La societat mostra senyals d’esgotament davant la llarga travessa que fa un any vam iniciar col·lectivament per la pandèmia. A hores d’ara ningú sap l’abast definitiu dels seus efectes ni tampoc de les seves conseqüències finals. El discurs es modula segons convé i la saturació informativa acumulada fa que les xifres de víctimes o el nombre global d’infectats ja no suposi l’impacte emocional com aquells primers mesos on els morts i els ingressats a les UCI trasbalsaven la nostra quotidianitat. És un dels efectes de la societat sobreexcitada i poc modelada cap a la midada atenta. Es distribueixen massivament les vacunes i aquest és l’antídot que ha de posar fre al virus, però a llarg termini hi ha encara massa zones obagues afectades directament per les conseqüències d’aquest decalatge planetari.
A mitjà termini les vacunes serviran per contenir el progrés de la pandèmia, però no per erradicar el virus. Haurem d’aprendre a viure amb el risc de nous rebrots, de mutacions que superin les barreres dels antídots, de noves amenaces víriques que en manifestar-se activin totes les alarmes preventives per evitar allò que tothom va intuir, però que ningú no va poder aturar. Estem esgotats, però encara queden moltes hores de vol en el viatge col·lectiu per la primera gran pandèmia de l’era global.
El primer any de pandèmia ha esborrat fragments de quotidianitat necessaris per a viure. Des de petits detalls quotidians, que conformen el relat particular de cadascun de nosaltres i del nostre entorn més proper, fins aquells actes col·lectius que esdevenien accions simbòliques que serveixen per donar sentit i cohesió a les comunitats. Alguns d’aquests rituals han estat adaptats amb major o menor fortuna a les circumstàncies de cada moment pandèmic. Els rituals íntims s’ha pogut salvar fent de més i de menys amb les limitacions dictades per l’autoritat corresponent, sempre que algú no truqués a la porta de matinada per preguntar-nos quants individus compartien sorollosament un mateix espai. Els rituals col·lectius en canvi, s’han esborrat del calendari deixant una enorme incertesa sobre el seu futur i sobre el sentit que en les comunitats generaven.
Vivim en l’era de la informació, del soroll, de la immediatesa, de la vida líquida que va descriure Bauman ja fa molt temps i que s’ha anat diluint encara més. Però en aquesta liquiditat sorollosa hi ha un element de consistència comunitària que ens servia per sentir-nos part d’una identitat més o menys definida i que donava un cert sentit al nostre viure quotidià: els rituals col·lectius.
La pandèmia els ha posat en pausa, moment de pas, de celebració, de trobada col·lectiva. I molt més enllà, la repetició del ritual, l’expectativa sobre la mateixa acció, projectava una mena de ritus de pas on l’abans i el després tenien un punt àlgid en el calendari per encarar el que havia de venir, la resta de l’any, fins a una nova repetició. Els rituals, vinculats a la religió, la cultura popular, les tradicions o els de caràcter més laic o comercial, viuen en un estat d’incertesa que en molts sentits genera una reflexió sobre les formes futures en la seva continuïtat.
I penso en la Patum i la plaça de Sant Pere a vessar per Corpus o en la minúscula plaça del Catllar quan rosats, verds i morats mesuren a finals d’agost les seves forces abans de les grans trobades castelleres de la temporada. O tants d’altres rituals que donen sentit a grups de dones i homes de totes les condicions i edats, que eleven a la categoria de patrimoni immaterial de la humanitat gestos de ritual que han voltat el món. Com si fos una irreverència o una falta de respecte per l’essència del ritual, ningú no vol dir en veu alta que enguany tampoc hi haurà festa gran.
La pandèmia ha deixat les places mediterrànies buides a l’espera que el temporal escampi. Serà el segon any sense aquests rituals de pas. Però la incertesa no està quan tornarà a sonar la gralla o el tabal. La incertesa està a saber com serà el ritual després de pandèmia. Les mascaretes, la distància social, la desconfiança vers l’altre com a invisible transmissor, han estat inserides per via urgència i aparatosament en les nostres vides quotidianes. Hi ha cansament i ganes d’alliberament, però hi ha coses que deixaran una empremta profunda en el nostre viure i que ens han modelat de manera imperceptible però profunda.
Costa imaginar una plaça plena a vessar, un concert «sold out» o un estadi de derbi planetari. Costa imaginar que la rutina preventiva imposada no deixi efectes col·laterals en la vida de la comunitat. Els rituals són accions simbòliques que en l’àmbit privat, però sobretot col·lectiu, generen la sensació de cohesió. Com escriu el filòsof sudcoreà Byung-Chul Han al llibre «La desaparició de los rituales» «els rituals configuren transicions essencials a la vida. Són formes de tancament. Sense ells ens llisquem d’una fase a un altre sense solució de continuïtat»
Els rituals donen sentit a la vida, allò que sempre és el mateix però que sempre és diferent, com el tabal que repetidament anuncia l’esclat ritual.
