Insistia fa uns dies Mario Vargas Llosa al diari El País -tan bon novel·lista, no es perdin La ciudad y los perros, com analista polític interessat- que la guerra de Putin contra Ucraïna vol ressuscitar l’”imperialisme soviètic” (sic). Més enllà del fet que en la història de Rússia l’imperi s’associa al període del tsar, i no pas al règim comunista, les arrels del conflicte actual cal buscar-les més aviat en un nacionalisme conservador que, ai las, és precisament el que professa Vargas Llosa, motiu pel qual es deu sentir particularment incòmode davant el panorama internacional que ens obre la barbàrie de la guerra. Per defensar la tesi que aquesta és una guerra defensiva, com apunto en el títol de l’article, i no pas expansionista, recorreré a dues fonts ben diferents. La primera, cultural. La segona, econòmica.
En el monumental estudi El baile de Natasha, l’historiador Orlando Figes analitza les dues grans corrents polítiques, culturals i econòmiques que han dominat la història de Rússia almenys des del segle XVIII, i que simbolitzen les dues grans ciutats de la Rússia europea: Sant Petersburg i Moscou. La primera, fundada per Pere el Gran, és el símbol de l’orientació europea d’aquell monarca, la vocació il·lustrada del qual va tenir continuació en Catalina la Gran, a la cort de la qual va ser convidat, per fer-se una idea de la grandesa del propòsit, el mateix Diderot. Moscou ha estat històricament l’altra cara de la moneda: la ciutat on es guardaven les essències -en el vestuari, en els costums, en l’ortodòxia religiosa…- d’una pretesa Rússia autèntica resguardada de les influències occidentals.
El moviment eslavòfil rebutjava la influència europea -que en aquella època, equivalia a francesa- i es mostra amb claredat en les grans novel·les del segle XIX: a Guerra i pau, on fragments sencers que retraten les converses dels salons són en francès, i fins i tot en Dostoievski, on el turmentat Raskolnikov de Crim i càstig -excelsament representat fins fa pocs dies al Teatre Lliure per l’actor Pol López- es debat entre un racionalisme d’arrel europea i una conversió i penitència d’origen cristià que, al final de l’obra, el du a una suposada redempció.
La reivindicació d’una Rússia autèntica, explica Figes, va conduir a una mitificació de la figura de l’home de camp. El camperol, defensaven eslavòfils i populistes, no estava contaminat per les influències de la ciutat, i conservava les essències que conduirien a un renaixement cultural i religiós rus. Vegin el que deia Stravinsky sobre una de les seves obres, Les noces, en què, segons les seves paraules, l’objectiu era retratar “la Rússia santa de la ortodòxia, una Rússia alliberada de les herbes paràsites: una burocràcia que venia d’Alemanya; una arrel de liberalisme anglès que estava molt de moda en l’aristocràcia; el cientificisme, els seus intel·lectuals i la seva fe estúpida en el progrés; és la Rússia d’abans de Pere el Gran i d’abans de l’europeisme, una Rússia camperola, però per sobre de tot, cristiana”. Davant d’aquesta tendència, es van erigir algunes forces individuals, com Thèkhov, que com a metge que era, a banda de gran escriptor, coneixia de sobres les fal·làcies de la mitificació del camperol analfabet i era un ferm partidari del progrés tècnic; i forces col·lectives, com la revolució marxista de 1917, que es va proposar modernitzar Rússia, industrialitzar-la, i que efectivament va derivar en un règim totalitari que, per molt que Vargas Llosa es confongui i ens vulgui confondre, poc té a veure amb el propòsit actual de Putin. El propòsit de Putin entronca amb els corrents eslavòfils i populistes, la darrera conseqüència del qual és aquest intent desesperat d’aïllar Rússia del món occidental.
I aquí és on intervé la segona font, l’econòmica, que ajuda a entendre en bona part el moviment defensiu, de Putin. En un article brillant, l’analista Jaume Puig apuntava: “En els darrers anys, Ucraïna no només havia pres un clar partit per l’occidentalització, sinó que a més li havia anat bé. Des del 2015 al 2020, el PIB per càpita a Ucraïna havia pujat un 70%. Durant el mateix període, a Rússia va pujar només un 6%. En altres paraules, Ucraïna, que no disposa del nivell econòmic dels russos, estava prosperant bé. On és el problema, si resulta que altres països de l’entorn que han mirat igualment cap a Occident també han prosperat? El problema rau en les relacions de parentiu entre russos i ucraïnesos. Es calcula que fins a un terç dels russos tenen familiars a Ucraïna.” L’article desmenteix la tesi absurda segons la qual Putin enyora els temps de la URSS, i posa el dit a la llaga: Putin ha encetat una guerra aïllacionista que li ha permès tancar mitjans de comunicació i tallar de soca-rel el procés d’obertura democràtica, cultural i econòmica que a Rússia xoca, una vegada i una altra, amb el programa polític d’eslavòfils i populistes. Per concloure amb una cita de la magnífica obra d’Orlando Figes: “Els russos estaven insegurs respecte el seu lloc a Europa (ho segueixen estant avui en dia), i aquesta ambivalència és una característica vital de la seva història i la seva identitat cultural”. De resoldre aquesta ambivalència en depèn el futur dels russos i, en bona mesura, del conjunt del continent.
