen eficaçment la conducta alternativa, proporciona tècniques capaces de reduir la conducta no desitjada sense les implicacions que podria tenir l’ús d’estimulació aversiva, cosa que proporciona així una bona alternativa per a pares, professors i altres aplicacions de tècniques conductuals.
Ricardo Pellón Suárez de Puga és catedràtic de Psicologia Bàsica i director del Grup d’Investigació en Anàlisi Experimental de la Conducta de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED)
