Vencedors de nosaltres mateixos

Després d’un esdeveniment dolorós és una reacció habitual preguntar-se per què ens ha succeït un infortuni així, encara que no sempre ens interroguem de la manera més terapèutica possible. De vegades ens lliurem a la ira, de vegades a la desesperació, fins que aconseguim asserenar-nos i reubicar-nos. Però això comporta temps i esforç. Es diu que la desgràcia ens fa madurar, però això no passa de manera automàtica; cal un cert treball sobre el patiment i si hi ha alguna cosa que caracteritza aquesta elaboració és que és dolorosa. Per aquest motiu, precisament, el dolor ens fa madurar. 

Pràcticament, no hi ha res que no s’hagi dit sobre l’onada de dany que ha causat la pandèmia de la covid-19. Ha estat un mur de dolor contra el qual encara ens colpegem. Però, com hem assenyalat, no sempre les interrogacions procedents del sentiment sense reflexió ens ajuden a elaborar el nostre patiment per poder sortir-ne. Quan ens preguntem “per què m’ha passat això?”, la majoria de vegades ens limitem a donar un valor exclamatiu a la frase. Aquesta necessitat de llançar una pregunta sense destinatari ni resposta és molt comprensible, perquè ens afecten aquelles desgràcies personals en les quals no podem identificar una causa o una culpa. Vivim, com ens ha recordat Catherine Malabou a la seva obra Ontología del accidente, en la possibilitat permanent de destrucció. Hi ha esdeveniments que no són immediatament inseribles en una narració positiva, sinó que apareixen, en la seva dolorosa negativitat, com a interrupcions radicals del nostre món quotidià: és aquesta mateixa condició d’esquerdes en la nostra existència allò que les pot dotar d’un valor constructiu, però només a posteriori. No hi ha res en ells de providencial, només un buit que cal omplir de vida. No es pot esperar allò inesperat, de la mateixa manera que no es pot avançar un valor edificant allò que només conté el signe de la destrucció. Però aquest és el motor del potencial creador del món i aquesta és la seva esperança: el moment abismal de no saber com i tanmateix seguir endavant.

Els nostres èxits

Una de les preguntes recurrents que aquesta pandèmia ha posat sobre la taula és si hem madurat com a societat. La resposta probablement és que no. Potser perquè ni tan sols tenim una idea encertada respecte en què consisteix madurar. Tendim a associar-ho amb la superació d’obstacles i és encertat, però madurar també implica un sentit o finalitat cap a allò que s’encaminaria un ésser o una situació. Implica una certa noció d’assoliment. Aquest és segurament el major escull que trobem per haver madurat com a societat. Els nostres èxits no són tals. Que la finalització d’aquesta pandèmia com una naturalització gradual de la presència del virus en formes menys catastròfiques es consideri el màxim que podem fer, sense tocar res més, és prova palmària que no hem madurat. Paradoxalment, no haurem assolit res si considerem que seguir tal com estàvem és el màxim que podem aconseguir. Es diu que vivíem bé sense saber-ho i encara que aquesta afirmació pugui contenir quelcom de veritat també amaga una trampa: no vivíem en un bon món. El que ha passat no ha passat de manera fortuïta ni casual sinó com a resultat d’una cadena d’excessos i indolències. Crèiem que podíem tenir tots els nostres capricis a la porta de casa pagant i sembla que acabem de descobrir el dolor quan fa dècades que contemplem –a través de pantalles– mort, malaltia i guerres a la resta del món, però no semblaven reals perquè passaven lluny i a gent que no coneixíem. Tornar a aquest estat no és cap èxit.

Tampoc ho serà passar pàgina massa ràpid, com sembla que està passant amb la variant òmicron, quan encara estem enmig d’una onada de contagis, en la qual molts entreveuen l’anhelada immunitat col·lectiva. Això, per descomptat, encara s’ha de veure. Resulta com a mínim incomprensible que es parli de la pandèmia en passat mentre encara està plenament activa i més si tenim en compte que cada moment triomfalista, quan algú s’afanya a dictaminar la fi de la pandèmia, s’esguerra per un nou gir d’esdeveniments. Hi haurà un final, en efecte, però serà gradual i haurem d’aprofitar precisament aquesta gradualitat per fer un replantejament de com hem arribat fins aquí i com n’haurem de sortir, o més aviat, qui haurem de ser en sortir-ne.

Igual que ara no hi ha una cautela necessària i un reconeixement raonable de la ignorància en la suposada fi de la pandèmia, el seu inici tampoc va venir marcat per la prudència. Encara que sigui comprensible el desig de saber inicial, motivat en bona part per l’angoixa de la incertesa, es va parlar massa i massa aviat sobre allò que estava succeint. Immediatament, els mitjans van començar a preguntar no només a científics i sanitaris sobre què succeïa, sinó també a pensadors que, per la pròpia naturalesa reflexiva de la seva feina, potser haurien d’haver esperat abans de pronunciar-se sobre què estava passant – encara que fos ni tan sols perquè el reconeixement de no saber forma part de la història mateixa de la nostra disciplina: admetre que no se sap és el principi de tota reflexió ordenada–. Pensar exigeix aturar-se, generar un parèntesi al curs mateix dels esdeveniments per poder obtenir un sentit de la situació que permeti orientar-se. El que va passar és conegut: abans de reflexionar ni tan sols les categories noves amb les quals conceptualitzar allò que ens passava o almenys posar a prova les ja existents, molts es van llançar des dels mitjans de comunicació a formular hipòtesis i interpretacions precipitades i potencialment desestabilitzadores. Els mitjans de comunicació van tenir un paper que encara falta sotmetre a un judici profund. La veritat és que van sobreinformar en lloc de reconèixer que no hi havia notícies a oferir perquè encara no se sabia res.

L’epidèmia informativa de les fast news i els clickbaits en una població confinada i dependent de les pantalles va ser una tendència tòxica que va afectar i afectarà la salut mental de moltes persones; especialment les ancianes, que en molts casos estan soles, i que a la sala de màquines dels mitjans de comunicació gairebé ningú va tenir la lucidesa de considerar que la seva única finestra al món els llançava contínuament el missatge que moririen. Molts d’aquests ancians han marxat amb la pandèmia, però els que queden ens han donat una lliçó de fermesa i de resistència. La pena és que moriran havent lliurat novament a una societat ingrata molt més del que han rebut. I això ens hauria d’avergonyir profundament.

La lliçó pendent sobre comunicació tant periodística com política és la següent: reconèixer que no se sap no vol dir transmetre un missatge inquietant. La desinformació, les contradiccions, el bombardeig informatiu són molt pitjors que la manca de notícies o la crida a la prudència fins que se sàpiga una mica més. El deure comunicatiu hauria de venir acompanyat de la consciència que, tant mitjans com governants, estan moralment i cívicament obligats a transmetre la seguretat i la sensació que hi ha algú al comandament del vaixell. En el cas dels polítics, l’escenificació de divisió partidista que continua fins ara ha impedit sense anar més lluny l’acció concertada de tots els grups polítics per dotar el país d’un marc normatiu adequat que generi seguretat jurídica. Per no parlar del lamentable espectacle que va suposar la difusió diària i viralitzada de sonores batusses parlamentàries, l’histrionisme narcisista de les quals només va afegir més soroll i crispació a un clima social que una ciutadania espantada contemplava com els seus representants semblaven pensar més en uns hipotètics costos electorals que en la gestió pràctica d’una situació d’emergència nacional. El veritable cost electoral hauria de consistir en una reprovació ciutadana general del pèssim exemple que, amb comptades excepcions, es va donar des de la classe política.

La cara positiva de la pandèmia

Fins aquí tot el que he dit constitueix la pars destruens o crítica destructiva d’aquesta reflexió personal. Ara aniré cap a la pars construens o crítica constructiva, perquè la pandèmia també ha tingut una cara positiva que hauríem de prendre com a bastida per a una reconstrucció que ja comença a apuntar-se, tot i que més en el pla econòmic que en l’ètic, per descomptat.

Tot i que és un lloc comú, és cert que les situacions límit treuen el pitjor, però també el millor de nosaltres. Durant la pandèmia, almenys en un país solidari com el nostre, es van veure florir diàriament formes inèdites de cooperació que creiem desaparegudes. No són flors d’un dia: formen part de la nostra plural però característica manera de ser, com qualsevol que hagi viscut a l’estranger ha pogut comprovar. Els nostres índexs de vacunació per convicció, la paciència i col·laboració mútues de la població, l’abnegació dels sanitaris –tan maltractats encara per les polítiques públiques–, són trets que s’han manifestat, com una llum parpellejant però ferma, en un moment en què molts els donaven per perduts. No ens precipitem per tornar a aquesta mal anomenada “normalitat” de presses, egocentrisme, banalitat. Potser no hem descobert res de nou sinó que, per un moment, hem recordat com som. Hem de donar una continuïtat i estabilització institucional a aquestes formes espontànies de compassió i heroisme anònim que vam veure durant el temps més dur d’aquesta crisi.

És hora de fer una profunda reavaluació de les nostres maneres de comunicar-nos, que la comunicació sigui efectivament comuna i no remeti al que ens separa sinó al que ens uneix. L’estrès posttraumàtic que sens dubte ens espera posarà en perill constant aquesta crida a allò comú, mitjançant la temptació de sortides irracionals i desbocades que ja estan sent aprofitades per capitalitzar el malestar per part de grups polítics especialitzats en la política de la confrontació i que arrosseguen a la resta de l’espectre parlamentari. No podem permetre una marxa enrere en el procés de presa de consciència del nostre caràcter compartit i interdependent que la història ens ha forçat a fer. Tot aquest patiment i la seva lliçó no poden caure en sac foradat.

L’individualisme egoista glorificat des dels anys vuitanta ha estat desemmascarat, no per una reflexió moral, sinó per una realitat biològica; la continuïtat entre els nostres cossos, igualment vulnerables –encara que la desigualtat hagi exposat més a uns que a altres–. Que siguem éssers autosuficients, purs individus invulnerables, ha provat ser una abstracció perversa i absurda que ha de ser abandonada com més aviat millor pel bé de tots. Si creguéssim en una visió providencialista de la història, semblaria que la solució a aquesta pan-dèmia fos una suprema lliçó no mancada d’ironia: fins que tothom estigui fora de perill ningú estarà fora de perill. El virus no distingeix fronteres i per fi es veu que el que abans passava desapercebut perquè succeïa a països llunyans ara determina el nostre present i el nostre futur. Hem estat societats arrogants, superbes i deliberadament ignorants: no és que no sabéssim, és que escollíem no saber. Ara, volent-ho o no, ja sabem. El nostre caràcter interdependent ens hauria de portar a un desig de protecció mútua, en comptes d’una pulsió de tancament sobre nosaltres mateixos. La lluita no és contra els altres, sinó contra els nostres pitjors impulsos. Si aquesta presa de consciència crítica té lloc de veritat, en realitat no vencerem el virus: serem vencedors de nosaltres mateixos. La genuïna forma de la maduresa.


Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.